Club 7 Cinema

Quentin Tarantino em sembla que  convenç els seus seguidors i poc més amb la versió remuntada de Death Proof, que ja ha arribat a les nostres pantalles. Certament, tot el seu talent, la seva brillantor i la seva personalitat vigorosa traspua en les imatges de Death Proof; però alhora… quina manera de balafiar-ho! Clicant a Vull llegir la resta de l’article, trobareu reproduït i lleugerament retocat el comentari que vaig escriure després de veure-la per primer cop, el mes de maig.

Foto Death Proof, de Quentin Tarantino

Death Proof és la primera part del díptic que, amb Planet Terror, de Robert Rodríguez, conformaven inicialment el film Grindhouse, homenatge als thrillers maldestres amb què xalaven el jove Tarantino i els seus amics, en sales de mala mort, on els veien amb còpies ratllades i esmicolades. La qualitat, tant se?ls en donava, perquè era la celebració de la violència, les noies fermes i el rock & roll el que els feia literalment saltar i cridar d?alegria. L?origen innegable de la mena de cinema que després ha practicat el director de Pulp Fiction i Reservoir Doigs.

El fracàs de l?estrena americana de Grindhouse, en què es passaven juntes les dues parts, embolcallades amb falsos tràilers d?inexistents pel·lícules del gènere ?exploit?, ha dut els productors i Tarantino a replantejar-se?n el llançament mundial. N?han segregat Death Proof i, dels 80 minuts inicials, l?han convertida en un producte que supera les dues hores de durada. En mantenen els polsegosos títols de crèdit i la fotografia típicament anys ?setanta?; les ratlles i senyals a la imatge, com apareixien en els films que recreen, i els salts, per canvi de bobina o tall de còpia ja desgavellada, típics de les sales ?grindhouse?. Però segurament el metratge nou l?han aconseguit a base de farcir-lo amb escenes de xerrameca incontinent, en boca de mosses sexy i decidides, contrapuntades per les paraules breus i expeditives d?un mascle perdedor que no les hi treu l?ull de sobre. Tot ben típic de Tarantino, amb el seu sentit de l?humor, que tanmateix només dóna alguns moments realment divertits, aïllats en un anodí reguitzell de seqüències sense suc ni bruc. Ben a l?inrevés, la brillantor i força del cineasta revifa del tot els darrers 20 minuts de Death Proof, dedicats a les persecucions descordades entre el psicòpata (Kurt Russell) que mata dones amb el cotxe i les noies deseixides que desfoguen adrenalina per la carretera. Un autèntic fi de festa, amb què Tarantino reviu el caràcter lúdic de les ficcions violentes i, alhora, en remarca el caràcter fictici, fent que els contendents del duel final siguin un ?stuntman?, un doble d?escenes acció (Russell), i l?acròbata Zoe Bell, que va doblar Uma Thurman en les seqüències d?acció de Kill Bill, que com Death Proof, també és una història de venjança.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!