Per Esteve Mestre i Roigé
Visc en un país en que el passat 10 de juliol, centenars de milers de
persones sortiren al carrer, per demanar la independència, exposant a la
llum del dia, urbi et orbis, que creuen que ha arribat l’ hora de fer
el camí sols.
Visc en una país que ara està en campanya electoral i no es veu per
enlloc que ningú posi el dit a la nafra i parli de remeis, i els
missatges emesos no arriben a una ciutadania absent, que ha deixat de
creure en la classe política, després d’haver comprovat com Sant Tomàs
que “tots” fan el mateix, fet que els ha convertit en uns descreguts i
saben que tot continuarà igual. Sense canvis.
La ciutadania d’aquest país estem condemnats a viure, -avui, demà,
el 29 de novembre, qualsevol dia de l’ any vinent- sempre, el mateix
dia, ignorats pel propi govern, pels bancs o caixes i a sortir de tots
els atzucacs…, mitjançant les associacions i la bona voluntat de tota
la societat civil, perquè les ajudes concertades –beques, malalts,
subvencions…- sempre arriben tard.
Viure sempre el mateix dia…fins quan? Tu, lector, tens la resposta…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!