Club 7 Cinema

Seguint la repesca d’articles sobre films anteriors d’Ang Lee, és l’hora de Tigre ajupit, drac amagat.

La infelicitat pregona de l’espadatxí i de la lluitadora veterana té l’origen en la convenció social –honorar la memòria dels difunts–; de la mateixa manera que l’amor apassionat entre la noia aristocràtica i un jove bandoler de les muntanyes no té cap futur davant la certesa que la bona societat farà el que calgui per recuperar la filla esgarriada. Tanmateix, les actituds dels uns i els altres també juguen un paper important: la parella adulta ha respectat  la tradició i s’ha reprimit; en canvi, els joves, després de renunciar al plaer temporalment –reproduint-se en una nova generació la situació dels adults–, acabaran per plantar cara. Ara bé, pessimista, la pel·lícula no els reserva un destí millor que el de l’altra parella. Tant se val com s’ho agafin, perquè la plenitud sentimental no els serà permesa –cosa que certifica l’acte final i sublim de la noia aristocràtica.
 

Per a Ang Lee i els seus guionistes, els uns i els altres són víctimes de la societat en què els ha tocat viure, de la mateixa manera que, a Sentit i sensibilitat –1995–, els personatges interpretats per Emma Thompson, Hugh Grant, Kate Winslet i Alan Rickman ho eren de l’Anglaterra victoriana i que, a La tempesta de gel –1998–, Sigourney Weaver i Kevin Kline ho eren de l’Amèrica dels setanta, glacialment materialista i obsedida pel sexe.

Ang Lee adapta l’estil de cada pel·lícula a les exigències que comporta reconstruir la societat en què s’ambienta. En el cas de Tigre ajupit, drac amagat és l’antiga Xina –la de la dinastia Qing–; si bé es tracta d’una Xina de llegenda, que potser només ha existit en els meus somnis de jove taiwanès –com matisa el cineasta. És a dir, Lee no ha volgut representar l’època amb rigor històric, sinó a partir de la imatge que se’n va fer de jove mitjançant els films d’arts marcials “made in Hong-Kong” i les novel·les romàntiques d’aventures que llegia –com ell mateix ha declarat. D’aquesta manera, en lloc dels bucòlics paisatges britànics o de la gelor de Connecticut –per esmentar els films anteriors–, ara trobem l’antiga ciutat imperial de Pekín, els frondosos boscos de bambú d’Anji, el mític desert de Gobi… en imatges d’una fotografia granulosa que els dóna una atmosfera irreal, un caire gairebé pictòric. Les lluites entre els espadatxins i els salts espectaculars que fan, els ha estilitzat, coreografiant-los i hiperbolitzant-los, convertint-los en una mena de diàleg corporal entre els protagonistes i, alhora, en homenatge elegant, fugaçment poètic, als films d’arts marcials. Ha tingut, també, molta cura de donar un aire bojament romàntic a l’episodi del segrest de la noia aristocràtica –certament, encastat  enmig del flux lineal del guió–, evocant l’escapatòria que el romanticisme té per als presoners de les convencions socials.

Un dels grans temes del film és, precisament, la desmitificació i, alhora, la utilitat del relat mític: per a la noia aristocràtica i el seu delit de fugir a la vida aventurera; però també per a l’espadatxí i l’intent de refugiar-se en un retir espiritual taoista.

Director Ang Lee. Guió Hui-Ling Wang,James Schamus i Kuo Jung Tsai, basat en l’obra de Du Lu Wang. Fotografia Peter Pau. Música Tan Dun. Repartiment Chow Yun Fat (Li Mu Bai, expert en arts marcials), Zhang Ziyi (Jiao Long Yu “Jen”, noia aristocràtica), Michelle Yeoh (Yui Hsui Lien, lluitadora veterana), Chang Chen (Lo, jove bandoler de les muntanyes). Festivals i premis Premi del públic (Festival de Toronto, 2000); 4 Òscar – Pel·lícula de parla no anglesa, fotografia, banda sonora i direcció artística- d’un total de 10 nominacions; 3 BAFTA -pel·lícula, director i banda sonora- d’un total de 13 nominacions; 2 Globus d’Or -director, pel·lícula de parla no anglesa- d’un total de 3 nominacions; 3 ISA -pel·lícula, director i Zhang Ziyi com a actriu en paper secundari-; diversos premis de la crítica -Boston, Chicago, Dallas, Florida, Kansas City, Los Angeles, NBFR, Austràlia, Londres, Toronto-; 8 Hong Kong Film Awards, d’un total de 15 nominacions…

Article publicat originàriament a la revista som-hi! el març de 2001