Club 7 Cinema

En aquest apunt enllisto les pel·lícules que avui es projecten per primer cop i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. Els enviats especials les podran veure avui (tard o d’hora) o en reposicions en dies posteriors i, per tant, en parlaran un cop les hagin vistes; per la qual cosa les seves cròniques, piulades, apunts de facebook que els pugui recollir aniran ampliant els apunts ‘Ressons de Canes‘, en què recullo algunes reflexions (tantes com puc) dels films vistos. És a dir, els apunts ‘Programa diari’ són per a refectir el programa del dia i els ‘Ressons de Canes’ per a recollir-ne impressions. Cada dia.

Avui, dijous 25, a Canes 2023.

Competició.

De Wim WENDERS, “Perfect Days ” (“Tokyo Toilet“). Durada: 2h03. Producció Japó, Alemanya. Ficció. Amb Kôji Yakusho, Min Tanaka, Arisa Nakano, Tokio Emoto. Guió: Wim Wenders i Takuma Takasaki. Nota sinòptica: Una reflexió commovedora i poètica sobre la recerca de la bellesa en la vida quotidiana. Sinopsi: En Hirayama treballa com a netejador de lavabos a Tòquio. Sembla satisfet amb la seva vida senzilla. Segueix una vida quotidiana estructurada i dedica el seu temps lliure a la seva passió per la música i els llibres. Hirayama també té una afició pels arbres i retratar-los. Part del seu passat es revela gradualment a través d’una sèrie de trobades inesperades. Enllaç: IMDB. Wim Wenders (Düsseldorf, -República Federal d’-Alemanya, 14.08.1945). De petit volia ser pintor, arquitecte, sacerdot, escriptor, músic i al final vaig escollir la pintura; de fet era pintor quan vaig fer la meva primera pel·lícula, i em vaig adonar que les pel·lícules incloïen tot el que volia fer a la meva vida, ha declarat Wenders a la Roda de Premsa del BCN Film Fest. Va estudiar a l’escola de la Universitat de Televisió i Cinema de Munic entre 1967 i 1970. Mentrestant, va treballar com a crític de cinema de diaris. Va realitzar tot de curts i va fer un llargmetratge dins dels seus estudis, “Summer in the City” (1971). Cineasta (en gran mesura) dels anys setanta i vuitanta, fou reconegut inicialment com a integrant de la nova onada alemanya dels setanta (amb Fassbinder, Herzog…), amb títols com “El miedo del portero ante el penalti” (1972), “Alicia en las ciudades” (1974) i “En el curso del tiempo” (1976). El 1977 va entrar en competició a Canes i va fer un pas de gegant en el seu reconeixement internacional, amb “El amigo americano“, basat en Patricia Highsmith, en què Dennis Hopper és Tom Ripley. El 1980 realitza un criticat documental testamentari/funerari sobre Nicholas Ray, “Lightning Over Water“, i acte seguit, de la mà de Francis Ford Coppola i els estudis Zoetrop, se’n va a treballar als Estats Units, començant per la fallida “Hammett” / “El hombre de Chinatown” (1982), presentada en competició a Canes. Posteriorment tocarà la glòria, començant pel triomf al Festival i seguit per un èxit mundial, amb “París, Texas” (1984) -Palma d’Or, Premi FIPRESCI de la crítica internacional- i “El cielo sobre Berlín” (1987) -Premi Millor Direcció-. Cinèfil, si anteriorment havia comptat amb Samuel Fuller a “El estado de las cosas” (1982), el 1985 se n’havia anat al Japó per a homenatjar Ozu a “Tokyo-Ga“. A cavall de les dècades dels vuitanata i dels norante, realitza vídeos musicals (U2, Talking Heads…), però el 1991 marca en certa manera el final de la seva trajectòria (si més no com a autor de ficcions), amb el fracàs de “Hasta el fin del mundo“, a desgrat que dos anys més tard encara guanyés un lànguid Grand Prix a Canes amb “Tan lejos, tan cerca” (una mena de revisitació de la seva “El cielo sobre Berlín”); sense que hi fes res per a refer-lo “El final de la violència” (1997), tan inútilment presentada en competició a Canes com alguna de les seves ficcions posteriors. Per contra, la seva carrera com a documentalista va anar agafant força a partir de mitans anys noranta i li donaria triomfs com “Buena Vista Social Club” (1999) -prolífica ha estat la seva atenció a la música-, “Pina” (2011) -sempre inteerssat en les formes cinematogràfiques, el filma en 3D- o “La sal de la Tierra” (2014), tots nominats als Oscar del Documental. A més de ser director, productor i autor, Wenders també treballa com a fotògraf des de 1984. Les seves obres s’han exposat a museus i galeries d’arreu del món i també inclouen diverses instal·lacions 3D relacionades amb l’art. La Fundació Wim Wenders, sense ànim de lucre, reuneix el treball de la seva vida i promou els joves cineastes amb la beca Wim Wenders per a la narració innovadora. El 1989, Wenders va presidir el Jurat de la Competició i el 2003, el de la Càmera d’Or. Enguany té també al Festival, en Sessió Especial, el documental “Anselm”. | P: Master Mind Limited. VI: The Match Factory  | DF: Haut et Court.

