Club 7 Cinema

En aquest apunt enllisto les pel·lícules que avui es projecten per primer cop i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. Els enviats especials les podran veure avui (tard o d’hora) o en reposicions en dies posteriors i, per tant, en parlaran un cop les hagin vistes; per la qual cosa les seves cròniques, piulades, apunts de facebook que els pugui recollir aniran ampliant els apunts ‘Ressons de Canes‘, en què recullo algunes reflexions (tantes com puc) dels films vistos. És a dir, els apunts ‘Programa diari’ són per a refectir el programa del dia i els ‘Ressons de Canes’ per a recollir-ne impressions. Cada dia.

Avui, dimarts 23, a Canes 2023.

Competició.

De Wes ANDERSON, “Asteroid City”. Durada; 1h44. Amb Margot Robbie, Tom Hanks, Scarlett Johansson, Matt Dillon, Edward Norton, Adrien Brody, Willem Dafoe, Maya Hawke, Tilda Swinton, Jeff Goldblum, Steve Carell. Guió de Roman Coppola i Wes Anderson. El 1955, alumnes i pares de tot el país participen en un concurs escolar dedicat a l’observació de fenòmens astronòmics -‘Junior Stargazer Convention’-, que té lloc en una ciutat fictícia del desert nord-americà anomenada Asteroid City. La convenció quedarà espectacularment interrompuda per esdeveniments que canvien el món. Vídeo: Tràiler en VO. Notes: rodada a Chinchón, Madrid, Espanya. En Bill Murray havia de fer inicialment el paper que ha assumit Steve Carell, però va haver de ser substituït perquè va agafar la COVID just abans del rodatge. Enllaç: IMDB. Wes Anderson (Houston, Texas, 01.05.1969). Cineasta miniaturista, d’una estètica particular (amb ressonàncies del còmic, del conte), concorre per tercera vegada en Competició després de “Moonrise Kingdom” (2012) i “The French Dispatch” (2020); va guanyar 4 Oscar (de 9 nominacions) i el Gran Premi del Jurat a Berlín 2014, amb “The Grand Budapest Hotel“. El 2007 havia presentat la fascinant i diletant “The Darjeeling Limited” a Venècia. | D-EUA: Focus Features. | DE: Universal*. | EE: 16.06.2023.

De Marco BELLOCCHIO, “Rapito” / “L’Enlèvement” / “Kidnapped”. Durada: 2h05. Producció Itàlia-França-Alemanya. Repartiment: Fausto Russo Alessi (Momolo), Barbara Ronchi (Marianna), Enea Sala (Edgardo, de nen), Leonardo Maltese (Edgardo, d’adult), Paolo Pierobon (el Papa Pius IX), Bruno Cariello (Lucidi), Fabrizio Contri (Jussi), Fabrizio Gifuni. Guió de Marco Bellocchio i Susanna Nicchiarelli, amb la col·laboració d’ Edoardo Albinati i Daniela Ceselli, lliurement inspirat en el llibre ‘Il caso Mortara‘, de Daniele Scalise. Segresten un nen jueu i el converteixen al catolicisme, el 1858. El 1858, al barri jueu de Bolonya, els soldats del Papa irrompen a cals Mortara. Per ordre del cardenal, han vingut a agafar l’Edgardo, el seu fill de set anys. La mainadera l’hauria batejat en secret quan era un nadó i la llei pontifícia és indiscutible: ha de rebre una educació catòlica. Els pares de l’Edgardo, trasbalsats, faran mans i mànigues per a recuperar el fill. Amb el suport de l’opinió pública italiana i la comunitat jueva internacional, el combrat dels Mortara pren de seguida una dimensió política. Però l’Esgésia i el Papa rebutgen tornar el nen, per a afermar un poder que cada cop trontolla més… Vídeo: Clip en VO. Enllaç: IMDB. Marco Bellocchio (Piacenza, Emília-Romanya, Itàlia, 09.11.1939). Cineasta de llarga volada, es va decantar del neorealisme tot fent un cinema políticament i socialment compromès, parlant del jovent revoltat, denunciant la religió o l’exèrcit, evolucionant cap a films subversius -que (en algun cas) provoquen escàndol- parlant de la família i el sexe, realitza adaptacions literàries (Pirandello) i darrerament ha estat tractant diversos episodis de la història recent italiana, amb títols (contundents, lúcids, valents) com “Buongiorno, notte” (2003) i “Exterior nit” (2012), sobre el segrest d’Aldo Moro, “Il traditore” (2019), sobre el cas del mafiós Tommaso Buscetta, que va delatar els capos; sense oblidar tampoc el passat relatiu, revisitant la Itàlia d’adveniment del feixisme a “Vincere” (2009) -molts d’aquests títols, projectats a Canes, festival de què va ser membre del jurat el 2007. |  VI: The Match Factory. | DE: Vértigo*. | DF: Ad Vitam. | DI: 01 Dist.* | EF: 08.11.2023. | EI: 25.05.2023.

