Club 7 Cinema

El bosc de Mogari, de Naomi Kawase, la pel·lícula més bella i rodona de tota la Secció Competitiva del Festival de Canes 2007, n’hauria estat la justa Palma d’Or. Poema sobre la superació del dol, segueix la relació entre un avi vidu, que s’està en un petit i bucòlic geriàtric, i la noia atenta que en té cura. Fins a la meitat del metratge, anem coneixent el dolor somort d’aquesta noia, per la mort de la seva criatura, i la petita alienació de l’home, que no deixa d’esmentar la seva dona, traspassada fa trenta-tres anys. Arran d’un petit accident de trànsit, l’avi i la noia deixen enrere els jardins esponerosos, geomètricament disposats, per on han entretingut l’ordenada vida geriàtrica i s’endinsen en un bosc. La natura caòtica, salvatge, els engoleix, arrossegats per una incerta i alhora irrefrenable dèria de l’home. La càmera abandona els plans estàtics, d’exquisida composició fotogràfica, i passa a acompanyar-los, neguitosa com els protagonistes ho estan enmig d’aquella indòmita forest. La llum queda filtrada per la verdor i les clarianes dels àrbres, quan no és la de la negra foscor de la nit, en què l’avi i la noia trenquen la respectiva soledat anímica i comparteixen un generós i supervivencial escalf humà. Junts van completant el trajecte, amb què l’home enterra definitivament la seva dona, a qui ha estat escrivint cada dia al llarg de les tres dècades: un acte d’amor i de reconciliació interior, que du la noia a trobar la seva pròpia pau.

Web oficial de la pel·lícula: Mogari no mori. Web espanyola: [WEsp]. Web francesa: [WFr]. Un perfil sobre la directora: Naomi Kawase. Enllaç amb l’article original d’aquest apunt: Canes 2007. els comentaris.