De Catherine BREILLAT, “L’été dernier” / “Last Summer”. Durada: 1h44. Producció França. Amb Léa Drucker, Olivier Rabourdin, Clotilde Courau, Samuel Kircher. Guió: Catherine Breillat, amb la col·laboració de Pascal Bonitzer, basat en el guió de Maren Louise Käehne i May el-Toukhy, per a la pel·lícula “Queen of Hearts”, de May el-Toukhy. Sinopsi: Anne (Léa Drucker), una brillant advocada viu feliç a París amb el seu marit Pierre (Olivier Rabourdin) i les seves filles de 6 i 8 anys. Un dia, en Theo (Samuel Kircher) , de 17 anys, fill d’en Pierre d’un matrimoni anterior i adolescent rebel i contestatari, ve a viure amb ells. L’Anne està inquieta per la presència d’en Theo i, de mica en mica, hi comença una relació apassionada, posant en perill la seva carrera i la seva vida familiar. Notes: per la temàtica (i la trajectòria cinematogràfica de l’autora), podria ser el ‘film escàndol’ de Canes 2023. El debutant Samuel Kircher, fill de l’actriu Irène Jacob, és germà a la vida real de Paul Kircher, el protagonista de “Dialogant amb la vida” /”Le lycéen”, de Christophe Honoré. Valeria Bruni Tedeschi havia d’interpretar el paper d’Anne, que finalment ha recaigut en Léa Drucker. Enllaç: IMDB. Catherine Breillat (Bressuire, Deux-Sèvres, França, 13.06.1948). Havent fet d’actriu en 8 ocasions, va començar aquesta carrera secundària a “L’últim tango a París“. Cineasta i escriptora, resident a París, va escriure la seva primera novel·la ‘L’Homme Facile‘ quan tenia 17 anys. Explorant al cinema les percepcions sobre la sexualitat femenina, la família i els problemes d’entrada a la majoria d’edat, la fama li ve sobretot per les seves pel·lícules personals sobre sexualitat, problemes de gènere i rivalitat entre germans, per les que ha estat acusada de ser una ‘autora de porno’. D’ella són títols com “Romance X” (1999), “À ma soeur!” (2001), “Sex is comedy” (2002), “Anatomie de l’enfer” (2004)… S’ha passejat per tots els grans festivals del món i aquest 2013 entra  en competició a Canes per segona vegada, després que hi debutés amb “Une vieille maîtresse” (2007). Ara feia 10 anys que no dirigia, des d’”Abus de faiblesse” (2013). | DF: Pyramide. | EF: 20.09.2023 |

Fora de Competició.

