Quadern de Terramar

N’hi ha de moltes menes i colors. Constitueixen un sector singular en la societat actual per la idiosincràsia del seu ofici, i ells ho saben. En aquesta ocasió, i per raons diferents, em vull referir a tres d’aquestes persones que ara ja no hi són, però que per ser qui han estat i per fer el que han fet han deixat constància del seu nom més enllà de la signatura en negre sobre blanc.
Oriana Fallaci i Anna Politkòvskaia han viscut fins les darreres conseqüències la fidelitat als seus principis de llibertat i democràcia. Fallaci ha estat una de les periodistes més brillants i compromeses del segle vint. Va exercir periodisme de guerra al Vietnam, al Líban i en zones d’alta conflictivitat; va entrevistar les personalitats més destacades del segle, des del Che Guevara fins Golda Meir, i es va treure el xador davant de l’aiatol.la Khomeini quan l’entrevistava mentre li deia que era un tirà. Des de 1990 vivia a Manhattan, des d’on els estius anava de rigorós incògnit fins la seva estimada Toscana. Fallaci ha escrit fidel amb la seva relació amb la història, amb la seva passió per la literatura i amb la seva absoluta pràctica de la llibertat. Els articles arran de l’atemptat de l’11-S, ‘La Rabbia e l’Orgoglio’ (“La rabia y el orgullo” en versió castellana, publicat a La Esfera de los Libros) li van comportar polèmica, denúncies i fins i tot un procés judicial a França, per la claredat diàfana amb què va denunciar el totalitarisme islamista i la covardia dels polítics europeus. Ha mort a la seva Florència natal a causa d’un càncer que patia de feia uns anys amb la dignitat de la discreció i l’única companyia dels seus familiars més propers. “Hi ha moments a la vida en que callar es torna culpa i parlar és una obligació. Un deure cívic, una fita moral, un imperatiu categòric del que no podem escapar”. La divisa de la Fallaci caracteritza la trajectòria d’Anna Politòkvskaia, assassinada a la Rússia de Vladimir Putin. Politòkvskaia havia pres partit obertament per la denúncia en el cas de la guerra de Txetxènia, i per la defensa de la democràcia, la llibertat i els drets humans a Rússia. El 2002 va ser declarada membre honorària del PEN Club de Catalunya i convidada per participar als actes del Dia de l’Escriptor Empresonat. Va retornar el 2004 per prendre part en l’acte que el PEN va organitzar dins de marc de Fòrum sobre “El valor de la paraula”. El seu coratge i el seu compromís han estat reconeguts amb guardons com el I Premi Internacional de Periodisme Vàzquez Montalbán, i el Premi Olof Palme. Però ni els reconeixements ni el prestigi han comptat davant del totalitarisme. Tal com han expressat els representants del PEN Club Internacional: "Anna Politkòvskaia és una escriptora coratjosa coneguda no tan sols per la seva posició crítica envers la guerra txetxena, sinó també per la seva crítica a la reacció totalitària que està caracteritzant els últims esdeveniments a Rússia. La seva mort suscita molta preocupació i confirma totes les pors (…) Protestem de la forma més ferma per l’actual situació a Rússia que permet que coses com aquesta puguin passar (…) La integritat i el coratge d’Anna Politkòvskaia han estat font d’inspiració per a escriptors de tot el món”. Josep Faulí passarà a la història de periodisme de Catalunya com el primer director del diari “Avui”. Home compromès amb el país, amb la democràcia, amb la llengua catalana i amb tot el que els anys de la transició suposava per poder tenir un diari escrit en català i pensat des de Catalunya. Faulí va posar tot el seu entusiasme i dedicació en la construcció d’un mitjà que entronqués amb la tradició periodística catalana d’acord amb les exigències del moment, i que respongués a les demandes de la societat catalana de la transició camí de l’autogovern. Guanyar públic i mantenir-lo va ser una feina no gens fàcil, ni pel context inicial ni per la situació complexa del país, però Faulí va ser un periodista de cap a peus, i un exemple del saber fer amb una elegància no gens exempta del seu compromís amb Catalunya. Aquests dies he tingut ocasió de llegir diversos comentaris de periodistes, joves i veterans, que l’han recordat des dels diversos vessants de la vida professional. Ara hi voldria afegir el meu. La primera vegada que el vaig veure va ser al seu flamant despatx de director de l’Avui quan ja es confeccionaven els números zero. Em va rebre amb tota cordialitat. Jo li anava a demanar si podia fer de corresponsal de Sitges, i li portava records de part de dos amics seus sitgetans, Ramon Planes i Josep M.Soler i Soler. Perquè van ser en Ramon Planes i en Josep de L’Eco que m’havien encaminat cap a la redacció de l’Avui. En Faulí em va fer tota la confiança del món, perquè em va encomanar, efectivament, la corresponsalia de Sitges, que vaig exercir des de llavors fins 1983. Aquest va ser l’origen de la meva vinculació amb l’Avui. L’atzar va fer que la darrera vegada que vaig trobar en Josep Faulí va ser aquesta primavera passada, a la reunió de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural, en la que ens vam retrobar comentant els canvis del diari on ni ell ni jo ja no hi escrivíem, i no pas per decisió pròpia. El vaig veure bé, cordial com sempre, amb la confiança de qui creu en el país malgrat les maltempsades i les etzegaiades del moment, i ens vam emplaçar per a qualsevol altre d’esdeveniment d’aquests on, sense dir-nos-ho, sabíem que ens hi retrobaríem. Periodistes… Tan diferents tots tres, tan dignes en el seu compromís i, encara, tan necessaris. (Publicat a "El Marge Llarg" de L’Eco de Sitges, 14 d’octubre de 2006)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!