Club 7 Cinema

A l’última edició del Festival de Canes, tot parlant de la crisi empresarial que afecta els Cahiers du Cinéma metropolitans -que es treu de sobre el grup editorial del diari Le Monde-, va sortir la qüestió que els redactors de Cahiers… cobraven per la feina que fan, a diferència de la gent de Positif -l’altra revista francesa de referència-, que hi escriuen sense rebre’n un cèntim. Subscriptor i lector de Positif des de fa anys, he de confessar-vos que ho desconeixia i, alhora, em va complaure, la notícia. Serà segurament perquè, de tota la vida, jo m’he mogut pel cantó no professionalitzat de la cultura i la gestió cultural. Deixeu-me dir ràpidament que els dos models em semblen justos i correctes: el que es basa en la contractació de professionals competents i el que funciona amb l’aportació voluntària i compromesa de gent preparada. Allò que no em semba acceptable, en canvi, és la sinistra “tercera via” que ha passat en el cas de Benzina: contractar professionals competents, no pagar-los i al damunt finalment insinuar que la seva feina hauria de ser voluntària.

Per seguir, cal anar a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Cabaret, de Bob Fosse, evocada visualment a l’article de Sebastià Alzamora que publica l’últim número de Benzina

Parlant, la gent s’entén. I si un model de publicació no és viable, mala sort pels que hi comptaven econòmicament per arribar a final de mes; però, si s’ha de canviar, es canvia i s’agafa l’opció voluntarista -suposant que es pogués mantenir el nivell, que ho dubto-. El que no s’hi val és a jugar amb els sous del personal. És més, tractant la gent amb respecte, estic convençut que fins i tot hagués estat possible que alguns col·laboradors, tard o d’hora hi tornessin, per compromís amb la cultura i la llengua -tot i que s’ha d’entendre que els professionals no poden anar rebaixant els seus drets econòmics, si volen seguir vivint de l’ofici-.

El darrer número de Benzina publica un article de Sebastià Alzamora que, amb el títol, ja ho diu tot: “No vull cobrar”. I ho arrodoneix amb una pàgina de Jordi Graupera titulada “Jo vull pagar”. Dos escrits que m’han ofès, pel més elemental sentit de solidaritat. Joganer i provocatiu, Alzamora escriu, entre altres coses que els col·laboradors de Benzina -si més no aquest que subscriu- fa mesos que no cobrem. La pregunta següent cau pel seu propi pes: i vostè, què n’ha de fotre? Home, potser perquè dec ser com la peixatera a qui dirigeix aquest i vostè, què n’ha de fotre? i al damunt no estar-ne tan alegre, em sembla que sí que n’he de fotre alguna cosa, que no estiguin cobrant el que se’ls deu, els que han escrit les crítiques que llegeixo. Tinc dret a “fotre’n alguna cosa”, a interessar-me pel fet que hi hagi treballadors que no cobrin el sou. Esclar que, amb alegria de qui deu anar folrat d’armilla i se li deu enfotre les finances dels companys, escriu qui vol cobrar, per l’amor de Déu? Cobrar ho pot fer tothom, és una vulgaritat. En canvi, treballar sense cobrar, com fem els escrivents de Benzina, és una meravella: no percebre emoluments (..) t’allibera de tota mena de pressions i et descarrega de barreres mentals a l’hora de fer l’article. La ironia la gasta esmolada, ostensiblement; però em sembla d’una perillosa ambigüitat i diria que es basa en una falsedat: a qui vol fer creure Alzamora que ara, i no abans, escriurà lliurement? Tant se val que a continuació s’expliqui, fent un repàs del seu curriculum de treballs al servei de la cultura catalana pels que no ha vist els diners promesos i que situï Benzina en la llarga i esfereïdora tradició de treballs que no es paguen; tant se val que l’article sigui una resposta als seus “amics” de cert diari digital: amb les coses de menjar, sobretot les dels altres, no es juga. Certament, ell n’és afectat; però quan ha dimitit en ple la redacció i hi ha tot de col·legues perjudicats, aquesta sortida individualista, d'”enfant terrible”, no toca.

Jordi Graupera, al seu “Jo vull pagar” diu : Jo tampoc no cobro per aquests articles que vostès llegeixen àvidament cada mes. I estic content, ves. Ni jo, ni el gran il·lustrador que m’acompanya, l’Oriol Malet. Fa unes setmanes ens vam enviar uns quants correue electrònics, per saber si érem els únics passerells que no cobràvem o si la buidor monetària era un tret diferencial de tots els col·laboradors de Benzina (..) Al començament amb l’Oriol parlàvem de revoltes sindicals, però després d’un parll de mails, ambdós vam coincidir: escriure o dibuixar a Benzina és un luxe més enllà de tot emolument (..) No és la revista on més respecte es té per la cultura? (..) I va parlant dels desavantatges que tindria cobrar per treballar, el que en farien amb els diners… per acabar així En resum: si cobrés, no escriuria a Benzina. Si no és molèstia, m’agradaria pagar per escriure aquí. I a vostès, estimats lectors, que Déu els pagui la seva paciència“. Novament, ironia a part, i des del dret indiscutible que com a afectat té a seguir col·laborant amb la revista, em sembla un article desavinent, inoportú, d’un terrible mal gust, per manca de respecte als altres afectats. I, per part de la revista, em sembla d’una barra notable publicar-los, no precisament per una qüestió de llibertat d’expressió.

Una opinió molt diferent, en canvi, em mereix el comiat que, en el mateix número de la revista, fa Àlex Gutiérrez. Sense que jo vulgui valorar ara i aquí el comportament que hagi tingut durant la crisi, com a director de Benzina, perquè evidentment em faltarien moltes dades per fer-ho, remarco aquest “post-scriptum” que hi fa: Marxo de la revista, i el primer que faig és demanar de col·laborar-hi… això de Benzina és un vici… Es pot desprendre, d’aquestes paraules que la publicació seguirà, amb una perspectiva segurament voluntarista, en què Jordi Graupera podrà gaudir del luxe d’escriure-hi i Sebastià Alzamora hi xalarà dient -com sempre- el que li abelleixi. Una perspectiva de futur que difícilment referà el vincle trencat amb el lector -si més no en l’apartat cinematogràfic- i que deixa una ferida innecessària en tot de professionals joves per als quals segurament es farà difícil tornar a apostar per la pròpia llengua i la pròpia cultura. Una perspectiva de futur que, des de l’ombra d’una gestió que s’hauria de supervisar, referma el tòpic negatiu de la inviabilitat de determinats mitjans en català. Una perspectiva de futur que voldria engrescadora pels continguts i no pas reduïda a paper que entretingui antics alts càrrecs de la Generalitat i amiguets, per cremar diners públics que serveixin per arreglar les finances d’administradors de subvencions, en lloc d’ajudar edicions al servei real de la cultura.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!