Club 7 Cinema

Dissabte es va acabar la 71a edició del Festival de Sant Sebastià. En la recta final, s’ha lliurat el Premi Donostia a Víctor Erice, s’hi han vist els darrers films i s’hi han lliurat els premis.

Víctor Erice ha rebut el premi Donostia, de la ciutat en què va viure durant anys, i ha atès la premsa en una roda de premsa (cosa que no va voler fer a Canes). Bernat Salvà en parla al diari ‘El Punt Avui’: “El guariment és una de les virtuts del que s’anomena art, i això s’ha de circumscriure als llibres, quadres, músiques, pel·lícules… que d’alguna manera ens canvien, ens fan sentir diferents.” Víctor Erice responia així a la primera de les preguntes d’una roda de premsa esperada i, fins a cert punt, incerta (..). Home de caràcter i creador insubornable, Víctor Erice accepta a desgrat seu el qualificatiu de ‘llegenda’: “No vull ofendre ningú, però desconfio de la llegenda èpica al voltant de la meva persona.” Tal com va anar la roda de premsa, però, més aviat la va alimentar. Va aparèixer puntual, amb jaqueta i samarreta negres i ulleres de sol, i va rebre un aplaudiment dels periodistes de dos minuts, que no són poca cosa quan s’està per la feina. Abans dels deu minuts, ja se li havia trencat la veu i havia vessat alguna llàgrima, recordant l’escultor Jorge Oteiza, amb qui l’unia una gran amistat. I va deixar anar un bon grapat de reflexions profundes i brillants.(..)  És el primer cop que el guardó [el Premi Donostia] es lliura a algú de la ciutat que li dona nom. Víctor Erice va néixer a Karrantza (Biscaia) el 1940, però va créixer a Donostia i va veure la seva primera pel·lícula a l’antic teatre Gran Kursaal, que estava al mateix lloc de l’actual seu principal del festival, el Kursaal, obra de Moneo inaugurada el 1999. “El cinema em va fer descobrir la Història amb majúscules des de la primera pel·lícula que vaig veure, aquí al Kursaal”, va recordar Erice. “En temps de misèries, veure pel·lícules ens va permetre ser ciutadans del món i escollir els nostres mestres. Eren cineastes de tot el món que no tenien estatut d’artistes. Crec molt en la creativitat de qui no té la consciència de fer art. Jo mai no ho he pretès, això sorgeix o no sorgeix, i aquesta és l’aventura de la creació.” (..) Víctor Erice treu ferro a la seva escassa filmografia: “La llegenda èpica està bé com a element publicitari: dir que fa 30 anys que no faig cap pel·lícula queda bé, però jo considero pel·lícules o experiències audiovisuals tot el que he fet. El que més vitalitat dona al cinema és a la perifèria del sistema. Però en el marc audiovisual només es compten els llargmetratges.” Tampoc està molt còmode amb qualificatius com ‘nostàlgica’ o ‘testamentària’ amb què s’ha rebut la seva darrera pel·lícula, “Cerrar los ojos”. “Si jo admeto això, no tinc com a horitzó vital més que el museu de cera, la jubilació o el cementiri.” “Comprengueu que m’hi resisteixi –hi afegeix–. Ara bé, com deia John Ford a “L’home que va matar Liberty Valance”, el que s’ha de d’imprimir és la llegenda.”. Xavi Serra ho tracta al diari ‘Ara’: (..) Erice, cineasta tan magistral com inconformista, no admet que altres escriguin el seu relat. “No vull ofendre ningú, però s’ha convertit la meva persona com a cineasta en un element de la promoció d’una pel·lícula, un relat èpic en què no em reconec en absolut i que suggereix que fa 30 anys que no dirigeixo una pel·lícula, quan durant aquest temps he fet curtmetratges i una videoinstal·lació al Museu de Belles Arts de Bilbao que jo considero pel·lícules –ha defensat–. I els ‘mass media’ difonen la idea que “Cerrar los ojos” és testamentària, però si jo admeto això, no tinc més horitzó vital que el museu de cera, la jubilació o el cementiri. I comprendran que m’hi resisteixi”. El director converteix cada resposta en una petita lliçó sobre la seva visió del cinema. “Crec en els cineastes que no creuen estar fent art –afirma–. Jo no ho he cregut mai. L’art sorgeix, o no, però és l’aventura de la creació”. Per a ell, el cinema és “fonamentalment una experiència vital, existencial”, i “de vegades” fins i tot “una mica patètica”. “Potser no he sortit d’una sala de cinema en tota la meva vida”, ha dit mentre se li trencava la veu, contenint amb prou feines l’emoció. En la concepció del cinema d’Erice no té sentit preocupar-se “del missatge”. “Si sobrecarregues una pel·lícula de missatges, et poden acabar devorant –diu–. A més, per a què serveix fer una pel·lícula si saps per endavant per què fas la pel·lícula?” La seva filosofia, esclar, ha topat de vegades amb la incomprensió de la indústria i fins i tot d’actors. “Jo entenc que actors professionals com els d’aquesta pel·lícula demanin el missatge abans, però jo només puc respondre: «Jose, ni jo ho sé» –comenta Erice tot somrient a José Coronado, assegut al seu costat–. Un només comprèn per què ha fet una pel·lícula al final de l’experiència” (..).

La culminació del Festival de Sant Sebastià, però, ha estat que el jurat presidit per l’inefable Claire Denis ha fet públic el seu veredicte, en què ‘O corno’, de Jaione Camborda, s’ha endut la Petxina d’Or a la Millor Pel·lícula. Així n’han parlat: Imma Merino (Tot passa pel cos), Xavi Serra (La Concha d’Or de Sant Sebastià parla gallec per primera vegada), Joan Millaret Valls (Concha d’Or a la sororitat d’ “O corno”, de Jaione Camborda).

