Club 7 Cinema

Memoria. Director i guionista: Apichatpong Wheerasethakul. Repartiment: Tilda Swinton (Jessica Holland), Agnes Brekke (Karen Holland), Daniel Giménez Cacho (Juan Ospina), Jerónimo Barón (Mateo Ospina), Jeanne Balibar (Agnes Cerkinsky). Vista el dia 04.11.2022, en VO -en espanyol i anglès, subtitulada en castellà només els fragments parlats en anglès-, per Movistar +.

Sinopsi: Una botànica escocesa, Jessica, és per Colòmbia. Una nit sent una remor estranya. Comença així un recorregut que la durà fins al cor de la selva, tot cercant l’origen d’aquest so que sembla que només ella senti.

Nota: No me n’he assabentat de la missa la meitat -tot i que m’ha fascinat-, perquè està gravada en so directe, els personatges són lluny de la càmera -i de la presa de so- i parlen sovint un espanyol no subtitulat, rudimentari i amb veu fluixa en el cas de Tilda Swinton, i molt colombià en la majoria dels seus interlocutors; de manera que moltes vegades no els he entès o no els he acabat d’entendre.

Per a fer-se’n cabal de la dimensió del film, val la pena llegir la crònica “cannoise” per a Fotogramas de Manu Yáñez, especialista en el director, de qui n’és un devot absolut: Apichatpong Weerasethakul y Tilda Swinton celebran la magia del cine con ‘Memoria’. Val la pena llegir també Imma Merino, a la seva crítica del film, al diari El Punt Avui: Viatge a través del so. I del mateix Manu Yáñez, la seca crítica al diari Ara: ‘Memoria’: Tilda Swinton protagonitza la nova obra mestra d’Apichatpong Weerasethakul.

Comentari.

Jo m’he d’explicar, modestament. Dic que m’he quedat en les capses i alhora que m’ha fascinat. Sí. Des de la seva primera i magistral seqüència, en què Tilda Swinton s’alça del llit en penombra -perquè hem sentit el so estrany- i talpeja per l’habitació, passant per davant d’un mirall que li’n reflecteix la imatge abans que la veiem a ella, acostant-se a la finestra… Tot mostrat amb calma, deixant que bevem de la pantalla: magnífic!

L’Apichatpong encadena plans de llarga durada, gairebé pla seqüències, sovint en pla conjunt o pla general, amb els personatges habitualment situats lluny de la càmera, deixant que el so ambient penetri en la imatge, que la llum hi jugui el seu paper, i fa la pel·lícula literalment absorbent, amarada d’un magnetisme que no et deixa encara que et costi entendre el que diuen. El ritme pausat amb què roda i va lligant successivament les escenes n’amanyaga la contemplació, cosa que esdevé admiració.

És un cinema sensorial, obert als sons, a les ombres i les clarors, a les sensacions dels espais, que s’expressa més que no pas narra. I nosaltres, espectadors, ens en fem partícips, tot mirant la pel·lícula. És una dimensió del setè art diferent al que estem avesats.

La inquietud persistent de Jessica, el seu parar les orelles, la seva mirada a les coses -amb l’esguard obscur i alhora franc de Tilda Swinton-, el seu tacte -quan penetra el forat de la calavera amb el dit…-, el munt dispers de situacions en què es troba…, sense trobar-hi respostes racionals, va bastint el caire enigmàtic del film. I cal afegir-hi el vessant màgic d’Apichatpong, atorgant a les pedres memòria, fent que Jessica senti uns records en tocar la mà del seu interlocutor selvàtic… I tampoc pot estar-se d’introduir-hi algun element fantàstic, com la mena de nau extraterrestre que sobtadament s’enlaira de la selva i fa el soroll com el que sentia Jessica…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!