per Esteve Mestre i Roigé
Aquest 24 de setembre ha fet cinquanta anys de la inauguració del Nou Camp. Al mes d? octubre de 1954 s? havia presentat la maqueta del camp, que es pretenia que fos un estadi per 150.000 persones i que tindria al seu voltant camps de futbol, piscina coberta i dins de la seva estructura un cinema-teatre per 1.500 persones. Seria el camp de futbol més gran del món. Estava previst que s? anomenés Estadi Joan Gamper.
De les cròniques de la seva inauguració, l? any 1957, em quedo amb el següent paràgraf i referint-se a l? aleshores Club de Futbol Barcelona: ?El club es como un gran rio, que nace allà lejos en la alta y romàntica agua del pasado, y va agrandandose, creciendo, aguas del tiempo abajo, hasta llegar a la enorme fuerza de un amplio cauce, que ha sido posible gracias a estos granos de arena, de los hombres de buena voluntad de todos los tiempos que han formado su hecho y su continuidad?. Quina imaginació la del cronista!!!
Cada època té el seu monument i l? estadi del C.F. Barcelona fou la màxima obra civil construïda a la ciutat en molts anys. És recordava que la inauguració de l?estadi només es podia comparar a dos fets esportius que havien tingut lloc en els darrers anys: l? organització dels Jocs del Mediterrani i l? arribada d? una etapa del Tour.
La Barcelona, l? any 1957 continuava tenint problemes, un d? ells amb nom propi: RENFE. Néstor Lujan en un dels seus comentaris, escrivia frases com aquestes, ?se sap a quina hora es puja a un tren de Renfe, però mai se sap a quina hora s? arribarà. Aquesta irresponsabilitat mai es compensada. Qui arribi amb dotze hores de retràs és inútil que reclami. Les reclamacions, si algun cop s? arriben a fer en el llibre corresponent, tenen el mateix efecte, com si es volgués llaurar el mar. ?Ahí me las den todas?, deu dir Renfe.
Renfe continua sense el més mínim ànim de superar-se en els seus serveis diaris, amb un funcionament burocràtic. Els passatgers que paguen el servei a través de la compra dels bitllets i dels seus impostos són tractats sense la més mínima consideració.
La Renfe és un vici nacional, que ens desacredita davant dels propis i dels estrangers.
Cinquanta anys després el Nou Camp, ha aconseguit fer-nos somniar i Renfe encara continua amb el seu lema favorit:?Ahí me las den todas?.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!