Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Polifonia del racisme quotidià, Crash, que ha escrit i dirigit Paul Haggins, el guionista de Million Dollar Baby, entrelliga amb sensibilitat diversos personatges que comparteixen una mateixa ciutat -Los Angeles- i confegeixen un tapís humà en què es reflecteix un ventall ampli dels neguits i frustacions de la nostra societat.
Valoració orientativa (sistema en fase de proves) -puntuacions sobre 5 punts-:
Guió: 5 Interés temàtic: 5 Fotografia: 5 Ritme: 5 Càsting: 5 Interpretació: 5 Música: 4 Direcció: 4
Posat a entrelligar els protagonistes, Paul Haggins en trava els camins respectius, forçant les casualitats. L’atzar s’esvaeix i la circumstància fortuïta passa a ser artifici del guió. Fins al límit, sense deixar que se n’hi escapi cap, de personatge. L’artifici esdevé tan hiperbòlic, tan evident, que passa a ser una figura d’estil, una manera de treballar, un acte de moralitat creativa, una forma de neutralitzar la importància que es pogués donar al joc de coincidències. Perquè allò en què se centra Crash és en el que hi ha a partir de les topades.
El realisme no és la moneda de canvi en aquesta pel·lícula. Els lladregots, fiscals, assessors, dones d’upa, policies, mares, manyàs, filles i botiguers que trobem a Crash són figures de ficció, creïbles perquè responen a personatges reals; però interessen, ara, pel seu lligam amb el conflicte racial i pel que tenen de reflex del neguit urbà contemporani. I així neixen les diverses, múltiples veus que componen aquesta polifonia del racisme quotidià.
De veus, n’hi ha de tots colors i de tota mena d’intensitats. En trobar-se, ja sigui tan sols rascant-se o bé topant fort, esclaten els prejudicis, les pors, les manies, les inseguretats, les ràbies… que prenen per boc espiatori l’altre, el que es diferent, el que té la pell d’un altre color, parla una altra llengua o té altres maneres de fer. Cada protagonista aporta un matís, una modulació diferent, perquè respon a les seves circumstàncies personals; però cap ni un no s’escapa al racisme latent. Càndid o agressiu, bonàs o especulador, victimista o diletant, apocalíptic o integrat, negre o blanc, persa o xinès, tots i cadascun tenen, mal sigui fugaçment, un brot racista. I també en són víctimes, perquè, el que podríem anomenar com a "conflicte de la diferència" no deixa de ser dissortadament el desfogament "fàcil", l’assequible vàlvula d’escapament.
I no tan sols els personatges ens permeten copsar al caràcter polièdric i pregonament arrelat del racisme: a Crash, les situacions també repassen tots els colors del tema. La instrumentalització política dels grups ètnics, la manipulació musical o mediàtica, els problemes socials de la discriminació positiva en favor de les minories, la diferent vivència segons la classe social, els tòpics reductius, la impossibilitat de viure al marge de la qüestió racial…
A Crash, la gent de ciutat té pares, mares, dones, fills…-cosa d’agrair, ja que, en els ambients urbans a vegades sembla que ningú no tingui família-. Per tant, tothom tragina els neguits que, per la salut, la felicitat, la inseguretat, l’ambició i el benestar propis i dels que ens envolten, arrosseguem tots plegats al món contemporani -vés per on, Crash esdevé paradoxalment una de les més "realistes"pel·lícules nord-americanes recents, malgrat el joc amb l’artifici-. No hi ha, però, cap intenció melodramàtica, ni es pretén buscar explicacions sociològiques. Aquestes inquietuds, frustacions i problemes conformen els aiguamolls existencials en què es neda avui en dia i tensen la fragilitat pregona de la vida urbana.
Paul Haggins demostra un gran respecte per a tots i cadascun dels personatges. Per execrables o erronis que siguin els seus comportaments, mira de comprendre’ls. No els justifica, simplement vol veure el conflicte humà que representen. I els dóna una oportunitat, no pas de redimir-se, sinó de fer-los evident el disbarat -de retruc, el cas particular pren la dimensió universal que escau a les mirades autèntiques, profundes-. De fet, Haggins esquiva el nihilisme i deixa oberta la porta a una superació, contempla que, efectivament, encara ens queda alguna oportunitat, col·lectivament.
A desgrat d’algun error de raccord, Crash atresora una notable elegància formal. El to pausat del muntatge, l’eficàcia de la planificació -escassos plans generals, gairebé centrada en els protagonistes i, per ser més exactes en el seus rostres o gestos- i la bellesa -potser un pèl massa autocoemplaent- de la música van de bracet amb la discreta, tanmateix prolífica, rima dialèctica entre seqüències i personatges.
Com sol passar en les pel·lícules corals, la tria dels actors esdevé clau per remarcar les diferències. Certament, els que hem admirat Matt Dillon, sobretot per Rumble Fish i Drugstore Cowboy, fàcilment sortim satisfets del seu treball a Crash, que li ha valgut ja premis i nominacions. No obstant això, a mi se’m fa difícil no reconèixer el conjunt dels intèrprets. Em sembla que cadascú està impecable al paper que li ha tocat. I és que el treball de tria ha estat realment esplèndid -quan hi haurà un Oscar en la categoria de "Casting"?-.
Director i guio: Paul Haggins. Fotografia: James Muro. Muntatge: James Muro. Música: Mark Isham. Repartiment: Don Cheadle (detectiu Graham Waters), Matt Dillon (sergent Jack Ryan), Jennifer Esposito (Ria), Thandie Newton (Chrstine Thayer), Sandra Bullock (Jean cabot), Brendan Fraser (fiscal del districte Rick Cabot), Chris "Ludacris" Bridges (Anthony), Ryan Phillippe (agent de policia Tommy Hanson). Estrena: 13 de gener de 2006, a les Illes, País Valencià i al Principat, en vo i ve; el 14 de setembre de 2006, va estrenar-se a França, en vf i vo.
Respon a Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies pels teus comentaris. El dia que a casa vèrem coneixer el teu bloc estavem en plena crisi amb el cinema. En poca cosa més d’un parell de mesos ens haviem trgat uns rotllos impresionants,. Jo segeixo mantenint que el cinema com a art i com a emoció si no a mort està a la UVI. Tu ens has iluminat un miqueta el cami. Gràcies.
Per cert no et planteges fer algun post comentant novetats en DVD als videoclubs per exemple. Això si que és abusar de la confiança, no? De moment anem fent marza enrerre en el teu bloc i consultem els post antics que coincideixen amb les estrenes als videoclubs (per exemple el cap de setmana passat El mercader de Venecia) ..
Una abrçada!!
Albert Torrents Míguez