per Esteve Mestre i Roigé
p { margin-bottom: 0.21cm; }
Visc
en una població d’uns 2.700 habitants. La meva edat em permet
observar els canvis que s’hi ha introduït des de l’arribada de la
democràcia als pobles amb les primeres eleccions democràtiques als
ajuntaments (1979). La creació de les AMPA als col·legis amb
l’organització de l’horari extraescolar, d’una revista de caire
local, d’un Cau, d’una escola municipal de música, d’una associació
de dones, d’un gimnàs, d’un club de futbol base, clubs esportius
–ciclisme, futbol sala, futbol veterans, tennis-, Pessebre Vivent,
d’un centre excursionista, d’una agrupació de jovent…i les
comissions organitzadores de les populars trobades de quintes any
darrera any…
En
aquest moment en que el món s’enfonsa, quan ens repeteixen que el
món mai serà com abans, que la crisi delma, mes a mes, la població
treballadora i vivim moments transcendentals…, en la vida
quotidiana del poble, on també s’hi viuen drames personals, totes
aquestes associacions continuen fent la seva tasca social,
augmentant si poden les activitats que porten a terme, el que fa que
un nen pugui jugar a futbol, un noi/a fer un curs de violí, una
mestressa de casa fer diferents cursets –gimnàstica, ioga,
pintura…- o un jubilat fer excursions o practicar tai-txi.
Centenars de persones –tothom qui vol i pot- participen en alguna
d’aquestes activitats socials que mantenen viu al poble.
I
fer coses, no és fàcil, només cal imaginar, lo difícil que deu
ser portar un club de futbol base, per la gran quantitat de persones
que hi intervenen: trobar entrenadors, organitzar un equip de pares
per transportar als equips dels seus fills, marcar el camp, tenir
l’aigua disponible pels equips, pagar els àrbitres… i fer-ho amb
un equip juvenil, un cadet, un infantil, un aleví, un benjamí, un
pre-benjamí i un baby, sabent de les alegries però també dels
disgustos que comporta passar al davant. I ningú tira la tovallola.
I els del Cau, organitzant excursió darrera excursió, o ara mateix,
els del Pessebre Vivent amb milers d’hores de treball dur i minuciós,
per endavant…
Aquest
és el dia a dia, arran de terra, del meu poble i dels de la Plana
d’Urgell, uns pobles que mai han viscut, ni viuran d’ (ni a l’)
esquena al món. Mentre, el foc del cel continua caient…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!