Cannes Première.

De Takeshi KITANO, “Kubi”. Durada: 2h11. Producció Japó. Amb Tadanobu Asano, Hidetoshi Nishijima, Ryo Kase, Takeshi Beat. Guió: Takeshi Kitano, basat en la seva novel·la homònima. Nota sinòptica: Comèdia de samurais històrica, basada en l’incident real de Honno-ji, en què el famós senyor de la guerra Oda Nobunaga va ser assassinat en un temple de Kyoto el 1582. Sinopsi: Al segle XVI, el Japó és turmentat pels conflictes entre governadors provincials rivals. Entre ells, el senyor Oda Nobunaga, decidit a liderar el país, està en guerra amb diversos clans quan un dels seus generals, Araki Murashige, es rebel·la i desapareix. Aleshores, Oda Nobunaga reuneix els seus altres vassalls, inclosos Mitsuhide i Hideyoshi, i els ordena capturar el fugitiu Murashige, prometent-los que “qui treballi més es convertirà en el seu successor”. Tot i que no comparteixen les mateixes opinions i esquemes, tots aviat es troben en una cruïlla de camins, inclosa la que porta al temple Honno-ji on tenen una cita amb el seu destí. Caldrà veure de quin costat caurà el cap… Notes: amb escenes inspirades en “Els set samurais” i “Kagemusha”, d’Akira Kurosawa. En Kitano ha declarat, en una roda de premsa al Japó, que és un retrat del costat brut de l’existència humana (..) La majoria de pel·lícules de samurais retraten personatges famosos i no se centren en el costat brut de l’existència humana, ni mostren com a la gent dolenta no li importa gens massacrar gent normal (..) Feia més de 30 anys que el cineasta japonès volia fer aquesta pel·lícula, que es basa en la meva pròpia comprensió de com eren l’època i la gent -diu Kitano- i que asseguren que serà l’últim film seu com a director. Enllaç: IMDB . Takeshi Kitano (Tòquio, Japó, 18.01.1947). Conegut al Japó com Beat Takeshi, és un còmic, presentador de televisió, actor i cineasta, que, com a director ha brillat, barrejant violència, acció, tendresa i humor (murri, de valent), amb títols com “Un poli violent” (1989), “Boiling Point” (1990), “Sonatine” (1993) -Un Certain Regard-, “Kids return ” (1996) i sobretot amb “Hana-bi” (1997) -Lleó d’Or a Venècia- i “El verano de Kikujiro” (1999) -en competició a Canes-. Amb les esplèndides  “Brother” (2000) i “Dolls” (2002) -meravella estètica seleccionada a Venècia-, ensopega amb cert rebuig crític, del que se’n refà amb el film de samurais “Zatoichi” (2003) -premi Millor Direcció a Venècia i Millor Film a Sitges-, si bé fou una revifalla puntual, perquè d’aleshores ençà no ha destacat amb cap dels seus films, malgrat que el 2010 tingués “Outrage” al Festival de Canes. Des de 2017 que no en dirigia cap i ara (que està mig retirat de tota la seva carrera artística i de producció) assegura que s’acomiada d’aquesta tasca.

