Club 7 Cinema

L’any 1997, Moretti ja n’havia format part, del jurat i n’esdevingué en tanta mesura l’home fort, que tinc la impressió com si ja n’hagués estat aquell any de “president”. Esclar que tenia al capdavent de l’equip Isabelle Adjani; però l’acompanyaven algunes personalitats especialment remarcables (Paul Auster, Tim Burton, Mike Leigh…) i, tot així, ell es convertí en una mena de malson per a Adjani (que no se’n sabé reprimir i, just acabat el certamen, ho va explicar públicament). El cas és que aquell any hi hagué Palma Ex-Aequo (per a El sabor de les cireres, de Kiarostami i L’anguila, de Shohei Imamura), el Grand Prix fou per a The Sweet Hereafters, d’Atom Egoyan, i el Premi del Guió se l’endugué La tempesta de gel, d’Ang Lee.

Això dels “homes forts” o “personalitats clau” del certamen no és tan estrany. Recordem, sense anar més lluny, que fa dos anys l’espanyol Victor Erice (segurament amb un tarannà més subtil) esdevingué clau perquè l’equip encapçalat per Tim Burton acabés donant la Palma a L’oncle Boonmee que pot evocar vides anteriors, d’Apichatpong Weerasethakul. En moltes ocasions, és la mateixa presidència del Jurat que esdevé clau, especialment influent sobre la resta de membres: Quentin Tarantino, el 2004; David Cronenberg, el 1999…

Veurem qui li posen de jurat, a en Moretti, i si podrà exercir de gall en el galliner o ho haurà de compartir, ara que és ell el president. Esclar que els anys tampoc no passen en va i, per exemple, el Moretti d’ Habemus Papam (2011) va resultar força més serè que el que havíem conegut anteriorment (sense perdre, però, gens de lucidesa i gosadia!). I veurem també amb quin material haurà de treballar, és a dir les pel·lícules que li programaran en competició.

Les coses, però, mai no acaben de ser excessivament previsibles. Per exemple, es podria pensar que ho pot tenir magre un dels títols que més sona cara a Canes 2012, The Grandmasters, de Wong Kar-wai; però resulta que precisament el 1997 (quan Moretti exercí de mascle alfa al jurat), el xinès guanyà el premi de Millor Director (amb Happy Together)…

He de confessar que, com saben els amics, enguany jo pensava que seria Pedro Almodóvar el president del jurat. Tampoc no era pas la primera vegada que ho deia; però el fet que l’enganxi entre dues pel·lícules, que aquest cop toqués cineasta europeu i que el manxec (molt apreciat al Festival) hi hagi fet gairebé de tot menys presidir el jurat, em duia a concloure que Almodóvar tenia força números. I de fet, Moretti n’ha estat escollit gairebé pels mateixos motius. El festival volia celebrar la 65a edició amb un president europeu, ha declarat Thierry Frémaux, delegat general del certamen, que, a l’agència France Pres els ha afegit: Canes ha tingut tres presidents americans en quatre anys i és bo tornar a un d’europeu. I és que hi ha una llei no escrita, un costum, d’anar alternant el costat de l’Atlàntic alternativament (Robert De Niro, 2011; Tim Burton, 2010; Isabelle Huppert, 2009; Sean Penn, 2008; Stephen Frears, 2007…), si bé, efectivament, l’elecció de Burton va alterar-ho un xic tot (però de fet, ell viu a Londres!). D’altra banda, Moretti també ho ha estat anteriorment gairebé tot a Canes: present en 14 ocasions (com a director, o actor, o productor; a Un Certain Regard, a Competició, Fora de competició…), hi ha guanyat la Palma d’Or, el Premi de Millor Director, i com ja he comentat, el 1997 hi formà part del jurat. I, per altre cantó, després d’uns anys força intensos en la brega anti-Berlusconi, amb documentals i havent enllestit ja tot el que ha significat Habemus Papam, efectivament, ell també és un any de transició, ideal per a assumir l’encàrrec que li han fet des del Festival de Canes. A més, els darrers mesos sembla que la seva íntima ha canviat, segons expliquen les tafaneries, des que se l’ha vist molt ben acompanyat en algunes festes cinematogràfiques i ves que tot plegat no l’hagi fet més assequible.

Hi ha com una mena de litúrgia d’acceptació del càrrec per part dels escollits, que passa per declarar que és un honor, el seu vincle amb el certamen i la mena d’experiència cinematogràfica que es pensen que serà. Moretti no s’ha decantat ni una ratlla del guió previst; per bé que hi ha afegit un notable component vivencial: És una alegria, un honor i una gran responsabilitat, presidir el jurat del festival cinematogràfic més important del món, festival que té lloc en un país que sempre ha tingut consideració pel cinema i l’ha respectat. I hi ha afegit: Com a cineasta, he viscut sempre amb emoció la participació dels meus films a Canes. I com no podia ser d’altra manera ha esmentat la seva experiència de 1997: Me’n recordo també agradablement de la meva experiència com a membre del jurat a l’edició dels cinquantenari, l’atenció i la passició (sic) amb què el nostre jurat va viure i discutir (sic) tots els films. I ho arrodoneix fent esment al seu rol d’espectador, conscient que el paper d’un jurat comença per la mirada: Com a espectador -diu-, mantinc per sort la mateixa curiositat que quan era jove i és per tant un gran privilegi assumir aquest viatge pel cinema mundial contemporani.

Per cert, en Moretti podrà comptar amb un as a la màniga: cada cinc anys, el certamen sol empescar-se un premi especial (a la 60a edició fou per a Paranoid Park, de Gus Van Sant; a la 55a, per a Bowling for Columbine, de Michael Moore; a la 45a, per a Howard’s End, de James Ivory…) i, esclar, resulta que enguany som a la 65a…

FOTO Nanni Moretti