Club 7 Cinema

En aquest apunt recullo fragments de les cròniques publicades a diferents mitjans, ran de la projecció d’ Aigües tranquil·les, de Naomi Kawase, al Festival de Canes. La tria d’aquests fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit el cronista, ni la conclusió de la seva opinió. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions per anar fer-nos cabal del desenvolupament del Festival. Per descomptat que les cròniques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

FOTO © WOWOW & COMME DES CINÉMAS Aigües tranquil·les, de N. Kawase

---

Cinema poètic de Kawase, cada cop més posseïda per una cert voluntat trascendent.

Kawase (..) és una cineasta poderosa, però sembla que es recrea en el seu propi estil fins a un cert amanerament (..) Hi ha belles imatges, on palpita la força de la naturalesa, però s’han fet menys misterioses i més redundants en relació amb obres anteriors de Kawase (Imma Merino, Formes de l’humanisme, El Punt Avui, 21.05.2014)

No gaires novetats al catàleg d’obsessions temàtiques de la directora.

(..) l’espiritualitat en comunió amb la naturalesa, l’absència d’un ésser estimat i la convivència amb la mort són novament els eixos en què es mou aquest fresc sobre la vida en una illa sacsejada per onades violentes que semblen un eco del tsunami (Xavi Serra, Cant a la solidaritat dels Dardenne, diari Ara, 21.05.2014)

Preciós poema visual.

(..) és un preciós poema visual sobre pares i fills i, sobretot, sobre la mort, tema essencial en l’obra de la directora (..) Arriba al seu zènit en una seqüència central en què una dona moribunda és acomiadada per família i amics (..): el moment més commovedor del festival (Nando Salvà, Una altra diana dels Dardenne, El Periódico, 21.05.2014)

---