Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Avui la meua menuda ha tornat després de viure un any gairebé sencer en dues ciutats asiàtiques, primer a Seül i després a Pequín. Han estat uns mesos molt llargs en que les videoconferències i els whatsapps han alleujat un poc l’enyor, però no prou.

M’he passat una bona estona de la nit seguint el recorregut de l’avió que la portava de Pequín a Barcelona, a través d’una d’aquelles apps que et va indicant on es troba a cada moment. I impressiona comprovar com prop de la meitat del viatge consisteix en travessar la Xina. És tan gran allò que no ens fem a la idea. Després quan veus l’avió entrar a l’espai aeri europeu ja sembla que estiga en casa, però encara quedaran unes hores. Que són les justes per a pujar a l’aeroport.

I allí a esperar. A la part de fora. Sempre que aterre al Prat i he d’eixir per les portes em resulta reconfortant veure tantes cares d’il·lusió com solen haver-hi, gent que espera la gent que estima. Aquesta vegada era jo, nosaltres, aguantant amb paciència la darrera espera que és la de les maletes. Com que eixien per la cinta número nou fins i tot l’hem vist de lluny, però han passat uns minuts llarguíssims fins la tan esperada abraçada del reencontre.

I després, que bonica és la vida, aquella sensació que l’havies vist ahir, com si no haguera estat un any, tant llarg, fora.