Las leyes de la frontera. Director: Dani Monzón. Guió: Dani Monzón, Jorge Guerricaechevarría, basat en la novel·la homònima de Javier Cercas. Repartiment: Marcos Ruiz (Nacho), Begoña Vargas (Tere), Chechu Salgado (Zarco), Xavier Martín (Gordo), Carlos Oviedo (Guille), Jorge Aparicio (Chino), Daniel Ibáñez (Piernas), Xavi Sáez (Hidalgo, policia), Carlos Serrano (Cuenca, policia), Pep Tosar (inspector Vives), Santiago Molero (Ignacio, el pare), Ainhoa Santamaría (Rosa, la mare), Elisabet Casanovas (Cristina, la germana), Pep Cruz (senyor Tomàs). Vista el dia 23.11.2021, a Netflix, en VO.
Sinopsi: Estiu de 1978, Girona. L’Ignacio Cañas, Nacho, és un noi de 17 anys, força tímid i solitari, assetjat pels seus companys. Passa l’estona a un saló recreatiu. Hi ajuda a l’amo, el senyor Tomàs, sobretot a l’hora de tancar l’establiment. Allà coneix Tere i Zarco, dos joves delinqüents que la fan pel barri “xino” de la ciutat. Se sent atret per Tere i per la possibilitat de pertànyer a un grup on és acceptat. De mica en mica, però, es veu embolicat en les malifetes dels seus nous amics: de petits robatoris, acaba passant a atracaments…
Em feia aprensió veure una pel·lícula basada en un llibre de Cercas, a qui no suporto, per demés ambientada a la Girona de la Transició, centrada en una colla de quinquis (no m’interessa gens el cinema de quinquis). Però en trobar-me-la a Netflix, no he pogut estar-me de veure-la.
Francament, no és de les millors coses del seu director, Dani Monzón, que només treu brio en les seqüències de persecució, pures escenes de lladres i policies. Resulta un pèl inversemblant que un bon noi, espavilat, amb família estable, acabi arrossegat a la delinqüència, però l’esquer de la mossa per la que es deleix mig ho justifica. Tot plegat serveix perquè ens endinsem en el món i l’ambient dels quinquis de finals dels setanta a Girona (amb un notable esforç d’ambientació i reconstrucció de l’època, encara que els quinquis aquí no siguin tan estripats com els que apareixien als films d’aquest gènere). La llarga durada de la pel·lícula passa per entretenir-s’hi. I em fa l’efecte que aquest recrear-s’hi traspua una certa nostàlgia d’aquella “Gerona” d’abans que Quim Nadal en fos alcalde.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!