Per Francesc Foguet i Boreu
Cada vegada es fa més evident que l’Estat espanyol utilitza tots els mitjans que té, siguin legals, paralegals o il·legals, per frenar el procés sobiranista. I també per embrutir, com més va més, la vida política catalana fins a extrems inenarrables. No hi estalvien esforços. En tots els fronts: l’econòmic, el polític, el social, el judicial, l’educatiu o el cultural. Amb tota la mala intenció de l’imperialisme agressiu i ressentit, que veu com el seu sistema naufraga per totes bandes, per pura podridura, i busca caps de turc per atribuir-los les culpes o bocs expiatoris per a desviar el focus d’atenció.
Davant d’això, que s’afegeix a l’espoli sistemàtic i a l’apropiació indeguda de les minses competències que teníem, els catalans i les catalanes farem molt bé de no acoquinar-nos gens, ni tampoc de deprimir-nos ni d’atabalar-nos. Ans al contrari: ens hem d’armar encara de més paciència, coratge i valentia per tirar endavant. Amb una asserenada rauxa o, si voleu, un seny arrauxat. Sense defallir. Sense por. Llaurant dret, o sigui, anant per bon camí. Al capdavall, ens donen cada vegada més raons, si en calien, per voler la independència. Com més aviat, millor.
Si alguna conclusió en deduïm del desgavell que vivim aquests darrers temps, en què passen fets realment increïbles, és que l’Estat espanyol ens és hostil i ens hostilitza a desdir. Sense complexos. Abans, encara ho dissimulava una mica. Ara, ja ni ho intenta. El dogmatisme espanyolista esdevé tan potent, tan abassegador, tan ofensiu que ja no té cap mena d’escrúpol a actuar amb mesures palmàriament antidemocràtiques. A l’ofec econòmic, social, polític, cultural, l’Estat espanyol hi afegeix la persecució i el control policíac i jurídic per tal de desprestigiar al màxim les institucions i les persones.
No cal dir que és legítim i necessari que s’actuï contra els casos de corrupció i de comportaments delictius provats, però és molt sospitós que, tot i omplir-se la boca del principi d’igualtat davant de la llei, s’acarnissin amb tant de zel contra la classe dirigent catalana. I, en canvi, resulta també suspecte que es tinguin tantes consideracions i miraments amb la casa reial o les forces polítiques espanyoles que, com és sabut, tenen membres d’alt rang imputats o imputables en casos molt greus. Malgrat tot el que passa, no hi ha –de moment– ni dimissions ni abdicacions.
A l’Estat espanyol és difícil que facin net, perquè els fonaments del seu sistema neixen de les cendres d’un règim dictatorial que ha perviscut fins als nostres dies, que n’ha perpetuat privilegis i prebendes i que, en definitiva, té molta ronya encrostonada de fa dècades. Ja s’ho faran. A Catalunya, per contra, ens cal netejar a fons la ronya que tenim, si volem començar bé la nova etapa política, si volem una autèntica refundació i una ruptura democràtiques amb el passat. I cal fer-ho sense hipocresies ni dobles morals democratacristianes. Cal eradicar les corrupcions i corrupteles protagonitzades per les elits politicofinanceres indígenes i pels sectors de poder que se n’han beneficiat, moltes vegades aprofitant-se de la mala praxi política derivada d’un sistema corrupte com l’espanyol.
Alguns partits catalans de govern han tret molt de rèdit de les seves “negociacions” a Madrid per afavorir oligarquies de poder, i no pas el poble de Catalunya, com pregonaven i encara pregonen als quatre vents. Això s’ha d’acabar, de totes totes, amb mesures efectives i implacables de control democràtic, si és que volem construir un estat socialment més just i democràticament més lliure. És imprescindible trencar amb les inèrcies del passat que ens han dut fins aquest present tan putrefacte. Alguna cosa fa olor de podrit a Catalunya, i no pot ser que, en el nou estat que volem construir, aquesta xacra sigui un obstacle o una rèmora per al futur.