Club 7 Cinema

Belfast. Director i guionista: Kenneth Branagh. Repartiment: Jude Hill (Buddy, el fill petit), Caitríona Balfe (la mare), Jamie Dornan (el pare), Lewis McAskie (Will, el fill gran), Judi Dench (l’àvia), Ciarán Hinds (l’avi). Vista el dia 08.02.2022, en VE, als OCine Blanes sala 2.

Sinopsi: Belfast, a final dels anys seixanta del segle passat. En Buddy és un nen que viu amb la seva família -protestant- de classe obrera en un barri on també viuen catòlics. La violència dels protestants per a expulsar els catòlics irromp en el seu món d’infantesa feta de jugar al carrer, anar a l’escola, veure la nena de classe que li agrada per la finestra de ca la xicota, mirar pel·lícules per la televisió i -encara millor- alguna vegada al cine, visitar els avis i parlar amb ells, fer alguna malifeta innocent arrossegat per una mossa rebel del barri… mentre son pare torna cada quinze dies de Londres -on treballa a la construcció-, ocasions en què sol discutir amb la dona per les mancances econòmiques i se les ha amb els pinxos protestants de la seva edat que volen brega contra els veïns catòlics.

No entenc les nominacions i premis que s’estan donant a aquesta, per a mi, dolenta pel·lícula de Kenneth Branagh.

Cal reconèixer que, en conjunt, ens explica la història d’una infantesa que sona a viscuda -probablement la seva-, en un rerefons social i polític ben concret, prou ben reconstruït. Permeteu que digui d’entrada, sense esperar més, que, per favor, per res del món es pot assimilar a la màgica Amarcord, de Fellini, encara que també parli de passat viscut en la primera part de la vida. I, per cert, en aquella cinta del director italià no calia recórrer a la fotografia en blanc-i-negre per evocar aquells temps personalment pretèrits. Sigui dit.

La banda sonora, impossible, amb uns temes musicals extradiegètics que entren una vegada si i una altra també de manera sobtada, sacsejant la pel·lícula, mata qualsevol efecte climàtic i sona a capriciosa -pot ser que “reconstrueixi” acústicament l’època, però per res el món del nen, que és el protagonista-. Capriciosa, esteticista, incoherent també és la fotografia, amb unes angulacions sense solta ni volta, plans zenitals que no treuen a cap o que en tot cas no aporten res…

El guió té problemes -i l’han nominat als Òscar!-. Per exemple, el fill gran és un personatge no tractat en tot el film -a part d’un episodi en què ha anat a repartir sospitoses ampolles de llet, ja li poden dir que se’n van a viure a Anglaterra, que ni així reacciona-. Un altre exemple, el temps: el metratge fa passar l’acció de mica en mica de l’agost a Nadal i, de sobte, necessita intercalar el rètol de “Tres mesos després” per a saltar de Nadal a Pàsqua. Francament, sovint costa saber si l’acció fílmica ha avançat un dia o una quinzena…

Dels elements cinematogràfics -a part de l’ambientació del carrer, escenari central de la pel·lícula- només remarcaria l’actuació dels actors. Començant per la descoberta del nen, Jude Hill, seguint pel bon paper de la “outlander” Caitríona Balfe i del “Grey” Jamie Dornan -que componen bé els seus personatges-, i arribant a la veterania -i valor contrastat- dels Ciarán Hinds i Judi Dench.

PS: He tornat a veure la pel·lícula, el dia 20.09.2022, per Movistar + (la tenen en VOSC). I l’he tornat a veure perquè a mi em va desplaure totalment i, en canvi, l’han nominada i premiada, sobretot pel guió, que jo vaig criticar negativament molt, ran de la primera visió del film. Sospitava que potser l’havia vist en un mal dia per a mi i que li havia de donar una altra oportunitat.

Aquest cop l’he mirada molt pendent del punt de vista del nen protagonista. I sí, certament justifica la majoria d’angulacions fotogràfiques; però mantinc que és una obra esteticista, amb algun pla zenital i algun enquadrament que només busquen l’impacte estètic, sense més gruix. El mateix em passa amb el guió -que se’m fa feixuc, perquè es veu que el nen té poques coses per a aportar, a part de la seva atenció per la nena companya de classe i la seva por a haver d’anar a viure fora de Belfast, amb una certa reiteració…-; temporalment l’he trobat més equilibrat, ja que durant la major part del metratge les coses van escalades pel que és la vivència del menut, però quan arriba el rètol de “Tres mesos després”, no tan sols es desestructura la temporalitat que portàvem, sinó que el que passa a partir d’aquell moment perd qualsevol mena de coherència temporal, les accions se succeeixen i punt. I al film hi ha diverses escenes fora del punt de vista del nen, que s’ho salten per a l’hegemonia del relat o del drama. La posada en escena, efectivament, mata el clima de moltes escenes, a les quals només deixa apuntar un aspecte narratiu o dramàtic, per a anar-se’n de seguida. Els temes musicals extradiegètics pauten una distància de la trama, talment com les primeres i darreres imatges -“turístiques”- de la ciutat de Belfast -en color-, com aquell que, en un llibre, passa pàgina. Francament, segueixo sense estar d’acord amb les nominacions i premis. I em mantinc que, d’Amarcord, res de res.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!