Club 7 Cinema

Recullo aquí alguns articles publicats ran de l’estrena al Principat d’ Un año, una noche, d’Isaki Lacuesta. Abans, però, a tall de recordatori, la sinopsi:

Sinopsi: En Ramon i la Céline són una parella jove que és al local Bataclan de París la nit del 13 de novembre de 2015. Durant l’assalt terrorista, tots dos aconsegueixen, cadascun pel seu costat, entrar al camerino dels músics i refugiar-s’hi. En sortir ja no són els mateixos. I no saben si ho podran tornar a ser…

Crítica d’Eulàlia Iglesias al diari Ara: ‘Un año, una noche’: com sobreviure emocionalment a l’atemptat de Bataclan. (..) Com en el cinema de Claire Denis (a qui se cita explícitament), la càmera se situa a flor de pell dels protagonistes, el Ramón i la Céline, per copsar la manera amb què els atemptats els afecten individualment i com a parella. Amb dos intèrprets en estat de gràcia, Nahuel Pérez Biscayart i Noémie Merlant, “Un año, una noche” plasma els respectius processos anímics dels personatges des de l’àmbit emocional, però també del sensorial (..) També un esplèndid film sobre la ruptura d’una relació amorosa (..) Avesat a moure’s per territoris més experimentals, Lacuesta enriqueix una pel·lícula impecable com a drama per a tots els públics amb elements de distorsió gairebé avantguardista orgànicament integrats en la proposta: l’escena quasi abstracta amb què s’obre la narració, o com una instantània de la realitat a priori bellíssima pot amagar el pitjor dels horrors; el muntatge fragmentat (gran feina de Sergi Dies i Fernando Franco) que plasma la condició inestable, ingovernable, de la memòria; les diferents variacions del ‘Lament de la nimfa’, de Claudio Monteverdi, orquestrades per Raül Refree per modular les emocions; el vidre translúcid de la porta del bany que marca la separació de la parella, quan han deixat de ser reconeixibles l’un per a l’altre…(..).

Crítica d’Imma Merino al diari El Punt Avui: Tota la fragilitat. En posar-me a escriure sobre ” Un año, una noche” , em revé l’angoixa que vaig sentir en veure la pel·lícula amb la qual Isaki Lacuesta, com sempre amb la poderosa col·laboració d’Isa Campo en la construcció del guió, aborda l’experiència traumàtica dels supervivents de l’atemptat gihadista al Bataclan (..) Una angoixa que em va atrapar fins al final des de les imatges inicials que mostren dos joves (Noémi Merlant i Nahuel Pérez Biscayart) deambulant espantats, desconcertats, tremolosos, fràgils per un París fantasmal (..) Els efectes de la violència no és un tema aliè a Isaki Lacuesta, com exemplifica “Los condenados”; però sobretot li és molt propi el tema de la identitat, la fragilitat i fins la multiplicitat de l’ésser, que, en part, es forma a través de la memòria, tan mudable i incerta que els records ‘inventats’ no es distingeixen dels ‘reals’. Arrapant-se Lacuesta a l’experiència subjectiva de tot allò viscut, la reconstrucció de l’atemptat al Bataclan (rodada a la sala Apolo de Barcelona) es mostra des del punt de vista dels personatges, cosa amb la qual el cineasta aconsegueix els seus propòsits: no eludir el moment de la violència, però, amb la visió parcial de qui s’amaga en un camerino i després intenta fugir trepitjant cadàvers al seu pas, tampoc convertir-la en un espectacle (..) L’atemptat, doncs, apareix com un record i no només n’hi ha una visió fragmentària, sinó que, en una disrupció narrativa, du a una ambigüitat que només apuntarem per no revelar-la: tot allò posterior només és al cap de Céline? Sigui com sigui, aquest film és una intensa i pertorbadora aproximació a la fragilitat (..).

Full de sala del cine Truffaut (Àngel Quintana): El dolor del temps de la resurrecció. (..) El cineasta també es pregunta com buscar la distància correcta per transcriure amb un caràcter marcadament emocional una vivència traumàtica. Isaki Lacuesta vol saber com establir un camí que permeti reflexionar sobre el poder de les imatges davant els fets que posen en evidència l’existència de la barbàrie a la nostra societat. “Un año, una noche” no és tant una pel·lícula per explicar què va passar un divendres de novembre a la sala Bataclan de París, sinó una obra que parla sobre com viure amb el record fantasmagòric d’haver assistit a la mort dels altres, d’haver estat a les portes de l’infern sense haver-hi acabat d’entrar (..) Impressionants Nahuel Pérez Biscayart i Noémi Merlant (..) La pel·lícula parla de tot allò que implica una resurrecció. La tornada del món dels morts no és mai una tornada plàcida. Tota resurrecció implica fer front a l’angoixa, conviure amb unes imatges que no paren de reaparèixer per anunciar quin és el veritable rostre de la mort. És per aquest motiu que Isaki Lacuesta filma les imatges de l’atemptat del Bataclan com flaixos intermitents que adquireixen forma confusa, fins que en un moment prenen forma i ens acosten a l’horror. Quan el cineasta s’enfronta amb el veritable rostre del mal, ho fa des del respecte per l’experiència dels altres. No veiem el rostre dels terroristes, ni les seves armes, només sentim els trets que interrompien el concert de rock. Després no veiem cadàvers, no ens trobem amb cossos morts estirats a terra, només ens deixen veure el rostre atemorit dels protagonistes que esperen que la calma arribi després de la tempesta, que s’amaguen en un racó mentre el temps es fa llarg, interminable (..) Isaki Lacuesta es fica en el dolor dels altres, però no ho fa per vampiritzar-los, sinó per comprendre. Mentre comença a comprendre no para de preguntar-se què és el que pot fer el cinema i la imatge davant el fet inexplicable, davant allò que no es pot mostrar, davant el que és aparentment llunyà però al mateix temps tan proper.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!