per Esteve Mestre i Roigé
<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
Al llarg de la nostra
vida ens hem acostumat a escoltar les notícies de matances i
assassinats als Estats Units. Acostumat a veure a les pel·lícules
els gàngsters del Bronx o els de Harlem o tots aquells bojos
psicòpates dels Tarantino, Rodriguez i Cia…, aquests s’ han
convertit en uns fets normals, consubstancials a la nostra
existència. Des de que vam néixer aquestes notícies ens han
acompanyat.
Però hi entendre-les?
Doncs, he estat incapaç fins que una notícia d’ agència llegida
en un diari americà m’ ha ajudat una mica a fer-me comprensible
aquest fenomen, incomprensible per un ciutadà que viu al sud d’
Europa.
Anem al cas. Degut a les
guerres que porta a terme ara mateix l’ Imperi Americà, les
botigues d’armes no poden oferir bales als seus clients. Ara mateix
en aquestes botigues els falten bales del calibre 25 automàtic, del
32, del 380, de 9 mil·límetres, del 38 especial per a revòlver,
del 38 súper i del 357 Màgnum….
El cas també a veure amb
l’ arribada a la Casablanca del president Obama, de qui s’ havia
dit que prohibiria les armes, el que tingué dos efectes, el primer
que entre el gener i el maig del 2009, es presentessin al Sistema
Nacional d’ Inspeccions d’ Antecedents Penals, 6.100.000
peticions per sol·licitar el permís per la compra d’ armes, el
que significà un augment del 25% de les peticions referent al mateix
període de l’ any passat.
Faig un punt i apart.
Prenc aire. Entre gener i maig del 2009, -si, mentre jo pensava a on
aniria de vacances i totes aquestes històries…- sis milions cent
mil persones d’ habitants de l’ Amèrica del Nord desitjaven
potser el mateix, però també comprar un arma…i si aleshores, la
notícia acaba amb la data de l’ Associació Nacional de Portadors
d’ Armes dels EUA que la venda –legal- de bales anuals als
ciutadans d’ USA són de 7.000.000.000 (set mil milions de bales i
cartutxos), veig que tota la vida he viscut enganyat, esperant que
ens arribés l’ invasió “amarilla” o xinesa, quan el perill
real no el tenim tan lluny, sinó a l’ altre costat de l’
Atlàntic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!