Club 7 Cinema

Coincidint amb la coronació del rei anglès Carles III, s’ha estrenat a casa nostra “The Lost King“, del sempre interessant (tot i que darrerament mediàticament apagat) Stephen Frears.

Sinopsi: El 2012, després d’haver estat més de 500 anys perdudes, les restes de Ricard III d’Anglaterra van ser descobertes sota un pàrquing de Leicester. Tot i la incomprensió de la seva família i l’escepticisme dels experts, els esforços de la historiadora amateur Philippa Langley van donar els seus fruits.

Intèrprets: Sally Hawkins, Steve Coogan, James Fleet, Sinead MacInnes.

Crítica de María Adell Carmona, al diari ‘Ara’: ‘The lost king’: instruccions per trobar un rei sota un pàrquing. (..) és, com gran part de les últimes pel·lícules del veterà Stephen Frears, una obra benintencionada que vol suplir el pla academicisme i la falta d’idees de posada en escena amb la potència d’una història real insòlita i la solvència dels seus intèrprets. (..) Un guió lleugerament còmic basat en una història real, la de Philippa Langley (una commovedora Sally Hawkins), historiadora aficionada que, contra l’opinió d’experts i acadèmics, va acabar trobant el 2013 les restes del rei Ricard III enterrades sota un pàrquing. Sap greu criticar un film que defensa la passió amateur per sobre de la rígida professionalització de l’acadèmia, però és molt pitjor ser conscient de les oportunitats desaprofitades per la rutinària direcció de Frears i per un guió tan poc incisiu (..).

Article de Paco Vilallonga al ‘Full de sala del Cinema Truffaut”: Restitució històrica d’un fantasma del passat. (..) La filmografia de Frears ha passat per diverses etapes, des de la més combativa i reivindicativa (..), fins a la seva incursió a Hollywood (..), per posteriorment tornar a la Gran Bretanya en una carrera més irregular però farcida de títols memorables (..). Després d’uns anys centrat en la direcció dels episodis de la memorable sèrie de TV ‘State of the union’, creada per Nick Hornby, Frears torna al cinema amb un film que, amb tocs de comèdia dramàtica, reivindica la passió i la vocació per damunt de les rutines i la burocràcia. (..) Frears construeix una pel·lícula molt intel·ligent, que lluny de limitar-se a il·lustrar els fets verídics, proposa diverses solucions creatives que dinamitzen la posada en escena. La més rellevant és l’aparició en escena del mateix rei Ricard III, a qui només veiem la protagonista i els espectadors, i que esdevé una mena de fantasma del passat que acompanya Philippa en les seves anades i vingudes, en els seus moments de desànim o desesperació, i en el seu procés de retrobament personal. I aquest recurs és una troballa que trenca qualsevol perill de convencionalització de la història, establint una mena de diàleg fictici entre passat i present, entre el personatge real i la construcció de la imatge basada en aquest personatge. (..) En el fons, “The lost king” és una gran reivindicació de les quimeres, del fet que cal lluitar fins al final per les conviccions personals. I és també una crítica ferotge a les manipulacions històriques i les apropiacions indegudes, personalitzades aquí en la Universitat de Leicester, que inicialment va menysprear les investigacions de Philippa Langley perquè no venien del món acadèmic, però quan es van demostrar certes, va intentar apropiar-se dels mèrits i reconeixement publico-mediàtic del descobriment. Tot això ho mostra esplèndidament Frears en una doble seqüència a la part final de la pel·lícula (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!