Club 7 Cinema

Diu Àngel Quintana, a Els no-llocs del mal, article publicat al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: Marc Recha va créixer com a autor essencial dins del cinema del país i creador d’un cinema personal amb títols tan rellevants com “L’arbre de les cireres”, “Les mans buides” o “Pau i el seu germà”. En Marc Recha, però, sempre va somiar ser un artesà especialitzat en cinema de gènere. El desig de fer cinema de gènere el va portar a recrear una versió apòcrifa de ‘L’illa del tresor’ titulada “La vida lliure”, amb pocs pirates, pocs mitjans i una clara vocació minimalista. També va ser capaç de fer una extraordinària pel·lícula de gènere fantàstic com “Un dia perfecte per volar” amb un nen i un home que s’explicaven contes. “Ruta salvatge” segueix aquest camí i proposa un thriller a la Cerdanya,amb malfactors, extorsions, robatoris de joies i assassinats.

Sinopsi de “Ruta salvatge“: Una dona que havia treballat com a pilot d’helicòpter fent rescats de muntanya viu ara instal·lada a la Cerdanya amb el seu fill adolescent. Fa més d’una dècada que es dedica a fer de jardinera en urbanitzacions de luxe i té ganes de canviar de feina i de dedicar-se a pilotar una avioneta turística. Tanmatex, l’arribada d’uns estranys que s’instal·len a un xalet de la urbanització li capgira la vida i la de les persones que més s’estima, fent sobreeixir el seu passat més terrible.

Amb Sergi López, Montse Germán, Lluís Soler,  Marc Martínez, Sergej Trifunovic, Boris Isakovic, Kemal Rizvanovic.

Articles publicats ran de l’estrena de la pel·lícula:

Segueix Àngel Quintana, a Els no-llocs del mal, article publicat al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: (..) A la pel·lícula, però, no li interessa tant allò que passarà després del que veiem com és preceptiu en el cinema d’acció, sinó allò que estem veient a partir d’una estranya aliança entre el paisatge físic i el paisatge humà. A diferència dels cineastes neorurals que troben al camp una certa arcàdia/refugi, Recha converteix la muntanya en un no-lloc. “Ruta salvatge” està ambientada a la comarca de la Cerdanya, on la bellesa de les muntanyes pirinenques contrasta amb les urbanitzacions mig poblades, els camps de golf i els aeròdroms. En aquest entorn viu Ona -Montse Germán, una gran actriu- que va abandonar el pilotatge d’helicòpters i viu atrapada en un buit existencial mentre busca algun amant furtiu -Marc Martínez-. També hi ha el seu amic mecànic -Sergi López- que treballa a l’aeròdrom i el seu fill adolescent que passeja amb la seva xicota mentre es pregunta quina és la seva identitat. En un territori plàcid, on la calma sembla envair-ho tot, Recha mostra la irrupció del mal com a element pertorbador que corroeix i ressuscita velles ferides. El mal està encarnat per dos personatges provinents d’algun lloc de l’Europa de l’Est que han perpetrat un robatori de joies, han malferit una noia que tenia relacions amb algun d’ells, han extorsionat un mafiós del lloc implicat en el robatori i busquen algú que piloti una avioneta que els permeti fugir cap a Marsella. El no-lloc idíl·lic es converteix en un espai de malson pel qual els personatges acaben posant a la llum les seves contradiccions, mostrant el seu costat humà. (..) “Ruta Salvatge” es presenta com una de les pel·lícules més ambicioses de Recha, estem davant d’una obra en la qual explora l’arquitectura del thriller mentre també assumeix la seva condició d’autor que busca una esquerda per escapar de la imatge que amb els anys s’ha creat de si mateix.

