Club 7 Cinema

FOTO Eric Bana, a Hulk, d’Ang Lee

Amb Hulk, enllesteixo la recuperació d’articles  que, sobre les pel·lícules d’Ang Lee anteriors a Luxúria, perill, he anat publicant al moment de les respectives estrenes. I és que de Bokeback Mountain ja en vaig parlar en aquest bloc al seu moment, perquè Club 7 Cinema ja existia quan el film arribà a les nostres pantalles. Si voleu llegir els apunts que hi vaig dedicar, cliqueu aquí Bokeback Mountain (21.01.2006) i aquí Brokeback Mountain (ampliació, de 12.03.2006)

Sinopsi El jove Bruce Banner investiga sobre la regeneració cel·lular i gairebé ja pot reconstruir teixits humans malmesos. L’èxit científic és a prop i l’hi cobeja Glenn Talbot, expert ambiciós al servei d’una empresa beneficiària de la privatització dels serveis científics del Pentàgon. En canvi, en el terreny íntim, Bruce Banner arrossega un bloqueig emocional que ha provocat el trencament sentimental amb Betty, la seva nòvia i col·lega. Ran d’un accident al laboratori, en què el noi ha estat exposat a un ruixat de raigs gamma, en surt viu miraculosament, però aviat comença a tenir sensacions estranyes… alhora que, a la ciutat, va apareixent una criatura monstruosa, gegantina i molt forta, de pell verda. L’exèrcit el persegueix, amb gran desplegament de mitjans, sota el comandament del general Ross, pare de Betty i militar que ja va engarjolar David Banner, pare de Bruce, per haver experimentat amb ésser humans. David, ara en llibertat, xala en veure que la mutació genètica que transmeté al propi fill s’ha manifestat després de rebre la radiació. Betty comença a entendre les rareses del seu xicot i, per ajudar-lo, mira de refer la relació amb el seu propi pare. La monstruositat genètica, les ambicions personals i la freda maquinària militar, però, esdevenen imparables.

Ha estat una sorpresa que un cineasta com Ang Lee hagi assumit l’adaptació a la pantalla gran de la historieta de l’home que es torna verd i gros, coneguda per la majoria de nosaltres gràcies a la sèrie televisiva “L’increïble Hulk”, i és admirable que se n’hagi sortit tan bé. Lee havia conreat tota mena de gèneres, del melodrama victorià –Sentit i sensibilitat (1995)- al de les arts marcials –Tigre ajupit, drac amagat (2000)-; però gosar amb la ciència ficció d’un superheroi dels còmics de la Marvel potser era atrevir-se massa. I no. Perquè el director taiwanès –resident als Estats Units– sap adaptar-se a les convencions dels diversos gèneres i superar-les, centrant l’interés en els personatges com a individus la infelicitat dels quals té molt a veure amb la mena de societat en què els toca viure, sigui la Xina llegendària, l’Anglaterra del segle XIX, l’Amèrica de Nixon –La tempesta de gel (1998)– o la de la Guerra Civil –Cavalca amb el diable (1999)–.

Bruce Banner i la seva companya Betty Ross, a Hulk, són víctimes d’unes circumstàncies rebudes com a herència. Primer hi ha alguna cosa fosca al passat del xicot que no els permet seguir com a parella. Després, quan ja queda clara la monstruositat del pare amb el fill, res hi fa que la noia amansi la fera i tots dos s’abracin prop del pont de San Francisco, perquè no estem en un retrobament romàntic, sinó en un moment de captura, tot de soldats els apunten i de seguida se l’enduran cap a un centre d’alta seguretat. L’amor no el podran viure. A més a més, entre Betty i el seu pare militar hi ha tanta o més distància afectiva que entre Bruce i el seu enfollit progenitor; de manera que, d’una banda, els joves pateixen l’herència –social i personal– rebuda i, de l’altra, no poden treure res de bo dels propis pares.

La nostra responsabilitat respecte a les generacions futures, pel que fa a la manipulació genètica, és el gran tema de Hulk. Metafòricament, Ang Lee reflecteix en la parelleta protagonista el mal que podem fer a les futures generacions per voler canviar coses de la Natura que no coneixem prou bé. No ho planteja des d’un punt de vista reaccionari. Significativament, les víctimes són dos investigadors seriosos que malden per l’evolució de la ciència, ja que no es tracta de qüestionar el progrés, sinó de reivindicar-ne la responsabilitat. Subtilment, s’esbossa la interessada ambigüitat de les autoritats militars i les empreses satèl·lits. L’exèrcit és el marc on el científic boig experimentava i, per molt que el tanquessin, com ara persegueixen el gegant verd, no deixen de mirar de treure’n profit. L’ocasió la crea el lladre.

Ang Lee se’n fum del caire de superheroi del protagonista i de la puerilitat que sol arrossegar el món del còmic. A la cara. Amb els bots del monstre, a la manera d’un divertit ninot de goma, se’n riu de tot plegat i, al damunt, ho fa amb fidelitat a l’obra que adapta. De la mateixa manera, és conscient que ha de destinar un cert metratge per atendre les expectatives del públic avesat al cinema més superficial i, a tall de digressió, enllesteix algunes persecucions i unes quantes seqüències d’acció. Comparativament, però, la gran part del temps el dedica als protagonistes i a tot d’imatges que mostren Natura, taques de vegetació primària o cèl·lules en transformació –evocació poètica de la complexitat natural, meravellosa i plena de secrets, que alguns alteren temeràriament-. Igualment, els seus homenatges als clàssics de ciència ficció resulten ben eloqüents: la tendresa de Frankenstein, quan la massa verda es veu reflectida a l’aigua; la delicadesa de King Kong, quan deixa Betty a l’interior del cotxe per estalviar-li l’atac dels gossos; la satisfacció del personatge en estat monstruós com a Jekyll & Hyde…

Definitivament, Ang Lee s’ho ha endut tot al seu terreny. I ho ha fet amb un magnífic tractament visual. Certament, alguns aspectes del guió li han quedat fluixos; el personatge de David Banner i tot el bagatge freudià que posa en joc els desaprofita i això du a la fluixa escena final d’encarament entre pare i fill, i el deliri energètic amb què resol la pel·lícula transmet massa el seu desinterés pel relat de ciència ficció. Francament, no crec que Lee faci Hulk 2, seqüela anunciada descaradament a l’epíleg del film.

Article originàriament publicat a la revista Recvll, l’agost de 2003