Un Certain Regard.

De João SALAVIZA i Renée NADER MESSORA, “The Buriti Flower” /  “La fleur de Buriti” / “Crowrã”. Durada: 2h03. Producció Brasil, Portugal. Amb Ilda Patpro Krahô, Francisco Hỳjnõ Krahô, Solane Tehtikwỳj Krahô, Raene Kôtô Krahô, Débora Sodré, Luzia Cruwakwỳj Krahô i les comunitats de Pedra Banca, Coprer, Morro Grande i Manoel Alves Pequeño; amb la participación excepcional de  Sonia Guajajara, Thiago Henrique Karai Djekupe i Shirlei Djera. Guió: João Salaviza, Renée Nader Messora, Ilda Patpro Krahô,  Francisco Hyjnõ Krahô i Henrique Ihjãc Krahô.  A través dels seus ulls d’infant, Patpro recorrerà tres èpoques de la història del seu poble indígena, al cor de la selva brasilera. Incansablement perseguits, però guiats pels seus ritus ancestals, el seu amor per la natura i el seu combat per a preservar la seva llibertat, els Krahô no han parat d’inventar-se formes de resistència. Enllaç: IMDB. João Salaviza (Lisboa, Portugal, 19.02.1984). Palma d’Or del Curtmetratge amb “Arena” (2009), amb Carloto Cotta, crònica molt física de la quotidianitat avorrida d’un noi en arrest domiciliari alterada per tres nens del barri que l’assalten. Molts són els seus curtmetratges, però el 2015 presenta a la Setmana de la Crítica de Venècia la seva òpera prima “Montanha“, pel·lícula visualment intensa i poètica relat iniciàtic d’un noi que ha de convertir-se en l’home de la casa, mentre l’avi viu els seus últims dies a l’hospital. El 2018 té a Un Certain Regard ( i hi guanya el premi del Jurat UCR) “Chuva é Cantoria na Aldeia dos Mortos” / “Les morts et les autres” / “El canto de la selva”, ja codirigida amb Renée Nader Messora i que tracta d’un noi Krahô que passa el dol per la mort del pare i després, no volent ser el nou xaman, fuig de la selva i fa cap a la ciutat, topant com a indígena amb la realitat del Brasil d’avui en dia. Renée Nader Messora ( ). És la dona de João Salaviza i ha co-dirigit amb ell els dos films ambientats a la selva brasilera | VI: Films Boutique | DF: Ad Vitam.

