Club 7 Cinema

Two Lovers (Two Lovers), de James Gray

Les nits blanques a les quals fa referència el títol del conte de Dostoievski ens parlen d’un llarg dia sense nit, on la foscor no existeix i on les figures de la nit que hi sorgeixen poden diluir-se fàcilment. És per aquest motiu que el dilema que proposa James Gray en aquesta excel·lent pel·lícula plena de melancolia no és altre que el fet de veure com l’objecte del desig es fa escàpol perquè està dominat per les contradiccions del seu estatut familiar (La noia de les nits blanques, Àngel Quintana, El Punt)

(..) la creació d’un ambient fascinant i oníric, entre la vigília i el somni, així com la vulnerabilitat del protagonista (Joaquin Phoenix, enlluernador), la fan esdevenir una pel·lícula de fantasmes, d’espectres que deambulen pels miratges d’una ciutat alhora real i imaginada a la recerca d’un somni impossible. (No sols un melodrama, Carlos Losilla, Avui)

(..) un film majúscul, emotiu i bell, un estudi de personatge molt interessant (grandíssim Joaquin Phoenix) que defuig centrar el relat en el desequilibri del protagonista i deixa espai a la seva tendresa i vulnerabilitat. Si a tot això hi afegim que Gray domina la posada en escena com molt pocs, et surt un film que des de l’obertura en negre del seu inici conté or pur en tots els seus plans (Two Lovers, Xavi Serra, Time Out Barcelona)

Sense estridències, sense cap seqüència de xoc, amb aquesta mesura que el distingeix i el converteix en un rara avis de l’actual cine hollywoodià, Gray retrata la situació de dos personatges, els de Phoenix i Paltrow, que per diferents raons se senten estranys de si mateixos. El final és d’una enorme amargura, encara que es presenti sota la superfície polida d’un desenllaç conservador (Un film bell i amarg, Quim Casas, El Periódico)

I una història, versemblant, de fragilitat, de tendresa sense límits, de casualitats i causalitats. De solitud i espera, d’amor petit que pot esdevenir gros i desbordant, d’amor platònic que s’esmuny i esmicola. De pares ja grans que no comprenen. De rictus i tradicions. De tres moments màgics: la cabussada. La nit newyorkina amb música de grans moments i un tràveling en cotxe. Les passes a la sorra a tocar de fondàries abissals. I una història que et sacseja. Que et va patir i somriure i plorar i comprendre. I que et fa més persona (Two Lovers -James Gray-, Pere Meroño, blog Pere Meroño)

(..) si d’alguna cosa crec que peca el film de James Gray és de ser excessivament previsible. És cert que la història en si ja ho és de previsible, però és feina dels guionistes i del director fer que aquesta previsibilitat es transformi en una cosa diferent. I crec que Gray no acaba d’aconseguir-ho. Excessives claus rebel·lades a través dels diàlegs, i imatges massa evidents que avancen la resolució de la història (“Two lovers” de James Gray, Roger Morales, blog La Llanterna Màgica)

FOTO © Wild Bunch Vinessa Shaw i Joaquin Phoenix, a Two Lovers, de James Gray

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!