Gerard Quintana
Deixa un comentariEls d’Enderrock, tan infatigables i brillants com sempre, acaben de posar al carrer un número especial dels quinze anys que inclou un DVD sobre l’històric concert del Sant Jordi de 1991, el de Sau, Els Pets, Santgraït i Sopa de Cabra. Una de les coses que hi ha dins el dvd és la interpretació de “L’empordà”, una de les meues cançons favorites de tots els temps. S’hi veu un Gerard Quintana, ara company nostre blocaire, emocionat a la segona frase, supose que en veure la reacció d’aquell riu de gent. No he pogut evitar pensar que eren temps molt més difícil però que el somriure de’n Quintana ho paga tot. Hi ha tanta il·lusió nova i tant d’entusiasme…
Han passat dèsset anys i avui la música en català no és cap reducte al qual cal construir-li un mercat. És cert que encara no és una música plenament normalitzada però el camí fet des d’aquells anys és enorme. I deu molt a aquests quatre grups. Perquè van intentar matar-ho dient que eren dolents, que els pagava la Generalitat, que eren kumbaias, que no eren rockers de debò, que eren molt dolents… Qualsevol cosa valia per a atacar-los. Com en tot en aquesta vida hi havia de més bons i de menys, de més brillants i de més, de més pencaires i de menys, de més secs i de menys. Però tots plegats van aconseguir tirar endavant una cosa que tot just si existia de forma incipient i aguantar els intents de soterrar-la. Mirant l’especial d’Enderrock això s’entén amb tota la claredat i les petites foteses queden en un segon pla ben allunyat. Per sort.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 3 d'abril de 2008 per vicent
sovint és així: les foteses s’allunyen i resta allò essencial, la feina feta de cor i ben feta.
Uns li diuen foteses, jo avui he preferit dir-li collonades. Sigui el que sigui, les dues paraules ho defineixen bé.
la música més comercial nomalment no em diu res, però no ho dic en sentit pejoratiu. eren comercials i bons. no crec que en aquests disset anys cap cançó en català hagi sonat més que l’empordà, el boig per tu o el bon dia. mai he estat fan de cap dels 4 però no tinc cap dubte que el seu èxit va ser molt més merescut que cojuntural.
i que ràpid passen disset anys! i sí que dura la vida dura…
tinc tan interiritzada la consigna discriminació positiva o mort que sovint ni m’adono que menyspreo coses pel simple fet de ser en castellà. però és que hi ha tot un sistema que ensinistra el consumidor a fer el contrari.
com m’agradaria que ens deixessin viure en un país normal.
Tot té el seu temps, i els seus records.
Jo hem quedo amb la Non.
Es personal.