D’ Ali ASGARI i Alireza KHATAMI, “Terrestrial  verses” / “Ayeh Haye Zamini”. Durada: 1h17. Producció: Països Baixos, Iran. Amb Majid Salehi, Gohar Kheirandish, Farzin Mohades. Guió: Ali Asgari i Alireza Khatami. Nota sinòptica: segueix persones quotidianes de tots els àmbits de la vida mentre naveguen per les limitacions culturals, religioses i institucionals que els imposen diverses autoritats socials, des de professors d’escola fins a buròcrates. Aquestes vinyetes commovedores, humorístiques i afectives, capturen l’esperit i la determinació de les persones enmig de l’adversitat, oferint un retrat matisat d’una societat complexa. Sinopsi: Un home declara el naixement del seu fill. Una mare vesteix la filla per a tornar a escola. El director crida a un alumne. Una jove discuteix una multa de trànsit. Una noia ve a una entrevista de feina. Un noi ve a buscar el carnet de conduir. Un aturat respon a un anunci. Un director demana permís de rodatge. Una dona intenta trobar el seu gos. Nou cares de la vida quotidiana a Teheran. Enllaç: IMDB. Ali Asgari (Teheran, Iran, 25.07.1982). Guionista, director i productor, atresora un munt de premis internacionals. Ha presentat anteriorment 2 curtmetratges a la competició de Canes: “Bishtar Az Do Saat” (2013) -en què un noiet i una xicota ronden de matinada buscant un hospital on curin la noia-  i “Il silenzio” (2016) -una mare i un filla, refugiades kurdes a Itàlia són al metge i la noieta ha de traduir el que digui el facultatiu, però es manté en silenci-. I a Venècia va competir amb el curt “The Baby” (2014) -en què una gent busca algú que els cuidi la criatura-. Després d’haver co-dirigit amb Sergei Bodrov i Rof de Heer “In the Same Garden” (2014), va debutar amb el llarg “Disappearance” (2017), desenvolupat a la Cinéfondation i presentat a la Mostra de Venècia i en el qual, durant una nit dramàtica, dos joves amants corren d’hospital en hospital buscant ajuda per algunes complicacions. El segon llarg, “Until Tomorrow” (2022), co-escrit amb Alireza Khatami i en què una dona ha d’amagar el seu nadó il·legítim durant una nit que els pares se li presenten de sobte, va passar per la secció Panorama de la Berlinale. Alireza Khatami (Iran). Guionista, director i productor irano-nord-americà establert al Canadà, és autor de diversos curtmetratges i va guanyar el premi Orizzonti i FIPRESCI a Venècia amb “Oblivion verses” / “Los versos del olvido” (2017) -en què un vell cuidador de la morgue malda perquè una noia assassinada sigui enterrada dignament- | VI: Films Boutique | DF: ARP*  |

Cannes Classics.

Estrena de còpies restaurades.

“Ces Messieurs de la santé”, de Pierre Colombier  (1934). Durada: 1h55. Producció: França. Enllaç: Festival.

“Mississipi Blues”, de Bertrand Tavernier i Robert Parrish  (1983). Durada: 1h47. Enllaç: Festival.

Quan Jim Jarmusch retroba Man Ray.

Esdeveniment: s’acaben de restaurar les quatre pel·lícules del llegendari fotògraf Man Ray. Jim Jarmusch i Carter Logan, del grup Sqürl, els han reunit en un sol i únic objecte artístic i n’han compost la banda sonora. Un xoc visual, sonor i musical.

“Return to Reason” / “Le Retour à la raison”, de Man Ray. Durada: 1h10. El 1923, Man Ray va improvisar la seva primera pel·lícula. Aquesta obra, decididament surrealista, s’anomena “Retour to Reason“. Després va renovar l’experiència amb “Emak Bakia” el 1926, “L’Etoile de mer” el 1928 i “The Mysteres od the Chateau de De” el 1929. L’any 2023, Jim Jarmusch i Carter Logan, els fundadors del grup de música Sqürl, componen la banda sonora d’aquestes quatre pel·lícules com si només fossin una. “Return to Reason” commemora el centenari del treball cinematogràfic de Man Ray. També revela el diàleg sense precedents entre dos artistes multidisciplinaris, i compon un objecte no identificat, una música visual que toca per la seva modernitat i la seva poesia. | VI: Film Constellation*.

La Cinef.

Programa 1:

De Petr PYLYPCUK ,”Osmý Den” / “Eighth Day”. Durada: 0h20. Escola: FAMU (República Txeca). Guió: Petr Pylypcuk. Una secta religiosa està reunida en un bosc, prop d’un llac. Es preparen per celebrar un bateig l’endemà, però la jove Anna té altres plans.

De HWANG Hyein, “Hole“. Durada: 0h24. Escola: KAFA (Corea del Sud). Guió: Hwang Hyein. Durant una visita a domicili, Jeong-mi descobreix un nen i la seva germana petita que viuen en una casa amb embornal al mig. Els nens demanen a Jeong-mi que hi baixi.

