Club 7 Cinema

Arreu, ha dividit molt la crítica, Babylon, de Damien Chazelle. Ahir mateix, ran d’un comentari d’urgència que vaig fer a Facebook, es va produir un debat d’opinions diferents entre els crítics Àngel Quintana i Philipp Engel, del qual en reprodueixo alguns fragments -no els he corregit lingüísticament perquè són textos fruits de la immediatesa, trets d’un xat que, si em permeto de reproduir, és perquè és públic i, evidentment, interessant-:

Àngel Quintana, a Facebook: (..) s’escapa pels quatre costats, vol fer coses interessants i no ho sap fer-ho i el menja rates insoportable (..) El homenatge final és Cinema Paradiso.

Philipp Engel, respon a Facebook: (..) A mí el final em va semblar conceptualment cutre, i més amb lo de avatar, però al mateix temps molt emocionant, conseqüent amb la peli honesta i sincera d’un tiu que ha entès que la perfecció no existeix. De fet, desprès de lololand, una peli feta tant evidentment per agradar a tothom, aquesta es una peli suicida que, a més, em sembla históricament hiper-rellevant, perque amb aquesta bogería de Caca, sex & drugs trenca la maledicció aquesta de que “només les series son incorrectes, el cinema de Hollywood es innocent”, d’una manera brutal. Ningú s’ha atrevit a fer-ho en més de 20 anys. Brad Pitt està inmens i encarna, tot ell, la esencia de disfrutar de la pantalla gran d’una manera que, precisament, es lo contrari de cinema paradiso, sense nostalgia en almibar ni tampoc forçant els paralelismes amb el present, Tot el que Mank i Gatsby no van ser, ho té aquesta, x 2.

Àngel Quintana hi va replicar, també a Facebook: Les bones intencions hi són en aparença però la peli també és fruit d’un cert gust per a un barroquisne desmesurat. La peli va del ridicul al grotesc, del drama a la comèdia, del divisme a la fatxanderia…. Hi vol ser tot amb la feina impossible de emparellar Kenneth Anger amb Stanley Donen. El problema és que acaba essent símptoma del que vol denunciar, la mort del cinema. Es la impotència dels nous reis d’Hollywood en plena ressaca postmoderna i el reconeixement de que tot s’enfonsa, fins i tot el cinema que estan mostrant. És cert que tot això te molt d’interès ja que no hi ha nostalgia possible, Hollywood ha mort per que ells l’han matat.

I, al seu torn, en Philipp Engel respon: Jo més que funeral ho veig com a celebració, com una festa. Les parts més drama, que em van semblar un rotllo, son afortunadament molt curtes, o ni m’hi vaig fixar, perque estaba portat per tota la resta. Jo crec que es un crit per recuperar el descocament de la era precode, que ara acaparen les maladies serietes aquestes. M’encanta que sigui desmesurada, tan imperfecte, i tant gamberra. El Luhrman, en canvi, la va cagar molt amb el personatge de Tom Hanks a Elvis. El treus hi seria obra mestre. Aquí, un cineasta que básicament és un psicópata ambiciós, demostra que, al final, ell també has dscobert que la vida es una festa, i que s’ha d’aprofitar mentre duri, com al Paris del 80s amb el Palace i els Bains Douches.

Al cap d’una estona, Àngel Quintana, des del seu compte de Facebook, escrivia: Babylon, la ressaca postmoderna. Hi ha pel·lícules que no m’agraden, però que m’interessen i que m’agrada escriure sobre elles. Babylon de Damian Chazelle és una pel·lícula que s’esquerda pels quatre costats, que durant moltes estones resulta insuportable i altres és una obra impossible de dirigerir. Amb tot m’interessa perquè aquesta obra tan desmesurada que parla de la mort del cinema, no és cap cant fúnebre per la seva desaparició, sinó la crònica en directe de l’enfonsament del cinema. La pròpia pel·lícula és fruit de la ressaca postmoderna, del desconcert dels nous fills d’un Hollywood que no han entès res del que és el classicisme i que no saben com gestionar, ni assumir l’herència que els hi ha tocat a sobre. Ells ploren que han assassinat el que quedava de la fàbrica de somnis, però no s’adonen que són ells mateixos els que l’han acabat matant. (..) Babylon parteix d’una fita impossible, com és la de posar en relació Kenneth Anger amb Stanley Donen. Anger va escriure l’any 1959 el llibre Hollywood Babylon on explicava com durant el període del cinema mut, el glamur era només una façana darrera la qual s’hi amagava una bacanal permanent. Hollywood era Dionisos en estat pur i la seva més genuïna expressió eren les orgies. La crònica negra de la fàbrica dels somnis era maquillada per la revista Photoplay, mentre les estrelles convertien el seu vici en una virtut per a triomfar. Mentre Anger escrivia sobre Hollywood feia pel·lícules experimentals, donava forma a una estètica del desig gai que heretaria Fassbinder o mostrava alguna baixada a l’infern com a Scorpio Rising, beneïda en el seu moment per Mike Jagger. Stanley Donen, en canvi, a Singing in the rain va construir la pel·lícula més terapèutica de la història del cinema, l’única que ens pot curar de qualsevol depressió possible. Donen parlava del pas del mut al sonor, però al fer-ho construïa el més increïble cant a la felicitat des de l’espectacle, que s’ha rodat mai. (..) Babylon juga amb l’estètica de l’excés amb la consciència que el malbaratament és possible, que les muralles de la Babilonia d’Intolèrancia de Griffith que la United Artist va conservar com a testimoni d’allò que no podia tornar a passar, ja fan temps que han caigut. Si quan Déu ha mort tot és permès, quan Hollywood ha mort l’únic que es pot fer és un enterrament exuberant, grandiloqüent, exagerat en el qual no hi falti res. Babylon és una mica tot això i per fer-ho val del ridícul al grotesc, del drama a l’acudit gruixut, del divisme a la fatxenderia. Tot hi té cabuda i tot esclata des del desordre absolut. Res té sentit. Si Hollywood ha mort Babylon l’ha rematat.

Per la seva banda, fa 3 dies, Eulàlia Iglesias va publicar-ne la crítica al diari Ara: ‘Babylon’: una ‘La La Land’ més amarga, viciosa i grotesca. Amb el títol de ‘Hollywood Babilonia’, el cineasta underground Kenneth Anger va publicar la crònica de xafarderies més famosa de la indústria del cinema dels Estats Units. Damien Chazelle, responsable de “La La Land”, parteix d’aquesta visió de la cara oculta del Hollywood més desenfrenat i viciós per dur a terme un altre retrat de la naturalesa destructiva de la fàbrica dels somnis, molt més agre, obscur i grotesc que el seu famós musical amb Emma Stone i Ryan Gosling (..) “Babylon” també plasma el desgavell d’aquest període de transició amb algunes idees brillants: el caos dels rodatges presentat al ritme d’una comèdia ¡slapstick’ o la possibilitat de copsar, malgrat tot, un moment de pura epifania fílmica amb l’última llum del capvespre. Carta d’odi ressentit a una indústria que, tanmateix, no deixa de fascinar-lo, la proposta de Chazelle trontolla pel mateix vici que ell denuncia: una entrega a la sobrecàrrega i l’excés continus rematada per un discurs populista i la necessitat puritana de castigar els personatges que sacrifiquen la seva innocència inicial a l’altar de l’èxit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!