El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
MÓRES I LLÀGRIMES
Menjo móres tibades,
liles i negres,
roges i blaves.
Me les empasso,
dolces i agres,
– com llàgrimes –
duen llesques de nit,
lluentors d’atzabeja.
M’esgarrapen la llengua.
Són les mateixes
de cada estiu, al capvespre.
Tots els camins són plens
d’esbarzers i móres negres.
Em punxo el dit, badant.
Una gota de sang
em porta el gust amarg
d’un plor fugaç.
Es tanca un cercle.
Hi ha coses que no es consumeixen i desapareixen, sinó que resten a un lloc preferent de la memòria, viu i acolorit. No necessàriament cal que siguin experiències singulars, de especial pes emotiu. N’hi ha prou que hagin estat agradables, records sensorials que quan es tornen a reproduir duen tot el valor afegit del color i el sabor de la memòria. Anar a cercar i menjar móres de les voreres del camí que serpeja, punxar-te un dit, contemplar la ventrada de porcells sota el garrover, omplir-te de terra roja les aubarques i tenir tot el temps del món, llavors…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Uns tenen tot el temps del món. Viuen.
D’altres, tot el treball del món. Malviuen.
Hi ha, però, qui no té ni una cosa ni l’altre. Sobreviuen.
Perdona que sigui tan agre. És el que em surt.
Un dia vaig tenir temps. Després l’he hagut de recuperar.
Visc per treballar i treballo per pagar.
aquestes són les vivències que sedimenten en la memòria, en l’arrel de la pròpia experiència. aquesta sensació, aquest sentiment ens permet acomular pòsits de vida en els ulls.
Poema real, directe.
Un camí per arribar a la platja, on sempre hi han esbarzers i móres negres, madures, bones.
Els dos germans hi van corrent a veure qui n’agafa més i se les mengen amb delit. Sempre en guarden per l’àvia que és amb ells de camí a la platja.
Aquest camí ja no hi és ara, és plé de totxos, totxanes i maons.
Gracies per tenir oberta aquesta finestra sensitiva a aquest que, encara, perviu aqui dins meu, el nen caçador de crisal.lides, amb les mans tacades pel suc de les mores, liles i negres, roges i blaves. ‘Estem fets de la mateixa substancia de la que estan fets els somnis’, diu el d’Avon. I a la nit la lluna, com un mirall de materia extranya, multiplica el que ha de venir encara: somnis, records, mirades.
No ho puc evitar, el gust d’un menjar em transporta de cop i volta als braços de la meva àvia o, com m’ha passat aquests primers dies de setembre, l’olor de most que deixen els tractors mentre traginen el raïm a les premses em trasllada als carrers de Sant Llorenç de finals dels seixanta. Aleshores sé que estic a casa, que els bons records que m’han arrelat a la memòria són la meva pàtria de debò.
Salut, Victòria!