Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
CAVALCA AMB EL DIABLE / Ride with the Devil / Cabalga con el diablo / Chevauchée avec le diable / Cavalcando con il diavolo
Un altre article que vaig publicar fa temps, sobre una altra pel·lícula d’Ang Lee: Cavalca amb el diable
És admirable la manera amb què Ang Lee sap treballar les mateixes temàtiques en pel·lícules tan diferents les unes de les altres. Tant li fa que les ambienti en l’Anglaterra victoriana –Sentit i sensibilitat–, en l’ Amèrica dels anys setanta –La tempesta de gel– o en la Xina llegendària -Tigre ajupit, drac amagat-, sempre hi explica històries en què els personatges pateixen íntimament les circumstàncies del món a què pertanyen. En aquest sentit, Cavalca amb el diable és gairebé emblemàtica. Els seus protagonistes són víctimes de l’Amèrica convulsa de la Guerra de Secessió. De manera molt significativa, no són soldats de cap exèrcit regular ni pertanyen exactament a un dels estats bel·ligerants. De la guerra, però, no se n’escapen, perquè condiciona directament el seu país, els afecta directament la família i els altera irreversiblement el propi destí.
Per seguir, cal anar a Vull llegir la resta de l’article
En Ang Lee, però, no hi ha cap voluntat de construir tragèdies victimistes, en què els individus es vegin arrossegats per un destí inel·luctable. Els personatges de Cavalca amb el diable no són nordistes ni confederats i el seu país no és ben bé del Nord ni del Sud, perquè MIssouri, estat esclavista, es manté fidel a la Unió; de manera que podrien estalviar-se el combat i els patiments. Tanmateix, no es pot dir que s’hi emboliquen perquè volen. En trifulgues diverses, els han mort el pare, l’amic o el germà i el delit de venjança els empeny a emboscar-se i a menar una persistent acció guerrillera. Així doncs, allò que interessa al cineasta taiwanès és mostrar com unes determinades coordinades històriques condicionen la resposta –humana– dels seus personatges als esdeveniments i, de retruc, en marquen el destí.
En la guerra que filma Lee no hi ha una autèntica causa per la qual s’estigui lluitant. Els protagonistes tenen motius per haver-s’hi ficat, però no pas cap objectiu cert. A l’origen de les seves aventures personals, hi ha el delit de venjança o l’amistat amb el venjador; fins i tot un cert ímpetu juvenil i una difusa voluntat de preservar el model de vida i de societat que “l’enemic” posa en perill. Ara bé, dos d’ells són de classe social inferior: un –Tobey Maguire–, per ser d’origen alemany i tirant a pobre, i l’altre –Jeffrey Wright–, per ser de raça negre. No lluiten, doncs, per un món que els margina; sinó per solidaritat. Fins i tot, el component de l’escamot protagonista que podríem titllar d’autèntic noi del país –Skeet Ullrich– sap que és impossible la persistència del racisme, la ignorància i les formes socials en què s’ha educat i ho sap perquè li ho ha explicat clarament “un dels seus”. Tanmateix segueixen combatent, fins a la pròpia mort o fins que, en l’atac a la ciutat indefensa de Lawrence, Kansas, s’adonen de la veritat, que s’han convertit en enfollides màquines de matar. La guerra, ve a plantejar Ang Lee, pot tenir motius que l’originen, però mai no acaba en la consecució d’objectius, sinó en una carnisseria criminal.
Decididament antibel·licista, Cavalca amb el diable reivindica la supremacia de la cultura davant l’anacronisme de les armes, posant en boca d’un sudista la convicció que les escoles i les idees donen una visió del món als nordistes contra la qual res no hi pot fer el seu individualisme particularista. En una altra escena de la pel·lícula, es desarma el maniqueisme militar, fent evident als guerrillers que l’enemic també és humà, quan llegeixen la carta enviada per una mare al fill destacat al front. Però, el millor al·legat del film contra la guerra rau en el fet que l’amistat i l’amor n’ocupin bona part del metratge. No només comença i acaba amb sengles matrimonis; sinó que, en aquell context de mort i destrucció, l’estimació i la procreació persistiran. En aquest sentit, Cavalca amb el diable és un film d’amor i no d’acció, malgrat magnífiques escenes d’impecable factura clàssica, i, per tant, una “rara avis” per als gustos imperants avui en dia.
Certament, Ang Lee ha comès seriosos errors de càsting. Necessitava actors joves per l’edat dels personatges protagonistes; però ha triat nois que es mouen, s’expressen i gesticulen massa com el jovent d’ara mateix. Ignoro si els ho van imposar o si els trià per fer arribar el seu missatge a les noves generacions. Sigui com sigui, el cas és que no li acaben de funcionar, perquè resulten increïbles. Especialment insuportable, però, resulta Jonathan Rhys-Meyers, amb pinta de barbamec del West-End londinenc, viciat i carregat de psicotròpics, al Missouri de mitjan segle XIX! Tobey Maguire, que recordareu sobretot per Les normes de la casa de la sidra, i Skeet Ulrich no acaben de saber gaire com s’hi han de posar i tan sols responen bé en els moments de conflicte particular, a més d’ajudar a la caracterització física dels respectius rols. Pel que fa a la cantant Jewel, queda com una mena de caricatura de la típica dona ufanosa del Sud, emmmarcada en una definició general dels personatges massa superficial.
Director Ang Lee. Guionista James Schamus. Fotografia Frederick Elmes. Música Mychael Danna. Repartiment Skeet Ulrich (Jack Bull Chiles), Tobey Maguire (Jake Roedel), Jewel Kilcher (Sue Lee Shelley), Jeffrey Wright (Daniel Holt), Jonathan Rhys-Meyers (Pitt Mackenson), Tom Wilkinson (Orton Brown), Simon Baker Denny (George Clyde), Tom Guiry (Riley Crawford).
Article publicat originalment a la revista som-hi! el juny de 2001
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!