Club 7 Cinema

“Tár“, de Todd Field: han aparegut alguns articles d’interès, que conjuntament amb un apunt de Facebook que he trobat, conformen un gruix que s’obre al sempre interessant debat.

Carolista fins al moll de l’os, la gran crítica Imma Merino, admiradora fervent de Cate Blanchett, escriu a El Punt Avui: Una actriu magistral. (..) ” Tár” se sustenta en cada mirada, cada gest facial, cada moviment corporal, cada inflexió de veu de l’actriu australiana. Blanchett aguanta un film que, a partir d’un moment i en sintonia amb el que esdevé a la seva protagonista, es mou a la corda fluixa i que, jugant amb foc, és capaç d’abordar amb complexitat qüestions que s’han convertit en un material especialment sensible, de manera justa pel que fa a l’abús de poder que suposa concedir favors a canvi de sexe i als judicis de les xarxes socials, sense dir als espectadors què han de pensar, però per això mateix fer-los pensar, i tampoc perdonar una persona pel seu art (..) Una certa tensió al rostre s’entreveu abans que, al començament, [Tár] sigui entrevistada públicament per Adam Gopnik, escriptor del ‘The New Yorker’, però de seguida exhibeix un domini parlant de la seva concepció de la música i de com, marcant distàncies amb el seu ‘mestre’ Leonard Bernstein, afrontarà l’enregistrament en directe de la ‘Cinquena Simfonia’ de Mahler. També deixa clar que no s’ha sentit mai discriminada com a dona (essent, a més, lesbiana) en un món dominat per homes com és el de la direcció orquestral. Tindrem l’oportunitat de saber-ne el perquè: Tár ocupa un lloc privilegiat pel seu talent, però també perquè s’ha integrat en una estructura jeràrquica patriarcal (tal com és presentada una gran orquestra de música clàssica) assumint-la plenament i exercint la possibilitat que li concedeix d’abusar del poder (..) Encara que prengui ansiolítics, sembla que ho tingui tot controlat i se sent impune, fins que no fa cas a una antiga protegida i practica el favoritisme amb una jove violoncel·lista. Tot s’esquerda i els sons (reals o imaginaris que sent Tár) i les imatges, amb una fotografia inquietament freda, reflecteixen el caos d’un personatge que, fent una classe magistral, Blanchett encarna amb una complexitat que, sense voler crear tampoc cap empatia, fa que no hi veiem només una mena de monstre.

El jove doctor en la matèria, Joan Millaret Valls, en publica la crítica a Cinemacatala.net: La cara fosca del poder. L’actor nord-americà que feia de pianista a “Eyes Wide Shut” (1999, Stanley Kubrick), Todd Field, dirigeix ara el seu tercer llargmetratge, “Tár”, després d’apreciables films com “En la habitación” (2001) i “ Juegos secretos” (2006) (..) L’arrencada, amb una classe magistral durant una entrevista sobre música i interpretació, sembla apuntar vers un film sobre música clàssica, que parlarà de direcció, d’art, de Mozart i Bach. En realitat, comença una punyent radiografia del comportament tirànic de Lydia Tár. Poden comprovar el seu abús de poder tot vexant un alumne en un curs de formació com a director d’orquestra. O, després, encapritxar-se d’una violoncel·lista, Olga (Sophie Kauer), fins el punt de canviar una peça musical del repertori per una altre on aquest instrument sigui el protagonista, aparcant els criteris artístics en benefici de qüestions més prosaiques (..) La seva actitud psicòtica i obsessiva davant la vida, l’entorn o davant les persones més properes precipitarà el seu esfondrament. Tot això succeeix a mesura que ella perd el ferri control sobre la realitat. El seu esmicolament personal i el de la seva feina desemboca en un final contundent, implacable, sobretot per a una artista de renom. Tot això està molt ben reflectit a partir del tractament del detall del so que fa Todd Field, sonoritats i sorolls que s’acaben ficant en el cap de la dona com a molestes intromissions i que la pertorben fins a destarotar-la. Un esplèndid film sobre la cara fosca del poder i la glòria, posant l’èmfasi en els mecanismes de control desplegats. L’originalitat de Todd Field consisteix en parlar d’atributs autoritaris i tics dictatorials, associats sovint als homes, aquí encarnats en una dona d’èxit. Transcendeix, per damunt de tot, una demolidora reflexió sobre el poder, en estat brut, prescindint d’una perspectiva de gènere. Cate Blanchett ens regala una interpretació extraordinària de dona glacial, estirada, metòdica i insensible (..)

