per Jordi Martínez Atero
Després d’amorrar-me a les fonts més refinades i ben ebri d’informació, vaig trucar l’amic kiko, posseïdor dels globus més potents, aerostàtics que no terrenals, doncs la trompa que portava rebutjava consumir res més. Després de dos hores de preparatius ja ens enfilàvem verticalment Pla d’Urgell amunt. Per cert, ni rastre de precipitacions, no és notícia.
Necessitava perspectiva per entendre que succeïa i si tens un amic amb els globus més potents de la comarca ho havia de fer des del cel. Les coses difícils d’entendre s’han d’ullar amb lents panoràmiques.
L’amplitud de mires descobria dos territoris enfrontats, dos veritats absolutes i contràries, amb l’aigua del riu Segre, el nostre, com a disputa. Veiem com des de la zona oriental, en el si de la zona metropolitana una desena de cap-grossos balbucejaven acusacions d’insolidaritat, mentre que des de ponent responia un casteller que s’enfilava al pilar de tres -és evident que a les nostres terres ens falta tradició- i amb el megàfon els advertia que cap gota seria transvasada. Havíem de pujar un centenar de peus més amunt.
Més o menys a l’alçada dels Deus, aquest dia devien fer vacances doncs no en vàrem veure cap, vàrem descobrir una visió aclaridora, potser per la flaira a paradís que ensumàvem.
Amb perspectiva podíem pair que la imminent desgràcia que suposava per cinc milions de catalans haver de suportar talls d’aigua provocant greus molèsties, es podia eliminar si, i només fins que les tres dessaladores en projecció que guaitem al litoral fossin construïdes, gràcies a la solidaritat dels que des d’aquí, des de ponent, els brindavem.
Aquesta solidaritat, amb costos importants per la nostra pagesia i el nostre medi natural, no podria ser ni menystinguda ni il·limitada, ja que aquests cap-grossos entendrien que l’aigua que temporal i parcialment fou cedida, prové d’un territori que necessita amb urgència inversions importants per optimitzar els regs i actualitzar-los on escassegin. Comprendrien que si a Bellver de Cerdanya, a la vora d’on punxaran el nostre riu, han de menester cubes per la manca de dipòsits, canonades i bombes, comprendrien la coherència d’aquestes inversions reparadores, i si a més els cap-grossos de la zona metropolitana fossin intel·ligents, que se’ls suposa, quan comprarien un quilo de pomes s’assegurarien que l’origen d’aquest fos d’una terra que els ha estat solidaris.
Tot disminuint alçada i satisfets d’haver comprés el motiu de l’enfrontament vàrem sentir-nos orgullosos, de trobar respostes i, perquè no, del col·lectiu. A més, ens agradava la sensació que un cop aterrats aquest territori era ara més país que quan iniciarem el vol.
Aquest vol hauria d’ensenyar-nos que l’aigua és un bé escàs, la cultura del seu estalvi ha d’entrar en totes les llars, en la indústria, l’agricultura i la ramaderia.
Als polítics, els nostres dirigents vulguem o no, aquest viatge hauria d’ensenyar-los, a uns, que un transvasament és un transvasament, amb totes les lletres, de poca intensitat, temporal i amb l’objectiu de ser desarmat si és vol dir així. Als altres, que amb temes de país no s’hi juga, que si quan manaves no vares preveure una crisi, no siguis el primer, ara, que no has fet mèrits per manar, en fer crítica irresponsable. Als polítics amb dubtós discerniment, que callin i s’informin. A les veus que alliçonen des del de-creixement potser escoltar-les.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!