El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
El dia és
molt blau, del color de la vida. Se’m fa estrany no venir , no telefonar-te. La
mirada em va guerxa, com d’ocell
esgarrat que planeja maldestre i no veig el que hi ha, just ho endevino,
d’esma.
molt blau, del color de la vida. Se’m fa estrany no venir , no telefonar-te. La
mirada em va guerxa, com d’ocell
esgarrat que planeja maldestre i no veig el que hi ha, just ho endevino,
d’esma.
T’he cercat entre els cards florits de lila, entre les roselles
tossudes que treuen el cap malgrat les
pedres. T’he cercat entre les papallones blanques, les grogues, les blaves, al
gessamí blau, als albons, a les flors de l’alfals. Has vingut amb la llum que
al matí com una allau m’inunda la cambra.
Has vingut amb el vol d’orenella, com de falç que tanca l’horabaixa, i
m’has tret la teranyina dels ulls com si em diguessis:
– No t’amoïnis, mira, llavors
m’ho contaràs.
I ara t’ho conto, mare. Avui que fa un mes que me manques.
Fotografies: M.V.S.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És un aprenentatge dur, conviure amb l’absència i amb la tristesa. Jo ja ho vaig passar, amb el meu pare, i ho sé.
Un mes, ja ha passat, no voldria pensar-hi emperò és impossible.
Tinc ganes d’escriure un apunt sobre el fet però no em surt. ja fa dies que em volta pel cap, no acabo d’endreçar-ho.
Ha estat un xoc gros, sense esperar-ho, de cop hi volta, ara hi ets i demà ja no hi ets…………..el temps ho relativitze tot.
El cos pot deixar-nos, però el record -la memòria- viu sempre.
Ja sé que no és ben bé el mateix, però l’estimació, l’amor, resten. Som això, també.
I sé -parlo per experiència- com és de dur. Però a poc a poc i bona lletra…
Els essers estimats no moren. Se’n van a viure al cor de la gent que els estima.
Una abraçada.