per Esteve Mestre i Roigé
Fa una setmana, amb els companys de la colla, vam menjar una excel·lent cassola. Als cuiners de la colla ?el Pol, Lluís, Manel…- els va sortir una cassola per llepar-se els dits. Aquell diumenge a La Revista del diari Segre, Vidal Vidal escrivia sobre la cassola de Linyola i el restaurant Amoca que serveix aquest plat tots els dimecres de cada setmana.
Serien innumerables els cuiners que han escrit sobre la cassola, des de finals dels 70 fins ara, però m? agradaria remarcar que Manuel Vàzquez Montalban en va escriure vàries vegades, la darrera a un llibre publicat l? any 2002, ?La cocina de los mediterráneos?.
A Linyola es va començar a promocionar la cassola a inicis dels anys 70, primer mitjançant un concurs per després passar a fer-se una festa de la cassola. Una vintena de cuiners cuinant la seva cassola pels 6, 7 o 800 comensals que el primer dia de la festa major de maig se la mengen al poliesportiu. Aquest acte sempre obre la Festa Major. I amb el pas dels anys, han sortit tota una sèrie de cuiners al poble com els Tribó, Sol, Àngel…., que succeeixen a d? altres de més antics.
Perquè d? on ve aquest plat? (segueix)
El que us vaig a escriure ara ho han explicat o escrit linyolencs
des de fa força temps. Jo, que no sé cuinar, transcriuré dos relats,
el primer que en el seu dia va escriure un company meu, Josep Binefa i
Palou i el segon és un escrit de Ton Segalà de fa 25 anys. El del
Josep diu així:
?Segons la tradició, aquest plat té l? origen en els àpats que els
pagesos veïns de finca feien plegats al camp. Tots abocaven a la
cassola comuna les viandes que cadascú portava a la carmanyola i les
compartien: l? un duia porc confitat de tupí amb tomata; l? altre
cansalada; algun altre, conill…Per fer més plat hi afegien verdura
(generalment espinacs o samfaina…) que collien d? algun hort proper
i, sobretot, els cargols que havien plegat mentre treballaven
(agabellant, lligant alfals, segant…) i que es guardaven a la butxaca
o a la faixa fins que els deixaven al sac quan anaven a beure. Se la
menjaven directament de la cassola, cadascú prenent-la del seu costat?.
Dinar tots junts comportava sempre passar una estona agradable i
festiva. Així a poc a poc es va establir el costum de la cassola i quan
es volia celebrar el final de la campanya o d? alguna feina en comú
coronada amb èxit, se?n cuinava una amb tots els ?ets i uts?. Aquest
àpat de fi de feina (que a les comarques de ponent, anomenem ?alifara?)
encara es fa avui dia, i, a Linyola amb una bona cassola?.
L? any 1982, el Ton de Segalà, escrivia que ?la cassola és un menjar
popular, de sempre, a la nostra contrada?. El seu relat feia així:
?Quan treballaves, amb uns quants veïns de finques aprop, a la
primavera, quedant-se a dinar al defora, es parlava per fer la cassola;
en aquest temps ja fa el dia llarg i encara no hi ha gaires mosques que
molestin; i parlat, ja un portava algun conill, l? altre un bocí de
porc (del salador o del confitat), un tercer un menat d? espinacs i
plegava uns quants caragols. També oli i vi abundants. Si un tenia
?bota del recó?, també hi era bo. Amb tot aquest mostrari, i cuita amb
una riba amb llenya, quasi no podia fallar. La forquilla, l? agulla, el
pa i la gana cadascú per ell i entre l? amaniment algun bitxo
?querolet? d? aquests maliciosos, que si n?agafaves un, llavors et
venia una gana i una set de por. Rieu-vos d? aperitius i bitters.
Foteu-los al riu.?
La cassola també es feia al final de les ?llimpies? (del canal). Una
xefla al nostre poble es fa per diferents motius per posar la banderola
a un edifici ?cobrir la teulada-; després de batre quan anava bé la
collita, final d? entubaments. Alifares de fi de campanya de collir
fruita i abans es feien després de treure l? alfals.?
Ara una trobada d? amics, familiars, jugadors… és motiu suficient per
fer una cassola i en menja tothom. I si no pregunteu-li al Bojan Krkic
?amb 17 anys- quin és el seu plat preferit. La resposta clara i
contundent: cassola de Linyola!!!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!