De Pedro VARGAS, “Solos” / “Terre”. Durada: 0h13. Escola: FAAP (Brasil). Guió: Pedro Vargas. Leonardo, un jove paleta a São Paulo, comença a sentir un soroll estrany que ve de terra.

De Fatima KACI, “La voix des autres“. Durada: 0h30. Escola: La Fémis (França). Guió: Fatima Kaci i Pablo Léridon. La Rim, tunisiana, treballa a França com a intèrpret en el context dels procediments de sol·licitud d’asil. Cada dia tradueix les històries d’homes i dones exiliats les veus dels quals qüestionen la seva pròpia història.

Quinzena dels Cineastes.

D’ Ilya POVOLOTSKY, “Grace” / “La Grâce” / “Blazh”. Durada: 1h59. Producció Rússia. Repartiment: Maria Lukyanova (la filla), Gela Chitava (el pare). Guió: Ilya Povolotsky. A Rússia, un pare silenciós i la seva filla adolescent viuen a les carreteres i a la furgoneta que conté tota la seva vida, així com l’equipament d’un cinema itinerant, del qual treuen la seva escassa subsistència. Piulada de la Quinzena: Primera ficció per a aquest jove cineasta rus totalment independent. És una road movie iniciàtica on un pare i una filla creuen la Rússia perifèrica. Un viatge de poderosa força plàstica que posa en joc un conflicte intergeneracional. Comentari de la Quinzena: Aquesta primera ficció mostra, entre altres coses, un cert art del pla seqüència, que s’exerceix tant a l’escala dels paisatges com dins d’una furgoneta reduïda. El pare i la filla, sense noms, deambulen per les fronteres del país, tant al sud com al nord. Als marges de Rússia persisteixen i resisteixen ‘stalkers’ independents. Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Ilya Povolotsky (Ijevsk, Udmúrtia, Rússia, 1987).  Va estudiar dret i en acabat fundà una productora. Realitzador de publicitat i de films d’encàrrec, de mica en mica es va dedicant a pel·lícules independents: autor anteriorment del documental “Froth” (2019) i del curt “Northerners” (2017).

De Filipa REIS i João MILLER GUERRA, “Légua”. Durada: 1h59. Producció Portugal, França, Itàlia. Amb Carla Maciel, Fátima Soares, Vitória Nogueira da Silva.Guió: João Miller Guerra, Filipa Reis, Sara Morais, José Filipe Costa, Letícia Simões. La Casa da Botica és una casa pairal al poble rural de Légua, al nord de Portugal, cuidada per dues amigues Ana i Emilia. L‘Ana ajuda la seva amiga Emília, la vella governanta decidida a fer-se càrrec de la mansió desocupada pels propietaris, que mai hi van. Acompanyant el canvi d’estació, la Mónica, filla de l’Ana, desafia les decisions de la seva mare i aquestes tres generacions de dones busquen entendre el seu lloc en un món que s’esvaeix, on el cicle de la vida només es renova a través de finals inevitables. Piulada de la Quinzena: Retrat de tres generacions de dones en una antiga residència aristocràtica que esdevé objecte d’una apropiació amorosa i sensual. La pel·lícula també és una cançó de comiat a una classe de treballadores domèstiques. Comentari de la Quinzena: mostra la desaparició d’un antic ordre abandonat pels seus amos i els servents del qual en són els últims guardians amorosos, entre la rutina de submissió i la reapropiació d’un patrimoni que coneixen millor que els seus propietaris. Nota: rodada en 16 mm. Dels productors de “Diários de Otsoga“, de Maureen Fazendeiro i Miguel Gomes. Enllaç: IMDB. Filipa Reis (Lisboa, Portugal, 1977) i João Miller Guerra (Portugal). Reis és directora i productora des de l’any 2000, amb formació en l’anomenat ‘Busines Management’ i post-grau en Cinema i TV. Ha dirigit diversos documentals amb João Miller Guerrai i, junts, van debutar en la ficció amb “Djon Africa” (2018), seleccionada al Festival de Rotterdam. João Miller Guerra ( ). Director, editor i artista visual. Es va graduar en disseny i va fer un postgrau en pintura. Amb Filipa Reis, ha dirigit diversos documentals i una ficció anterior. | VI: Luxbox |

