Club 7 Cinema

Una referència a crítiques i comentaris publicats en català sobre Still Alice (Still Alice | Siempre Alice), de Richard Glatzer i Wash Westmoreland, estrenada ja a la nostra cartellera.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. Resums del que han escrit els autors, amb la intenció de recollir-ne aportacions a la reflexió, tot reivindicant el paper de la crítica cinematogràfica. Per descomptat que, de les crítiques, cal llegir-ne l’original i completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

Per Àngel Quintana (La consciència de sentir-se malalta, diari El Punt Avui, 16.01.2015), tot i que la direcció de Richard Glatzer i Wash Westmoreland és discreta, el film té força gràcies a la interpretació de Julianne Moore. Remarca que l’actriu ja no té necessitat de demostrar res, ni de sotmetre’s a cap procés d’exhibicionisme. Ella interpreta Alice i ho fa sense buscar moments de lluïment, però sense quedar-se curta. Això en una cinta que, segons diu, els seus responsables hi han evitat qualsevol element melodramàtic.

Per Manu Yáñez (Siempre Alice, diari Ara, 16.01.2015), és com si l’actriu autogestionés a plaer un equilibri entre fermesa i tremolor, autosuficiència i vulnerabilitat. Un joc de contrastos que Moore domina amb un virtuosisme llampant. Això en un film que esquiva el perill de caure en el sentimentalisme i l’exhibicionisme i que funciona com un punyent drama sobre l’Alzheimer i alhora com un vehicle per al lluïment actoral de Julianne Moore.

Núria Vidal (Siempre Alice, Time Out Barcelona, 16.01.2015) qualifica de gran Julianne Moore, en aquesta pel·lícula que, fa notar, fóra més just que la distribuïdora hagués titulat “Encara és Alice” perquè del que parla és de com, malgrat tenir un estrany i precoç Alzheimer, Alice segueix sent Alice. Considera que es tracta d’un melodrama fred i sec, la gràcia del qual és que no cau mai en la llagrimeta, a costa si cal que no t’acabis d’estimar la majoria dels personatges.

Per Quim Casas (Només Moore, diari El Periódico, 16.01.2015), aquesta pel·lícula té molt poc cinema, però compta amb Julianne Moore. Assegura que és una pel·lícula absolutament convencional amb una de les interpretacions menys convencionals que es poden veure avui en dia una sala de cine. I és que Moore incorpora un d’aquells personatges que poden resultar clarament excessius però ella el sap fer en tot moment matisat, creïble, pròxim.

Fotos: Golem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!