Club 7 Cinema

Babylon. Any: 2022. Director i guionista: Damien Chazelle. Repartiment: Brad Pitt (Jack Conrad, estrella del cinema mut), Margot Robbie (Nellie LaRoy, estrella sobretot del cinema mut), Diego Calva (Manny Torres, home per a tot a Hollywood, que hi puja i n’ha de fugir), Jean Smart (Elinor St. John, cronista de Hollywood), Li Jun Li (Lady Fay Zhu, cartellista i sensual dona polifacètica), Jovan Adepo (Sidney Palmer, trompetista), Tobey Maguire (James McKay, traficant pervers), Max Minghella (Irving Thalberg), Eric Roberts (Robert Roy, pare analfabet i mànager de Nellie LaRoy), Flea (Bob Levine), Lukas Haas (George Munn, productor enamoradís i suïcida), Joe Dallessandro (Charlie/Fotògraf a l’orgia inicial). Vista el dia 20.01.2023, en VE, als Ocine Blanes.

Sinopsi -més o menys oficial-: Una història d’ambició desmesurada i excessos escandalosos, rastreja l’ascens i la caiguda de múltiples personatges durant una època de decadència i depravació desenfrenada a principis de Hollywood.

Per si us interessa, també: Altres veus: “Babylon”, de Damien Chazelle.

Comentari.

Excessiva. Es rabeja en els excessos orgiàstics del Hollywood dels anys vint del segle passat, en les excentricitats de les estrelles. Es gronxa frenèticament en el ritme esbojarrat de les produccions cinematogràfiques del cinema mut. Salta d’època aparatosament. Es capbussa amb fosc delit en la caverna tunelada on hi ha les festes més depravades del Los Angeles dels anys quaranta… S’agafa el temps que li ve bé, més enllà de qualsevol sentit de la mesura, per a recrear-se en tot, enfilant la durada a les 3 hores de metratge…

Efectista en extrem. No hi ha manera que la pel·lícula pugui agafar un to serè, constantment l’està trencant amb cops d’efecte, normalment a base de música impactant i sacsejats moviments de càmera. Fa l’efecte que hi ha escenes concebudes només per a poder fer-ho trontollar tot -i unes quantes!-.

De ritme endimoniat. Tira de llocs diversos, protagonistes múltiples, situacions argumentals variades, saltant-hi amb desfici i, si cal, tornant-hi. Jo diria que és un film cocaïnòmic.

Barroca. Tot es recargola, la càmera ho tracta com si estigués tan posseïda com semblen estar-ho alguns dels protagonistes -a vegades, literalment amb el cos carregat de droga-.

Escatològica: cagarada diarreica, pixades, lleterada, vomitada, menja rates, escopinyades a dojo… Sembla que enguany s’ha posat de moda l’escatologia al cinema -“El triángulo de la tristeza”, Palma d’Or a Canes el maig passat, ja va destacar per vomitades, diarrees i altres marranades en pantalla!-

Llevat de comptadíssimes ocasions, no deixa aturar-te a contemplar es pot dir res. En general, no pots gaudir de les seqüències per la seva bellesa o pel contingut: es tracta d’anar passant, d’anar tirant endavant i vinga! I quan, excepcionalment, et dona un moment “de relax”, potser hi sents coses boniques -sobre el cinema, la cinefília, sobre el pas del temps…- però tens el cap tan alterat que et costa parar-hi l’atenció que les paraules mereixerien. Això fins a la penúltima seqüència.

En aquesta penúltima seqüència, d’alt voltatge cinèfil, que toca la fibra, hi ha un homenatge a l’espectacle i al públic -gran pla zenital de la gent en una sala mirant la pantalla i gaudint-ne- i al cinema -acabant de ressituar tota la pel·lícula com un monument al setè art i tot el que humanament implicà als que el van fer i el fan-. Han hagut de passat gairebé tres hores per arribar a aquest moment de debò emotiu, en què la visió de la mítica “Cantant sota la pluja” -que recordem-ho va sobre el rodatge de films en el pas del mut al sonor- evoca al protagonista i a l’espectador de “Babylon” els moments “màgics” de què hem estat testimonis durant el metratge de la pel·lícula.

Perquè de moments fugaços -molt fugaços- “màgics” ja en té alguns, “Babylon”; especialment quan capta declaracions d’amor i petons entre els personatges filmats o del propi film. És com si Chazelle hi volgués deixar constància de la potència del cinema per a captar-los, aquests moments, en què es pot superar la mera representació i traspassar pantalla. En aquest tema, el cineasta no s’està de fer picades d’ullet a “Cantant sota la pluja” i concretament a la impostada escena en què el paper de Gene Kelly fracassa quan ha de declarar l’amor a l’estimada ja al cinema sonor. I en la penúltima seqüència, l’homenatge i referència al gran musical de Stanley Donen ja és total!

Un altre tema que s’hi toca, també molt de pressa, de pressa, és el de la màscara i l’autenticitat en el cinema. En Brad Pitt lamenta, al començament de la pel·lícula, haver de ser un actor amb màscara pintada i diu que la cosa ha d’evolucionar. Doncs bé, força estona més endavant, un músic mulat que fa d’actor es veu obligat a ennegrir-se la cara perquè la producció l’accepti i ell, per respecte als companys de repartiment, evitant que els acomiadin a tots, ho accepta, però després abandona aquell món de màscares. I el personatge de Margot Robbie encarna la rebel·lió contra la hipocresia de Hollywood -essent de classe baixa arriba a l’estatus d’estrella (tot i que ja diu que d’estrella no se’n fa ningú, se n’és i que ella n’és!), però li fan deixar estar una aventura sexual, malden per apartar-la de la mala vida fora dels platós, volen que es comporti en societat… i ella els acaba responent com respon!-.

Mostra també un canvi de maneres a Hollywood i Los Ángeles. De les festes orgiàstiques dels anys 20 a les tocades i posades recepcions socials, quedant el vici gros decantat en una gruta.

I per acabar aquest extravagant desfici cinematogràfic, de traca final, una mena de focs artificials audiovisuals, d’autèntic esclat, en què es repassen imatges de la Història del cinema, des del començament fins a l’actualitat -“Avatar”-, i amb un cop de pantalla que esmenta la fi del cinema, segueix amb una allau d’imatges gràfiques i de video, en què jo diria que alguns crítics hi han vist una espècie de cerimònia fúnebre precisament per al cinema tal com l’hem entès. Jo m’ho he pres com una celebració de l’audiovisual, que ve de l’antic i ens du als nous temps.

Pronostico que “Babylon” serà un fracàs de taquilla. Si més no, em temo que el boca-orella no li anirà gens bé. Tant de bo m’equivoqui.

En Brad Pitt, la Margot Robbie i en Diego Calva, que en són els actors principals, dins del marasme que és tot plegat, estan francament bé, totalment lliurats als seus personatges.

En Damien Chazelle, com a cineasta de l’excés aquí, no arriba a la sola de la sabata del Baz Luhrman de “Moulin Rouge” o “Elvis”, i ell, que havia estat estimablement intens a “Whiplash”, que encomanava passió musical (jazzística) i cinematogràfica en aquell film, a la sèrie “The Eddy” i, perquè no, a “La La Land”, amb “Babylon” s’ha passat de la ratlla, volgudament, en tots sentits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!