Remenant per Facebook ha anat a parar a la crítica de la pel·lícula que hi ha penjat Sergi Sánchez i que tradueixo: “Tár” és una pel·lícula més indecisa del que sembla. Darrere del seu rigor formal, en els corrents subterranis d’un fascinant estudi de personatge en clau èpic, s’hi amaga un dubte raonable, el de discutir sobre la cultura de la cancel·lació deixant caps per lligar. D’una banda, la posada en escena sembla dignificar amb un virtuós pla seqüència la posició de Lydia Tár, llorejada directora de la Filharmònica de Berlín, quan posa en evidència la cultura ‘woke’, que pot rebutjar l’obra de Johann Sebastian Bach per la seva presumpta misogínia. De l’altra, el nepotisme i l’abús de poder de Tàr seran castigats com es mereixen, perquè no hi ha ningú que romangui immune a la justícia divina del #metoo. “Tár” introdueix una variable molt interessant al debat de la cancel·lació, fins ara monopolitzada per l’heteropatriarcat, però no la desenvolupa. Potser perquè el personatge s’ha hagut d’obrir camí entre un món d’homes, Todd Field decideix masculinitzar-lo. ¿Importa, doncs, el gènere a la cultura de l’abús? La veritat és que aquesta dona que creu controlar el seu destí i el dels altres amb guant de ferro comença a enfonsar-se a una velocitat viralitzada. La pel·lícula la sanciona, l’escarmenta, però, en certa manera, també la victimitza. Tota la solemnitat de la posada en escena, d’un hieratisme trencat progressivament pels fantasmes de la culpa, es vessa en una caiguda del pedestal potser massa precipitada. Després, és clar, hi ha Cate Blanchett. Ella, en certa manera, és la batuta i la partitura, la música i el soroll. Al principi, l’estudiada gestualitat amb què desplega la intel·ligència pot semblar en excés perfecta. Cada paraula cau amb la cadència duna nota afinada, l’autoritat de la veu es correspon amb la seguretat d’un cos que se sap superior a l’espai i al temps. Aquesta rigidesa, inherent al personatge, contrasta amb la naturalitat de les altres interpretacions, especialment les de Noémie Merlant, la seva ajudant, i d’una esplèndida Nina Hoss, la seva parella a la ficció. L’autèntic espectacle de “Tár”, més enllà del seu ambigu discurs ideològic, està en aquesta actriu que gradua el declivi del seu personatge amb la barreja d’elegància i bogeria d’una deessa que ha estat abandonada pels seus súbdits. O els ha trobat, més ben dit, els millors substituts: nosaltres, espectadors atònits, no podem deixar de mirar-la. El millor: Cate Blanchett, directora d’orquestra de la mirada espectacular, motor cerebral i emocional de la posada en escena de Field. El pitjor: El seu discurs sobre la cultura de la cancel·lació apareix una mica desdibuixat, sobretot al tram final.

Melòmana, cinèfila i molt activa culturalment, Judith Vives Batalla (@judithvives) ha publicat diversos piulades a Twitter sobre la pel·lícula, en una de les quals diu: I aquí un article sobre l’escena de #Tár de la classe magistral de Julliard, un extraordinari pla seqüència on es parla sobre el cànon i qui l’estableix, la cancel·lació, etc. Només aquesta seqüència per sí sola ja hauria d’estar generant debat (i ho enllaça amb l’article esmentat). En un altre piulada ens remarca: Interessants reflexions sobre #Tár i la mirada que ofereix no només al tema de l’abús de poder, si no sobretot, al món de la música clàssica (i ho enllaça amb l’article corresponent).

Crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari Ara: ‘Tár’: la directora d’orquestra genial i manipuladora que podria atorgar el tercer Oscar a Cate Blanchett. (..) Som davant d’un cineasta d’una gran meticulositat, una característica que no sol casar bé amb la indústria comercial, però que aquí li permet generar una protagonista de ficció, la prodigiosa directora d’orquestra Lydia Tár, amb els atributs i la versemblança d’un personatge real (..) Lydia Tár només podia ser Cate Blanchett, l’actriu que millor representa ara mateix els mateixos conceptes de virtuosisme artístic i glamur estel·lar que caracteritzen la protagonista (..) A Field no li interessa dur a terme un retrat íntim de les raons de la Lydia. Durant bona part del film manté certa distància respecte a aquesta música brillant, la justa per dur a terme un estudi del personatge que capta la seva aura sense implicar-s’hi més del compte (..) “Tár” ens situa en l’era post ‘Me Too’ a l’hora de deixar clar com aquest tipus de figura ja no té cabuda en les primeres files del món cultural. La perspectiva més agosarada de Field consisteix en el fet que el geni depredador sigui una dona, i no pas un home, de manera que construeix el retrat encara insòlit d’una artista prodigiosa, però la representa en un exercici del poder sense consciència moral ni responsabilitat feminista (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!