Club 7 Cinema

La pel·lícula inaugural del Festival de Berlín 2023 ha estat She Came to Me, de Rebecca Miller, amb Peter Dinklage, Anne Hathaway, Marisa Tomei, Joanna Kulig i Brian d’Arcy James. El certamen l’ha presentada com una deliciosa comèdia sobre l’amor en totes les seves formes, que trena les històries d’un ventall encantador de personatges que viuen a una romàntica i bulliciosa metròpoli com és la ciutat de Nova York. I la sinopsi ens parla del compositor Steven Lauddem [Peter Dinklage], que està bloquejat creativament i no pot acabar la partitura de la gran òpera amb què vol reaparèixer. A instàncies de la seva dona Patrícia [Anne Hataway], que havia estat la seva terapeuta, se’n va a la recerca d’inspiració. El que descobreix és molt més del que esperava o imaginava.

“She Came to Me” s’ha presentat a la secció Berlinale Special.

Algunes reaccions.

Screen International ha piulat: Hi ha una gran quantitat d’històries amuntegades en el nus d’amor irònic d’aquest guió de Rebecca Miller, i no tot acaba de connectar bé. Però hi ha un encant contundent en aquesta història de Nova York inspirada en les comèdies esbojarrades. Xavi Serra, a la seva crònica del diari Ara: Una comèdia romàntica, amable i lleugera ha inaugurat aquest dijous la Berlinale (..) Un grapat de personatges en un film que intenta reproduir aquell to agredolç de la comèdia novaiorquesa de Woody Allen o Whit Stillman (..) Miller no se n’acaba de sortir, a l’hora de dotar de màgia la trobada entre [Marisa] Tomei i un Dinklage que sembla incòmode amb un personatge tan fràgil i torturat (..) En els altres vèrtexs del triangle amb Dinklage “She came to me” situa dues dones que no poden ser més oposades (..) Però ni tan sols quan les actrius es troben en pantalla cobra vida una pel·lícula sense ànima que només sosté –amb penes i treballs– el carisma contrastat de la seva tripleta d’estrelles. Peter Bradshaw, a The Guardian, li ha posat 3 estrelles sobre 5 i en diu: L’autora i cineasta Rebecca Miller no és coneguda exactament pe seu humor, però aporta una mena de dolçor viva i una innocència absurda en aquesta comèdia romàntica, excèntrica i naïf que ha escrit i dirigit, una cosa enginyosa i divertida però també, en definitiva, gairebé de seriositat infantil, com una pel·lícula de Woody Allen o d’un grillat, però a dos terços de velocitat i amb menys ximpleries cíniques. Kate Erbland, a IndieWire, escriu: Rebecca Miller fa històries romàntiques. I comèdies. I drames. Amb els estudis de personatges encara en deute amb trames boges, ho ha cobert tot, des de l’addicció a les drogues fins a la infidelitat, l’incest i l’ambició. Una pel·lícula de Rebecca Miller significa alliberar expectatives, evitar imatges brillants i trames ordenades i abraçar el desordre inherent a la vida mateixa. Les seves pel·lícules són salvatges, somiadores, tristes, divertides i gens realistes. Sens dubte, aquest és el cas de “She Came to Me”, que segueix un grup de persones poc connectades que s’han tornat absolutament boges per l’amor (..) És divertit i estrany i de vegades realment fosc. No tot funciona ni tan sols es coherent, però també ofereix una nova mirada al que l’amor fa a la gent, tant a la pantalla gran com al món. Ningú fa pel·lícules com Miller; només ens agradaria que vingués a les nostres pantalles més sovint. José Luís Losa, a La Voz de Galícia: és un disbarat, una comèdia dels despropòsits. I, tanmateix, té alguna cosa d’entranyable en el seu escabellat curs (..) Rebecca Miller condueix el seu vodevil a partir de decisions de guió extravagants i algunes grotesques (..) Potser aquest aire de bogeria i de triomf de l’amor que presideix “She Came to me” sigui força menys ocorrent del que es pensa Rebecca Miller. Però és apreciable el desvergonyiment amb què ella condueix la seva pel·lícula, sense cap por a la catàstrofe (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Miller, escriptora abans que cineasta, va partir d’un dels seus relats curts per estructurar aquesta faula coral sobre l’amor en temps cínics i descreguts. Cada personatge del film està passant per una crisi d’identitat (..) Aquest catàleg de neurosis típicament novaiorqueses serveix a Miller per tocar una sèrie de temes -els prejudicis de classe, la xenofòbia, les relacions sexuals dels menors d’edat- que circulen en el debat social contemporani, per tal de demostrar que, en una societat urbana que navega a cegues enfonsada en la confusió, la desconfiança i l’escepticisme, els únics que semblen tenir la resposta al misteri de la vida són els més joves, que, al capdavall, són els únics que creuen en l’amor (..) No només fa la impressió que la seva mirada traspua la típica condescendència de la ‘intel·ligentsia’ urbana sinó que l’excentricitat dels seus personatges sempre està per sobre de la seva suposada fragilitat. No funciona ni l’estratificació creuada de les diferents subtrames, sovint forçada per exigències externes a la lògica del relat, ni el to, que bascula entre el còmic i el melodramàtic, i mai no s’acaba de modular amb fluïdesa. Miller (..) sembla voler entretenir-nos amb les singularitats de les seves histriòniques criatures (..) per a distreure’ns de la manca de profunditat de la seva proposta (..).

També ha arrencat el vol la secció Panorama.

La Sirène (The Siren), Sepideh Farsi. Coproducció França / Alemanya / Luxemburg / Bèlgica, 2023. Film d’animació. Sinopsi: Iran, 1980. Després d’un atac amb míssils iraquians, la metròpoli petroliera d’Abadan cau en el caos. Omid, de catorze anys, que treballa de repartidor de menjar, busca el seu germà desaparegut i una via d’escapament de la ciutat assetjada. El Festival n’ha comentat: Amb un minuciós detall en la narrativa i un estil d’animació minimalista, la directora Sepideh Farsi representa l’esclat de la sagnant guerra Iran-Iraq a través de la lluita d’un nen per la supervivència en una ciutat assetjada. Al llarg del camí, el protagonista es troba amb diverses persones que són en un punt d’inflexió de les seves vides a causa de la guerra i que han de planificar de nou el seu futur.

Algunes reaccions.

Screen International ha piulat: (..) un relat sorprenent i desoladorament bonic sobre viure en una zona de guerra, que captura un moment específic i traumàtic de la història iraniana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!