De Zihan GENG, “A song sung blue” / “Xiao Bai Chuan”. Durada: 1h32. Producció Xina. Amb Zhou Meijun,  Kay Huang,  Liang Long, Liang Jing. Guió: Zihan Geng i Yining Liu. Nota sinòptica: Drama sobre una adolescent anomenada Liu Xian que connecta amb algú durant un estiu inquiet. Sinopsi: Harbin, al nord-est de la Xina: la Liu Xian, de 15 anys, ha de tornar a viure amb el seu pare mentre la seva mare fa de metgessa a l’Àfrica. Ella l’estima tan poc com l’ha vist. Ell té ​​un petit estudi fotogràfic l’atmosfera kitsch i glamurosa del qual exaspera la solitària Xian, amb la seva cara severa. En canvi, la fascina la jove del seu pare, una jove d’origen coreà lliure, fanfarrona, no exempta de malenconia. Comentari de la Quinzena: Aquesta crònica d’un estiu ‘blau’ marca el final de la infantesa, però també el desglaç d’una adolescent, l’intèrpret de la qual és tan subtil com la posada en escena. Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Zihan Geng (Pequín, la Xina, 1996). Graduada a l’Acadèmia central d’art dramàtic. Autora de curts, debuta ara en el llarg. | VI: Totem Films.

Setmana de la Crítica.

De Lillah HALLA, “Levante” / “Power Alley”. Durada: 1h32. Producció Brasil-França-Uruguai. Amb Ayomi Domenica Dias, Loro Bardot, Grace Passô, Gláucia Vandeveld, Rômulo Braga. Guió: María Elena Morán i Lillah Halla. La Sofia, prometedora jugadora de voleibol amb només 17 anys, s’assabenta que està embarassada el dia abans que comenci un campionat que pot marcar el seu destí. No vol tenir la criatura, malda per a avortar il·legalment i es converteix en la diana d’un grup fonamentalista ben decidit a impedir-li-ho costi el que costi. Però ni la Sofia ni els seus no tenen cap intenció de sotmetre’s al fervor cec de la massa. Comentari de la Setmana: l’avortament és encara il·legal al Brasil (..) La cineasta brasilera contraposa al conservadurisme que rosega el seu país una visió queer i que fa pinya. Una per a totes i totes per a la Sofia. Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Lillah Halla, de nacionalitat brasilera i italiana (Vargem Grande do Sul, Brasil, 06.04.1981). Diplomada a Cuba, el seu curt “Menarca” va participar a la Setmana de la Crítica 2020.

Curtmetratges en competició a la Setmana de la Crítica – Programa 2:

D’ Andrea SLAVICEK, “The Real Truth about the Fight” / “La veritable història de la batalla” / “Prava istina price o Sori”. Durada: 0h13. Producció Croàcia-Catalunya. Música: Biel Blancafort. Directora de fotografia: Alana Mejía González. Guió: Andrea Slaviček. Atrapada entre els drames adolescents, les lletres de cançons que s’enganxen i un cotxe blau misteriós, la Lena ens explica la història rere la Gran Baralla. Però què ens oculta? Comentari de la Setmana: regira els codis narratius per a reinventar la ‘teen movie’, sabor molt àcid. Nota: la coproductora catalana és Fractal 7 (Marc Guanyabens). Andrea Slavicek (Zagreb, Croàcia, 23.01.1990). Cineasta, guionista i dissenyadora, diplomada a l’ESCAC de Barcelona, s’interessa en les estructures que fugen de les convencions i experimenta amb la manera com els seus personatges perceben la realitat. Actualment prepara la seva òpra prima, “Luna on Two Planets”.