D’alguns darrers films que s’hi han vist:

“La isla roja” / “Lîle rouge”, de Robin Campillo.

Alguna reacció:

Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: Quan era petit, Robin Campillo va viure a l’illa de Madagascar: un paradís, que, en haver d’abandonar-lo, va sentir com a perdut fins que, en fer-se gran, va adquirir consciència que havia sigut robat als que hi vivien com en un infern. Aquesta podria ser la idea que palpita a L’île rouge, pel·lícula que, estrenada fa mesos a França, ahir va projectar-se en secció oficial sense elevar el nivell de la competició (..). Essent també un guionista notable (com ara de “La classe”, de Laurent Cantet) que va excel·lir com a director amb “120 batecs per segon”, sobre l’activisme al París dels anys noranta per crear consciència respecte a la sida, Robin Campillo s’inspira, doncs, a “L’île rouge” en la pròpia infantesa a Madagascar, on va viure amb la família perquè el pare, d’origen espanyol, era un suboficial de l’exèrcit francès de l’aire. Nascut al Marroc i passant per Algèria abans d’arribar a l’illa roja, el seu periple infantil va ser determinat per la geoestratègia de l’Estat francès, que, mentre les seves colònies s’independitzaven, intentava mantenir-hi el control i els seus interessos. A “L’île rouge”, el nen Thomas (àlter ego de Campillo, que diu que tot allò que s’hi mostra va ser real, però a la vegada és ficció) espia la vida dels adults (la idea de mirar sense ser vist) i hi projecta la seva imaginació nodrida amb les aventures de l’heroïna, Fantômette, d’un còmic. Viu en la residència familiar dels militars francesos, aliè a la gent de Madagascar, fortament reprimida per un govern titella. A partir de la mirada infantil de Thomas, però, va fent-se perceptibles actituds dels adults, com ara el masclisme del pare (interpretat per Quim Gutiérrez) i el racisme dels colons militars francesos. Campillo vol fer una pel·lícula personal i a la vegada política, amb la irrupció final dels revoltats a Madagascar. No aconsegueix, però, conjuminar-ho i el seu epíleg explícitament polític sembla forçat i es fa sobrer. Campillo no sap acabar la seva pel·lícula, que s’allarga massa (..). Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: (..) nostàlgica coproducció francobelga (..). S’ocupa del món dels adults, on destaca la parella conformada per Quim Gutiérrez, com a militar d’origen espanyol, i Nadia Tereszkiewicz, però fa prevaldre el punt de vista infantil. Això afavoreix un enfoc més lliure amb més marge per la fantasia, recreant historietes de còmic amb una heroïna, Fantomete, digressions divertides i amb un plantejament visual molt original. Aquest mosaic humà es completa amb la focalització, al final, en els habitants de l’illa, víctimes del colonialisme francès, els malgaixos.

“Un viaje en primavera” / “A journey in spring” / “Chung Xing”, de Tzu-Hui Peng i Ping-Wen Wang.

Alguna reacció:

Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net”: (..) un insuficient melodrama de matrimoni d’avançada edat, “Un viaje en primavera”. Un avi, coix després d’un accident, i la seva dona, conformen un matrimoni que sempre està discutint, amb un home amargat i malhumorat, tot i que s’estimen a la seva manera. La seva trista soledat es veu accentuada per l’absència d’un fill als qual no veuen de fa temps mentre sobreviuen en la precarietat en una casa desmanegada i de costerut accés. La trama fa un tomb decisiu el dia que la dona mor i l’home la guarda en un congelador per seguir al costat d’ella. En aquesta amarga història, unes imatges inicials d’un saltant d’aigua representen la felicitat impossible i esvaïda per sempre. Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: (..) Tampoc no aporta gaire res, si no és més cura en la posada en escena, a la secció oficial Un viatge de primavera, en què un home es penedeix de tot el que ha fet a la seva dona un cop aquesta és morta (..).

“Le successeur“, de Xavier Legrand.

Alguna reacció:

Joan Millaret Valls, a l’article de ‘cinemacatala.net’: (..) adaptació d’una novel·la d’Alexandre Postel. Un melodrama personal inquietant que recupera un dels temes centrals de la present edició, els secrets terribles i inconfessables dels progenitors, tal com hem pogut constatar amb pares pedòfils i abusadors en el film danès “Kalak” d’Isabella Eklöf, el film francès “Un silencio” de Joachim Lafosse o “Memory” del mexicà-americà James Franco. A “Le successeur” el protagonista és un reconegut director d’una casa parisenca de modes, Ellias (Marc-André Grondin), amoïnat per unes punxades al pit que podrien procedir de les dolences cardíaques que pateix el seu pare. Però el punt de no retorn de la història és la notícia de la mort del pare a Montreal, a qui fa anys que Ellias no veu i de qui se sent molt distant i allunyat, i el jove s’haurà de cuidar del funeral ja que cap familiar directe se’n vol fer càrrec. Aleshores descobrirà coses inaudites del seu pare, un secret esgarrifós amagat d’impossible digestió pel fill, un fet que subsumeix amargament a Ellias. Legrand planteja el tema de que la violència patriarcal es pot heretar congènitament, com la llavor del mal pot perviure en els descendents, receptors d’una herència enverinada. Enmig de l’horror creixent, destaca el paper del veí (Yves Jacques), l’únic amic del pare difunt, una peça imprescindible que la trama acabarà revelant cap al seu desenllaç, aportant la seva involuntària participació en aquesta tragèdia en majúscules i que contribuirà a acabar d’enfonsar al noi en la seva angoixa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!