Club 7 Cinema

Drive my car. Títol original: Doraibu mai kâ. Director: Ryûsuke Hamaguchi. Guió: Ryûsuke Hamaguchi i Takamasa Oe, a partir dels contes Drive my car i Xahrazad, de Haruki Murakami, inclosos al llibre Homes sense dones (Ed. Empúries) i amb referències a Oncle Vània, d’Anton Txékhov. Repartiment: Hidetoshi Nishijima (Yûsuke Kafuku), Tôko Miura (Misaki Watari), Masaki Okada (Kôshi Takatsuki), Reika Kirishima (Oto Kafuku, la dona de Yûsuke), Park Yurim (Lee Yoon-a), Jin Daeyeon (Kon Yoon-su). Idiomes de la versió original: japonès, coreà, anglès, cantonès, mandarí, tagalog, indonesi, alemany, malaisià, llengua de signes coreana. Vista el dia 11.04.2022, en VOSC, per FilminCat.

Premis: Festival de Canes (Millor Guió, Premi FIPRESCI, Premi Jurat Ecumènic), Òscar (Millor Film Internacional, nominada a Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Guió Adaptat), BAFTA (Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa), altres.

Sinopsi -amb espòilers, per a ajudar-me a repensar la pel·lícula-: L’Oto explica històries al seu marit, en Kafuku, mentre són al llit d’amor. L’endemà, ella no se’n recorda gaire, ell les hi explica i ella les acaba escrivint i convertint en guions. L’Oto treballa a la televisió. En Kafuku és actor i director teatral. La història que veiem que l’Oto li explica a en Kafuku, no l’acaba. La parella s’estima, però ella té sexe també amb un altre home. Serà en Takatsuki, el jove, guapot i ben plantat actor d’èxit a la petita i la gran pantalla que ha acompanyat l’Oto al teatre per veure una representació teatral d’en Kafuku? Ell no li retreu res a la seva dona, amb qui segueix tenint vida conjunta i sexual. Un vespre han de parlar però no parlaran, perquè ella pateix un ictus i mor. En Kafuku té dificultats per a representar el paper de Vània a l'”Oncle Vània”, de Txékhov, perquè el text el rosega per dins -especialment quan parla de fidelitat i de la mentida que ha estat-. Tanmateix, passen dos anys i accepta l’encàrrec de dirigir -que no interpretar- “Oncla Vània” en un festival de teatre d’ Hiroshima. Allà ha de triar el repartiment, passant proves de càsting a intèrprets de diverses nacionalitats, perquè la peça serà en diverses llengües. Entre els candidats, hi ha en Takatsuki, que es presenta per a un paper de jove seductor; però en Kafuku l’acaba acceptant perquè faci d’Oncle Vània -personatge molt diferent d’edat i d’estat d’esperit-. Per al rol de Sònia, l’escollida és una noia que parla amb el llenguatge de signes coreà. Per què en Kafuku ha triat al noi per fer de Vània? Per què ha triat la xicota muda per fer de Sònia? Al decurs dels assajos, llegint els textos, interpretant els personatges, potser s’esbrinarà alguna cosa… Però en Kafuku, a Hiroshima, també ha conegut la Misaki, una jove introvertida que li fa de xofer i que, si tot primer no la volia, perquè volia conduir ell el seu Saab vermell, no tan sols l’accepta, sinó que de mica en mica, es van obrint l’un respecte a l’altre. En les seves anades i vingudes, compartint una conversa amb Takatsuki i establint converses entre ells, les confessions i els secrets respectint els van sobreeixint.

Ryûsuke Hamaguchi, a Drive my car, conserva subtilment alguns dels elements guionístics que li hem remarcat en la seva filmografia immediatament anterior (Asako I&II i La ruleta de la fortuna y la fantasía); però, lluny de caure en el parany de la fórmula exitosa, els integra discretament en aquesta opera magna, dotada d’un guió magnífic, justament premiat al Festival de Canes, on podria haver-se endut la Palma d’Or -per la qualitat i profunditat de la pel·lícula en el seu conjunt- i on fou guardonada significativament amb el premi de la crítica internacional i el premi del sempre amatent i sensible Jurat Ecumènic. Aquí hi ha reiteracions -d’imatges, de textos- amb les consegüents i significatives variacions. L’argument s’explica a través de diàlegs naturals al decurs del (llarg) metratge, fent-nos entendre personatges i situacions que tot primer anem coneixent amb la seva càrrega de matisat misteri. L’atzar aquí pren la forma de destí, el destí que marca els protagonistes fins a assumir el dol i els sentiments de culpa que traginen. Éssent-los transformador el text final d'”Oncle Vània”, talment com en Kafuku li ha dit a Takatsuki que s’obrís emocionalment al text.

Històries narrades oralment per l’Oto que es transformen en guions i que Takatsuki trobava inspiradores fins al punt que, sense l’Oto, se’n va a trobar-ho en la direcció teatral de Kafuku. Textos teatrals que impacten internament i que transformen. Tot això en una pel·lícula que té en els diàlegs la seva força motriu. Un cant al valor de la paraula, que té el seu moment culminant, paradoxalment, quan el personatge de Sònia “parla” amb llenguatge de signes a l’Oncle Vània. Poètica pura.

Obra d’una serenor encomanadissa, en què els personatges encaixen les emocions, servides extraordinàriament bé per uns esplèndids actors. Tres hores de metratge que passen com una exhalació, sense necessitar d’accions ni cops d’efecte, simplement fent-nos gaudir del relat, la paraula, la interpretació, el to…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!