Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
El cinema cal veure’l a les sales de cine. A poder ser, amb una pantalla gran (com més gran, millor) i amb bon so. I, posats a demanar, acompanyats de públic (si és possible, que no mengin crispetes ni caramels, ni beguin coca-coles, ni facin tufa de cap producte venut a l’entrada, ni parlin fort entre ells…). Veure una pel·lícula així és una experiència immersiva sense parió, que havia estat a l’abast i ho podria seguir estant.
Abans m’agradava posar-me a la setena fila, ben endavant; ara, en canvi, sobretot des que hi ha les sales en grades, solc situar-me cap a la fila 9 o 10, agafant una certa distància de la pantalla, a una alçada que m’hi permet un cert tuteig (sense que hagi d’aixecar el cap per a mirar-la). M’hi trobo millor, com en una posició més adequada per a reflexionar sobre el que hi vaig veient.
Però… no vaig gaire al cine, aquests darrers anys veig més pel·lícules pel televisor o a l’ordinador, perdent-me aquelles bones sensacions i la immersió en els films. La raó? Són diversos els motius (horaris, vehicle, etc.), però sobretot és perquè a prop no tinc una oferta de pel·lícules que se’m faci atractiva. I desplaçar-me kilòmetres em costa (tant que havia viatjat abans, per veure’n, a Barcelona o Girona!). A més, esclar, quan m’hi atanso, ho solc fer a mitja setmana, que no hi ha gaire públic, ni crispetes, ni coca-coles, ni gaire ferums, ni he de sentir normalment massa converses indesitjades d’altri…
El delegat general del Festival de Canes, en la seva compareixença davant la premsa el dia 13 d’abril per a presentar la 76a edició del certamen, va fer una defensa aferrissada, encesa, de la visió dels films en sales. I té raó. Però, per posar un exemple, quantes pel·lícules de Canes 2022 hauria vist jo si no fos per les plataformes que ens les ofereixen? O quants kilòmetres no hauria hagut de fer (benzina, pàrquing, hores de viatge…) per a veure-les lluny del meu poble?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’accés al bon cinema mai no ha estat senzill per als que vivim lluny de la metròpoli. L’esclat de les plataformes durant la pandèmia ha facilitat molt l’accés a certs continguts, però també ha fet molt de mal a les sales. La setmana passada, sense anar més lluny, al cineclub vam fer Clorindo Testa. Un film que només s’ha vist a Xixón i Barcelona, que aquella mateixa setmana exhauria entrades a Buenos Aires i que a Lloret només va aplegar, entre socis i públic general, nou espectadors.
Hola Vador. Molt de temps que no et llegeixo ….i no pot ser. Jo tinc la sort que sóc molt a prop de sales de cinemes com el Boliche, Girona, Phenomena … i quan fan una pel·lícula que m’interessa, encara que l’hagi vist en una plataforma, hi vaig. El gaudi és absolut. Veure per exemple Master and Commander en una sala, pantalla gran, un sò espectacular, no té preu. O The Handmaiden, Oldboy, In the Mood for Love, Chunking Express, Princess Mononoke, Spirited Away, Snowpiercer, Mother. …. com veus les meves preferències són el cinema asiàtic. T’aniré seguint en aquest Cannes’23.
Puntualització …. els cinemes Boliche no hi ha crispetes.