D’Irati GOROSTIDI AGIRRETXE, “Contadores“. Durada: 0h19. Producció Espanya. Guió: Irati Gorostidi Agirretxe. Ran de les negociacions a la indústria metal·lúrgica el 1978, una colla d’activistes llibertaris hi defensa la seva visió radical en contraposició als seus camarades de fàbrica i esdevenen testimonis desencantats de l’atomització del moviment obrer. Comentari de la Setmana: (..) el sentit del combat mou els personatges [d’aquest film] que torna a tocar un episodi fonamental de la història política basca, els termes del qual segueixen rondant per les mobilitzacions contemporànies. Irati Gorostidi Agirretxe (Sant Sebastià, País Basc, 17.11.1988). Directora. Està preparant el seu primer llargmetratge, “Anekumen”. Va estudiar Art i Cinema a Bilbao i Barcelona i va obtenir la beca Fulbright per seguir la seva recerca a Nova York. Els seus films anteriors han passat per festivals d’arreu i per museus.

De Clémence BOUCHEREAU, “La saison pourpre“. Durada: 0h10. Producció França. Animació. Guió: Clémence Bouchereau. A la vora d’un manglar, un grup de noies viu al ritme del clima i de les oques salvatges que l’envolten. S’observen vivint i creixent a diferents edats. El temps passa, sorgeixen tensions i es desenvolupen rivalitats. Nota: sense diàleg. Comentari de la Setmana: posa en escena (amb tota la delicadesa que permet la tècnica de l’animació de pantalla d’agulles) una comunitat de noietes  que viuen lliures en una mena de paradís original. Clémence Bouchereau (França, 26.06.1989). Amb “Aux gambettes gourmandes”, en sorra animada, agafa el gust pel moviment i el cinema. Realitza diversos films, que els concep artesanalment, imatge a imatge en una lenta improvisació del moviment, comprometent-hi tant el cap com el cos en el gest del dibuix.

De Dawid BODZAK, “Crocodile” / “Le Crocodile” / “Krokodyl”. Durada: 0h19. Producció Polònia. Guió: David Bodzak. Una pel·lícula “neo-giallo” sobre la necessitat de satisfer els propis desitjos ocults, que fa explotar el món dels personatges des de dins. Comentari de la Setmana: (..) agafa a pes de braços la qüestió de la violència en una obra que ni tan sols busca de ser amable. David Bodzak (Varsòvia, Polònia, 24.11.1989). Director i guionista, graduat en Direcció a l’Escola Nacional de Cinema, Televisió i Teatre de Łódź, a Polònia, és autor d’un altre curtmetratge; però ja abans de posar-se a estudiar cinema, es dedicava a fer vídeos de patins de rodes i de snowboard.

De Morad MOSTAFA, “I promise you Paradise” / “Paradis”. Durada: 0h25. Producció Egipte-França-Qatar. Guió: Morad Mostafa i Sawsan Yusuf. després d’un accident violent, l’Eissa, jove emigrant de 17 anys procedent de l’Àfrica, lluita contrarellotge a Egipte per a salvar els seus familiars i poc li importa el preu que n’hagi de pagar. Comentari de la Setmana: és la llibertat (d’estimar, d’anar i venir i fins d’existir) que és al centre d’aquesta recerca  intensa però estranyament contemplativa del personatge principal [d’aquest film]. Morad Mostafa (El Caire, Egipte, 01.12.1988). Antic participant al  “Berlinale Talents Campus” de Durban i a la “Locarno Academy”, és autor de tres curtmetratges anteriors, presentats a més de 300 festivals d’arreu. Actualment és a la residència de Cinéfondation del Festival de Canes, desenvolupant el projecte del seu primer llargmetratge “Aisha can’t fly anymore”.

Cinema a la Platja.

“L’Eté en pente douce”, de  Gérard Krawczyk  (1987). Durada: 1h37. Producció França.

FOTO DE L’APUNT: “Kubi”, de Takeshi Kitano

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!