Club 7 Cinema

“Sala de profesores” / “La salle des profs” / “Das Lehrerzimmer”. Producció: Alemanya 2023. Durada: 1h34. Director: İlker Çatak.  Guió: Johannes Duncker, İlker Çatak. Repartiment: Leonie Benesch (Carla Nowak), Leonard Stettnisch (Oskar), Eva Löbau (Friederike Kuhn), Michael Klammer (Thomas Liebenwerda), Anne-Kathrin Gummich (Dra. Bettina Böhm). Vista: el 12.02.2024, en VE, a la Sala 4 dels OCine Blanes.

Sinopsi: La Carla Nowak (Leonie Benesch), una professora idealista, comença el seu primer treball a una escola de secundària. Quan es produeixen una sèrie de robatoris a l’escola i se sospita d’un dels alumnes, decideix arribar al fons de la qüestió pel seu compte. La Carla intenta fer de mitjancera entre pares indignats, col·legues obstinats i estudiants agressius, però s’enfronta a les estructures implacables del sistema escolar.

Festivals i premis: Festival de Berlín 2023 – Panorama, premi no oficial CICAE-Art Cinema | Altres nominacions i premis.

També en aquest blog: Altres veus: “Sala de profesores” / “La salle des profs” / “Das Lehrerzimmer”, d’ İlker Çatak. 

Enllaç: IMDB.

Comentari:

Temàticament, aquesta pel·lícula ens visualitza molt bé la crisi d’autoritat en el sistema escolar occidental d’avui en dia i, si en fem extensió, aquesta crisi en el global de la societat, societat la complexitat de la qual també queda força representada en el micro-cosmos de l’escola en què s’ambienta el film. I estem parlant d’una autoritat que es vol democràtica, que passa pel diàleg, però que s’exerceix, amb impotència, de manera inflexible, recorrent a mètodes discutibles, que topa amb la capacitat dels altres (pares, alumnes, professors…) de no avenir-s’hi. Una autoritat també que la protagonista malda per practicar des de la pedagogia i el diàleg sobretot amb els seus alumnes i que acaba revelant-se finalment igualment infructuosa, davant els problemes que apareixen. Però és cinematogràficament justeta.

El millor, de lluny, és la interpretació que l’actriu Leoni Benesch fa de la professora protagonista, un personatge interessantíssim, apassionant diria jo (si més no pels que ens interessa l’ofici d’ensenyar els mainatges), amb una notable càrrega d’innocència (ingenuïtat, potser?) professional que la du a cometre unes quantes temeritats o imprudències, en la complicació del cas que té entre mans. I molt bonica també és la intel·ligència i dignitat de l’alumne anomenat Oskar (fill de la mare sospitosa que treballava a les oficines de l’escola).

Tanmateix, la pel·lícula avança a base de plantejar un seguit de situacions ‘extremes’ (a vegades un pèl forçades) per a provocar ‘debat’ i seqüències d’entitat dramàtica, de les quals sovint s’escapoleix, sense deixar-les resoltes ni tan sols interessant-s’hi més enllà de deixar plantejat el problema (i un altre i un altre i un altre…). Certament, fent un ús intel·ligent (però també un abús) de l’el·lipsi cinematogràfica, fins al mateix final (que no aixafaré ara…), però que sí diré que segueix la tònica irresoluble de tot el metratge anterior.

Em sembla que els reconeixements, nominacions, premis… que rep tenen molt a veure que es tracta d’una pel·lícula ‘de cas’, feta amb coherència, anant al gra i amb intensitat per İlker Çatak (amb una banda sonora ben emfàtica, una càmera que sol optar pel seguiment visual dels personatges, un muntatge cisellant), però que, com dic, no acaba d’anar més enllà artísticament.

PS: A diferència del que hi faria habitualment el cinema americà o més convencional, aquí no s’interessen per resoldre el cas dels robatoris, que actua de pretext (McGuffin), cosa que reforça el component social i personal de la temàtica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!