De KIM Jee-woon, “Cobweb“ / “Dans la toile” / “Geo-Mi-Jip”. Durada: 2h15. Producció Corea del Sud. Amb Song Kang-ho, Jung-se Oh, Soo-jung Im. Guió: Yeon-Shick Shin. Ambientada als anys setanta, una època (dictadura a Corea del Sud) en què la censura dictava la forma de la trama d’una pel·lícula. Un director obsessiu té la missió de tornar a rodar el final de la seva darrera pel·lícula, “Cobweb”, en dos dies, per crear una obra mestra. Els seus intents es veuen constantment frustrats per la censura i per un repartiment i un equip confosos i poc cooperatius. Nota: L’actor Song Kang-ho (habitual en el cinema de Kim Jee-woon, famós especialment per ser el protagonista de “Parásitos” i actor habitual de Bong Joon Ho i que l’any passat va guanyar el premi a la Millor Interpretació Masculina per “Broker”) és ara aquest director assetjat que malda per tornar a filmar el final de la seva pel·lícula. Enllaç: IMDB. Kim Jee-woon (Seül, Corea del Sud, 06.07.1964). Va començar com actor i guionista. Debutà amb “The Quiet Family” (1998), característica barreja de film negre, comèdia i terror, seleccionada a Berlín i Sitges i premiada a Fantasporto. Va aconseguir un gran èxit popular a Corea del Sud amb la còmica  “The Foul King” (2000). Fan del cinema negre, moltes de les seves pel·lícules (dins del gènere i carregades de premis) contenen elements de ‘noir’, sovint barrejats amb comèdia. Habitual del Festival de Sitges, ha estat anteriorment a Canes amb “A Bittersweet Life” (Cinema de Mitjanit, 2005) i “The Good, The Bad, The Weird” (Fora de Competició, 2008). VI: Finecut* | DF: The Jokers |

Un Certain Regard.

De Delphine DELOGET, “Rien à perdre” / “Rodéo“. Durada: 1h52. Producció França. Amb Virginie Efira, Alexis Tonetti, Félix Lefebvre, Mathieu Demy, Arieh Worthalter, India Hair. Guió: Delphine Deloget, amb la col·laboració de Camille Fontaine i Olivier Demangel. La Sylvie (Viriginie Efira) viu a Brest amb els seus dos fills, Sofiane (Alexis Tonetti) i Jean-Jacques (Félix Fefebvre). Estan molt units, s’estimen; però una nit, quan ella l’ha deixat sol a casa, per anar a treballar, en Sofiane es crema greument el cos en explotar-li la fregidora, i li’n retiren la custòdia, quedant en acollida. És així que la Sylvie brega per a recuperar-lo, batallant-hi administrativament i legalment. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Delphine Deloget (Paimpol, França). Directora, guionista, muntadora, documentalista. Llicenciada en Història, graduada en Realització Documental. Filma el seu primer documental “Qui se souvient de Mink” (2003), anant a Groenlàndia, per explicar la història de l’exili d’un nen inuit endut per la força a Nova York per part de l’explorador Robert Peary. El 2004, completa el documental “A l’ouest de la Mongolie”, en què es desplaça per la serralada de l’Altai amb quatre cavalls a la recerca dels últims cantants difònics. De resultes d’aquell viatge, roda regularment documentals a Mongòlia per a televisió. El 2006, amb el seu documental “Sacré Père Noël”, signa una mirada psicoanalítico-històrico-humorístico-personal sobre el personatge del títol. I arriba el 2008, en què amb el seu llargmetratge documental “No London Today“, en què acompanya cinc emigrants il·legals a Calais, obté un un munt de premis i reconeixements, com la projecció al Centre Pompidou. A continuació se’n va tres anys al Nepal, Senegal, Nunavut, Mongòlia, l’Índia… per a diferents col·leccions de la cadena Arte. El 2011 dirigeix “Brassens et la Jeanne”, sobre la relació apassionada entre Georges Brassens i Jeanne, una bretona sense diners i de qui era trenta anys més gran. És el 2013, després d’haver passat per la Fémis (guionatge), que debuta en la ficció amb el curt “Le Père Noël et le cowboy”; si bé no abandona la seva tasca de documentalista, tornant-hi el 2014 amb el premiat  “Voyage en barbarie“, dedicat als eritreus que fugen del seu país, segrestats per grups armats i torturats al desert egipci del Sinaí, i el 2018 amb la minisèrie televisiva “L’amour à l’oeuvre” (co-dirigit amb Chloé Rejon), sobre la vida i l’obra de dues parelles de fotògrafs: Robert Capa – Gerda Taro i Man Ray – Lee Miller. El 2019 torna a la ficció amb el curt “Tigre“, sobre dues amigues de 22 anys molt ben avingudes i acomodades, una de les quals té l’oportunitat d’anar-se’n, el que l’altra interpreta com una traïció. Deloget és també autora de diferents escrits sobre el tràfic d’éssers humans per a diversos diaris i publicacions.| DF: Ad Vitam.|

De Jean-Bernard MARLIN, “Salem“. Durada: 1h58. Producció França. Amb Oumar Moindjie, Dalil Abdourahim, Mohamed Soumare, Wallenn El Gharbaoui. Guió: Jean-Bernard Marlin. Un antic membre d’una banda creu que la seva filla és l’única que pot salvar la seva comunitat d’una maledicció pronunciada per un membre de la banda rival en plena agonia. En Djibril, membre de la banda dels Grasshoppers, de 14 anys, porta una existència perillosa en un barri marginal de Marsella, juntament amb la seva xicota embarassada Camilla, que pertany a una banda rival, els Crickets. Quan en Djibril és manipulat per matar el jove cricket Mahad, esclata la guerra. En Djibril està perseguit per la maledicció que en Mahad va escopir mentre estava morint, i comença a comunicar-se amb el món dels esperits. Convençut que l’apocalipsi global és imminent, s’embarca en un pla boig per fugir amb Camilla i el seu fill per néixer, l’únic capaç de salvar-los a tots de la maledicció d’en Mahad. Però el detenen i l’engarjolen. Ara, després de 12 anys a la presó i una unitat psiquiàtrica segura, en Djibril farà el que sigui per trobar la seva filla i convèncer-la perquè compleixi la seva profecia. Nota de la distribuïdora internacional: De l’aclamat director de “Sheherazade”, una epopeia fantàstica innovadora (..). Enllaç: IMDB. Jean-Bernard Marlin (Chambéry, França, 18.11.1979). Havent viscut a Marsella, es va traslladar a París, on es va graduar a l’Escola Louis Lumière i a La Fémis (guionatge). Autor de curtmetratges, va guanyar l’Os d’Or a Berlín 2013 amb el seu segon film, “La Fugue” -amb personatges vinculats a un centre de detenció de joves delinqüents de Marsella, es mou pels baixos fons de la ciutat- i va debutar en el llarg amb “Shéhérazade” -sobre un noi de 17 anys que, en sortir de presó, el rebutja sa mare i vagareja pels barris populars de Marsella, on troba Shéhérazade- rodada amb actors no professionals i seleccionada per a una Sessió Especial a la Setmana de la Crítica de Canes. VI: Wild Bunch. | DF: Ad Vitam |

Cannes Classics.

Estrena de còpies restaurades.

“The Village” / “Le Village près du ciel”, de Leopold Lindtberg  (1953). Durada:  1h38. Producció: Suïssa. Enllaç: Festival.

“Barev, es em” / “Bonjour c’est moi”, de Frounze Dovlatian (1965). Durada: 2h16. Producció Armènia. Enllaç: Festival.

Documentals de Cinema.

“Viva Varda !”, de Pierre-Henri Gibert (2023). Durada:  1h07. Producció França. Directora destacada de la postguerra, iniciadora de la Nouvelle Vague, aclamada com una estrella de rock a Hollywood en vida, Agnès Varda és una font d’inspiració per a tota una nova generació de cineastes. Amb pel·lícules com “Cléo de 5 a 7“, “La felicitat” / “Le Bonheur”, “Sense sostre ni llei” / “Sans toit ni loi”, “Les Glaneurs et la glaneuse“, va proposar una obra poc convencional, oberta al món, sensible als més fràgils, sovint boja. Sempre en sintonia amb el seu temps, va sacsejar fins i tot el mateix cinema, que es va negar a reduir a pura ficció o només a llargmetratges. | VI: MK2.

La Cinef.

Programa 4:

De Jad CHAHINE , “Al Toraa’” / “The Call of the Brook”. Durada: 0h12. Escola: High Cinema Institute (Egipte). Guió: Jad Chahine. A la vora d’un rierol maleït, un noiet és testimoni d’un esdeveniment que segellarà el seu destí.

De SEO Jeong-mi, “The Lee Families“. Durada: 0h25. Escola: Korea National University of Arts (Corea del Sud). Guió: Seo Jeong-mi i Youn E-na. Única herència de l’avi, la masia ha estat llegada al nét gran. Però la mare de Young-Seo es nega a quedar-se amb els braços creuats i deixar-ho estar. | D: Central Park Films.

De YU Hao, “Uhrmenschen“. Durada: 0h06. Escola: Filmuniversität Babelsberg KONRAD WOLF (Alemanya). Guió, animació i muntatge: Yu Hao. Pagar per la feina sembla evident. Però no tothom està content amb la seva feina. Els primers humans tenien els mateixos problemes que els treballadors de les societats modernes? N’hem entrevistat cinc. Vegem-ne les respostes.

De Marlene Emilie LYNGSTAD , “Norwegian Offspring“. Durada: 0h44. Escola: Den Danske Filmskole (Dinamarca). Guió: Marlene Emilie Lyngstad i Emilie Koefoed Larsen. Un home obsessionat amb les teories sobre la repressió de la sexualitat masculina a les societats modernes ha trencat el contacte amb la seva mare. Quan ella mor, ell comença a voler descendència.

18.00h: Palmarès Cinef.

Quinzena dels Cineastes.

16.15h: Trobada amb Quentin Tarantino + Film sorpresa.

De HONG Sang-soo, “In Our Day” / “Woo-Ri-Ui-Ha-Ru”. Durada: 1h24. Producció Corea del Sud. Amb Ki Joobong, Kim Min-hee, Song Sunmi, Park Miso, Ha Seongguk, Kim Seungyun. Una dona d’uns 40 anys (actriu) viu temporalment a casa d’un amic, que està criant un gat. Una altra persona, un home d’uns 70 anys que viu sol (vell poeta), ha vist com el gat se li moria de vell. Avui cadascun d’ells ha tingut una visita: una dona (actriu debutant) d’uns 20 anys per a la dona i un home d’uns 30 (admirador del poeta), per a l’ancià. Tots dos visitants han vingut amb preguntes serioses per fer. La dona els ha contestat breument tot posant-se dreta, mentre que el vell ha acabat donant respostes més llargues en una conversa prolongada. Tots dos han dinat ramyun davant dels seus convidats i, per casualitat, tots dos han afegit pasta de pebrot picant al seu ramyun. No és gaire habitual afegir pasta de pebrot picant al ramyun…Comentari de la Quinzena: Alternativament, dues converses a Seül (..) Les dues estrelles esquiven les preguntes existencials del seu interlocutor, entre menjar, alcohol, guitarra o migdiada, però també jocs amb un gat i un joc de chifoumi. La primera pensa deixar la feina, el segon lluita per abandonar l’alcohol i el tabac. A “Our Day”, com un haiku, ens convida a mirar allò que importa íntimament, allò que fa la sal, cada dia, de la nostra vida. Nota: film de cloenda de la Quinzena. Enllaç: IMDB.  Hong Sang-soo (Seül, Corea del Sud, 25.10.1960). Va estudiar a la Chung-Ang Universitat de Seül, al California College of Arts and Crafts i a l’Art Institute of Chicago. Des de  1996, ha escrit i dirigit més de 29 llargmetratges i diversos curts. És habitual a tots els grans festivals.

Cinema a la Platja.

Concert ‘Cinéma & Musique’, que serà gravat per France Televisions i emès el dissabte, com a complement de la retransmissió de la Gala del Palmarès.

FOTO DE L’APUNT: “In Our Days”, de Hong Sang-soo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!