Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

18 de gener de 2015
0 comentaris

Altres veus: “Whiplash”, de Damien Chazelle

Una referència a crítiques i comentaris publicats en català sobre Whiplash, de Damien Chazelle, estrenada ja a la nostra cartellera.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. Resums del que han escrit els autors, amb la intenció de recollir-ne aportacions a la reflexió, tot reivindicant el paper de la crítica cinematogràfica. Per descomptat que, de les crítiques, cal llegir-ne l’original i completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

Joan Pons (Whiplash, diari Ara, 16.01.2015) considera parcialment certa l’afirmació que “Whiplash” és el “Sergent de ferro”, de Clint Eastwood, en una escola de jazz. I és que, per ell, quan el jove bateria es converteix en un gran instrumentista gràcies al sacrifici i a la superació, el film deixa d’assemblar-se a “El sergent de ferro” per emmotllar-se dins del model narratiu èpic de “Karate kid” o “Rocky”. I això és el que diu que li pot fer arrufar el nas. I tot seguit, Pons desferma un reguitzell de preguntes pertinents que hom es pot plantejar ran de la pel·lícula, sobre creació i atletisme, el patiment o el gaudi com a font de la música,  l’esforç i l’excel·lència, músic versus instrumentista, genialitat i virtuosisme…

Whiplash-5547.cr2Xavi Serra (Tortura a l’aula de música, diari Ara, 16.01.2015), en la seva ressenya hi ha un moment que va al moll de l’òs de la pel·lícula, plantejant-ne l’ambigüitat: “Whiplash” no és una pel·lícula que transmeti l’amor a la música. El conservatori Shaffer és un lloc de sacrifici, no de joia. La bellesa passa per la perfecció i l’únic camí per arribar-hi és el sacrifici i l’entrega total. No hi ha espai per a l’amistat o la camaraderia; tampoc per a l’amor. En general, Chazelle sembla que condemna aquesta manera d’entendre l’art i l’aprenentatge. Però en alguns moments és evident que la celebra. Aquesta ambivalència és el punt més discutible d’una pel·lícula que, en el fons, no parla de la música, sinó de l’obsessió per la perfecció i el seu preu.

Whiplash-5570.cr2Gerard Casau (Whiplash, Time Out Barcelona, 16.01.2015) troba que unes baquetes d’on regalimen gotes de suor i de sang és la imatge que millor recull l’essència d’aquest film. El descriu en el mateix sentit que els seus col·legues anteriorment esmentats i, com Xavi Serra, no esmenta concomitàncies del professor sàdic amb el sergent de Clint Eastwood, sinó amb el sergent de “La jaqueta metàl·lica”, de Kubrick. Per Casau, la pel·lícula narra la pèrdua d’innocència (i humanitat) del protagonista amb un efectisme a vegades gruixut i una moral ambigua, però també amb la vibrant mètrica d’un jove cineasta que no té vergonya d’exhibir el seu talent.

Whiplash-7567.cr2Per Àngel Quintana (El sacrifici del futur geni, diari El Punt Avui, 16.01.2015), “Whiplash” -que qualifica de pel·lícula singular i discutible- planteja una gran qüestió: De quina manera la música pot arribar a ser una fuetada per a qui l’escolta? I és que, segons Quintana, Chazelle parteix de la idea que el gran jazz és aquell que és capaç de transformar l’experiència de l’oient provocant-li una forta estrebada emocional. Considera que és un film singular perquè funciona com a acció de desplegament d’una idea simple i concentrada: que l’alumne vagi més enllà de dominar l’instrument. I el veu molt discutible per la forma com parla del sacrifici i conclou que el film reivindica el mite del sacrifici com a camí cap a la purificació, fet que implica que l’art sigui vist com una religió.

Whiplash-2719.cr2Quim Casas (Un sergent de ferro en una escola de jazz, El Periódico, 16.01.2015) recorda que, primer, aquest films havia estat un curtmetratge, esbós del llarg que després ha fet Damien Chazelle, una altra història d’antagonismes i superació personal precisa en els seus mecanismes dramàtics però molt discutible en el seu transsumpte ètic. Per Casas, Damien Chazelle converteix a vegades l’art de tocar la bateria en un autèntic martiri (..), exagera les reaccions dels personatges i busca al final la clemència entre ells.

Fotos (de Daniel McFadden): Sony.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!