Club 7 Cinema

Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula The Deep Blue Sea (The Deep Blue Sea), de Terence Davies.

El pas del temps, que arrossega la pèrdua de les il·lusions; la construcció dels relats a través dels fluxos de la memòria i, a vegades, del poder evocatiu de les cançons; el pes de la repressió moral contra la qual s’alça l’instint de la vida i el desig de la felicitat; l’Anglaterra dels anys quaranta i cinquanta, l’època de la infància del cineasta i la del país després de la Segona Guerra Mundial; l’emoció transmesa amb una pudorosa distancia, i un estil visual creat a la penombra i amb moviments de càmera elegants. Tots aquests elements que conformen el cinema del gran Terence Davies (..) són a “The deep blue sea”, melodrama sense complexos inspirat en l’obra teatral homònima de Terence Rattingan (Passió que devasta i transforma, Imma Merino, El Punt Avui, 10.09.2012)

Davies ha capturat tota l’essència de Rattigan i ha aconseguit una obra fascinant (..). És més: ha il·luminat, en connivència amb una prodigiosa Rachel Weisz, la més genuïna “woman’s picture” dels últims anys (..) La grandesa de “The Deep Blue Sea”, melodrama triangular d’enorme complexitat humana, passa per la seva elaborada construcció temporal (..) i la seva sensible, el·líptica i serena posada en escena, la bellíssima textura de colors suaus, l’elegància dels moviments de càmera i tràvellings, l’ús de finestres i cortines, miralls o volutes de fum com a elements generadors de sentit o les fugues musicals tan característiques de Davies (Una genuïna “woman’s pic” —sense enllaç—, Jordi Batlle Caminal, La Vanguardia cat, 07.09.2012)

Exploració d’una ànima turmentada, renovació del gènere, experiment formal, ‘The deep blue sea’ és un pou sense fons: com més ens endinsem en les seves aigües, més misteris hi apareixen (Aigües turbulentes, Carlos Losilla, Time Out Barcelona, 07.09.2012)

(..) només una petita història de mals d’amor que, no obstant, posseeix una gran trascendència i, sobretot, una plètora d’emocions majúscules -misèria, melancolia, eufòria, tendresa, dolor- i un dramatisme èpic, amb una Rachel Weisz en la millor interpretació de la seva carrera (Les urpes del desamor —amb €nllaç—, Nando Salvà, El Periódico Cat, 07.09.2012)