Per una refundació democràtica (per Francesc Foguet)

Després d’un període de bregues partidistes, és el moment del sant tornem-hi, d’engegar de nou els motors per treballar per la millor via de futur per a Catalunya: la independència. És veritat que els dirigents polítics catalans no han estat a l’altura de les circumstàncies. Potser no han sabut calibrar prou bé que el partidisme massa interessat va en contra del futur col·lectiu. Potser no s’han adonat que ajornar les urnes és el pitjor que podien fer. Potser no són prou conscients que han ofert un espectacle lamentable.

I tanmateix, també és cert que mai no s’havia arribat –més enllà del “gest” de Macià, encara no superat– a un desafiament d’aquestes característiques en què hi ha molts, massa, interessos en joc. La reacció de l’Estat espanyol, tan previsible com simptomàtica, és el millor sismògraf per calcular l’abast dels moviments terrenals que sacsegen la política catalana. Incapaç de veure la dimensió que pren l’independentisme a Catalunya com a factor de renovació democràtica, l’Estat espanyol continua negant-ho tot, torpedinant-ho tot i prohibint-ho tot, amb el suport inestimable dels partits sucursalistes que ja no saben quina de més grossa dir-ne.
La unitat no es fa a partir de condicions que afavoreixen el partit hegemònic, sinó dels pactes i tractes amb tots els agents implicats. Almenys, amb tots els partidaris de la independència, siguin de dreta o d’esquerra. CiU, assetjada per totes bandes per casos de corrupció, ha prioritzat els interessos de partit –o de les oligarquies a què es deu– als del col·lectiu. Ho ha fet sempre. I ho farà fins que pugui per continuar mantenint les regnes del poder. Ha estat aquesta la seva raó de ser i ho continuarà essent.
Amb tota la intenció, CiU ha dilatat innecessàriament el procés i intenta pilotar-lo amb requisits que posen entre les cordes els altres partits amb què, si us plau per força, han de pactar. No és aquesta política, de mercadeig de poca volada, allò que ens convé en aquests moments decisius. Ja n’hem tingut prou i massa durant tants anys. Però, sense CiU, no hi ha procés. El dubte és si, amb CiU, hi haurà independència.
Podem considerar que el preacord pel “Full de ruta unitari del procés sobiranista català”, signat el 30 de març de 2015, suposa un pas endavant en el camí entrebancós i esperançador cap a la independència. És una proposta escueta i clara. Tot i que ja sabem que CiU, un partit que ha sabut surar en l’ambigüitat calculada, està acostumada com a força política a pactar i, amb tota mena de subterfugis, a incomplir els compromisos. O més ben dit: a vendre fum, a refer els pactes segons li convé en els moments més importants i, per a més escarni, fer-ne responsables als altres, gràcies a l’aparell mediàtic de què disposa. Ho han fet en el passat i, fins que no es demostri el contrari, poden fer-ho en el futur. Saben molt bé que s’hi juguen l’hegemonia política del futur.
Malauradament, si continuem amb aquest tacticisme de baixa estofa, si es prioritzen els càlculs electoralistes, la franja d’indecisos i d’escèptics continuarà creixent no pas a favor sinó en contra de la independència. Potser és el que pretenen alguns dels sectors de CiU. És aquesta vella manera de fer política, la que ha caracteritzat la transició espanyola cap a una democràcia molt precària, allò que no afavoreix gens la profunda refundació democràtica que ens cal per al nou estat. El politiqueig de CiU forma part de la manera de fer política del passat i ara, més que mai, ens hi juguem el futur.
Ben mirat, sense una unitat de partits, amb el suport de les entitats sobiranistes de la societat civil, sense una posició clara, sòlida i seriosa a favor d’un projecte d’estat per al futur, no aconseguirem convèncer els qui dubten o, simplement, els qui no s’hi senten interpel·lats. Ni podrem avançar amb fermesa i convicció. És el moment de deixar-se d’històries, de mesquineses partidistes, i treballar generosament per un projecte col·lectiu que ens ha de dur a una nova realitat política. Hem de saber-ho fer millor.
La independència ha de servir per a una refundació del sistema polític que posi al capdavant dels ajuntaments, de les administracions i del govern català homes i dones que siguin capaços de fer una altra política, més ambiciosa, més justa i més lliure. Una política neta de corrupció, de corrupteles i de caciquismes, més democràtica, més participativa i més solidària amb els qui pateixen. Una política ambiciosa, constructiva, d’horitzons amplis. Si hem de tenir la mediocritat com la que tenim ara, si hem de continuar patint aquesta classe política de mirada curta, de qui dia passa, any empeny, defensora únicament dels més poderosos i dels interessos egoistes de determinats sectors, ja podem plegar.

Francesc Foguet i Boreu

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *