El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
La mar avui va molt plana, sembla no existir, una línia
imaginària, dibuixada amb bon pols, on ahir hi havia un renouer de butza i
alenades i les ones sortien de mare arribant a les cases.
El cel, ennuvolat, una pastilla de xocolata blanca, gegant,
també és uniforme. Un domàs gris clou
una obra trista a l?horitzó, que s?apaga i es desfà com una sal a l?aigua.
Només és moviment una cuereta blanca, menuda i neguitosa, un
argent viu, cercant aliment a la platja llisa pel pas del vent. La mar s?ha fet
enrera, li ha deixat una munió de sers encara més menuts que ella, i fruits i rizomes. L?àpat
de la cuereta és l?argument de la vida, avui, allò real.
Les passes regulars al passeig en són la melodia temperada.
Diuen que demà plourà, potser.
El rastre de les hores és molt lent, com si
qualcú hagués suspès el ritme del temps, en un somni de tardor, hivernant-lo.
Imatge: www.xtec.cat
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!