Marc Recha: “Em considero més artesà que no pas autor o artista”, Martí Estruch Axmacher entrevista el cineasta a ‘Vilaweb’: (..) El seu novè llargmetratge [de Marc recha] es diu “Ruta salvatge” i vol ser un homenatge al cinema de gènere que veia de petit i el va dur, de manera autodidacta, a aprendre els secrets de l’ofici. Després de quaranta anys de dedicació, Marc Recha ha creat una marca pròpia en el món del cinema català, amb films intimistes i reflexius, un punt afrancesats, que cuiden els petits detalls. Les seves obres són un cant a la vida i a la llibertat, en què la natura i el paisatge comparteixen protagonisme amb els actors. (..) Pregunta: Per què vau decidir de situar l’acció del film a la Cerdanya? Resposta: Amb els meus films sempre necessito habitar primer els llocs i després els personatges neixen a l’ombra del paisatge que he estat observant i sobre el qual he construït una mirada personal. El meu germà Pau, que és el compositor de la música, fa més de trenta-cinc anys que hi viu, i per tant tots els paisatges que surten al film són viscuts i volguts. El projecte va començar cap al 2010 o 2011 i les primeres versions del guió són d’aleshores. A mesura que el guió avançava, a vegades amb en Pau fèiem broma i dèiem que estaria bé fer un western i així va néixer “Ruta salvatge”. (..) Pregunta: Entre les etiquetes per encasellar Ruta salvatge he vist que guanyen la de western i la de thriller rural. Resposta: Jo em sento més a la vora de la de western. Una de les idees motrius i originàries era fer un homenatge als films que jo veia durant la dècada dels 70 els dissabtes en sessió doble, a l’Hospitalet i a Sants, films de gènere, westerns… Volia fer reviure aquest cinema. Pregunta: Com és en Marc Recha director? Resposta: Jo sempre he dit que em considero més artesà que no pas autor o artista, com un ebenista o un flequer. El film és fruit d’aquesta premissa. Aleshores, hi ha tota una feina amb les òptiques, amb el sistema panoràmic, que és semblant al de l’època del Cinemascope, el tipus de llum, la composició… (..) A mi m’agrada molt portar la càmera i controlar els moviments, com si fos una coreografia. És com agafar un llapis i posar-te a escriure i a adjectivar. Als rodatges riuen i diuen que és el Recha. És una mirada de 360 graus: si veig que passa una àliga, potser me n’hi vaig, l’enfoco un moment i després torno a l’actor. M’agrada obrir finestres, tot i que estigui tot molt pautat. Pregunta:  Així, esteu obert a la improvisació? Resposta: Els guions estan molt elaborats. I les localitzacions estan més que fixades. Són bàsiques per a mi. Em conec pam a pam el territori on filmo i sé per què sóc allà. Això ja em dóna molt avantatge. Després vénen els assaigs amb els actors, que és on sí que es pot improvisar i els personatges creixen, s’enlairen, perquè passem del guió en paper a la persona de carn i ossos. Entra en joc la veu, la gestualitat, el llenguatge no verbal. Després, al rodatge ja no es canvia res, es fa el que hem assajat, i com que jo porto la càmera, reescric el film visualment. A “Ruta salvatge” hi ha molta grua i molt de travelling i això, evidentment, ha d’estar molt calculat, perquè muntar una grua costa temps i diners. Ara bé, com que som artesans i coneixem el terreny, un cop col·locada la via i la grua, a vegades pots aprofitar per fer més d’una seqüència o diferents tirs de càmera. A “Ruta salvatge” hi ha molt d’això, de feina de formigueta de tot l’equip. No oblidem que un rodatge és una gran aventura humana col·lectiva que fa emergir la creativitat. Pregunta: Després de veure “Ruta salvatge” ens podem refermar en la idea que les relacions humanes són complicades? Resposta: El que és difícil, i això és un tema universal, és la gestió dels sentiments i de les emocions. A molts nivells. Crec que en aquest film això és molt evident, tot i que es presenti des de la subtilitat, sense fer-ho explícit. En aquests llocs de frontera, que són plens de personatges desarrelats, això encara es veu més. També em vaig plantejar el tema de la violència i de com mostrar-la. Com s’ensenya la violència entre éssers humans sense caure en les imatges estereotipades del cinema de mastegots? I quan els personatges s’encallen hi ha un element que fa de desllorigador, que és el paisatge, els arbres sobretot, que tot ho observen i tot ho escolten. La força magnètica de les roques i del Cadí esclafa els personatges, els condiciona, els perfila… (..).

Marc Recha: “En aquest capitalisme salvatge només tens valor si ets jove”, Xavi Serra, al diari ‘Ara’: (..) Ara, però, Recha ha pogut dirigir per fi un llarg de gènere criminal, i no hi falta res: gàngsters, intriga, assassinats i sexe, tot en català (i, puntualment, serbi) i en escenaris naturals de la Cerdanya. “La idea era fer una pel·lícula de cinema popular sense deixar de tenir una mirada personal –explica Recha–. En el fons segueixo parlant de la vida d’unes persones i de com es relacionen. Però fer-ho en aquest registre entre el thriller i el western ha sigut una fita per a mi”. Al director l’acompanyen en aquesta aventura el seu còmplice Sergi López, els actors serbis Sergej Trifunovic i Boris Isakovic, el jove Àlex Bolet i, sobretot, una estupenda Montse Germán (..) Dona d’acció i poques paraules, atractiva i sense afectació (“no hi ha maquillatge a les meves pel·lícules”, afirma Recha), el personatge de Germán ocupa a “Ruta salvatge” el rol que en aquest tipus de cintes sol interpretar un actor madur. “El cinema és cruel i s’oblida sovint de les actrius de més de 50 anys –afirma Recha–. En aquest capitalisme salvatge només tens valor si ets jove, quan la Montse és d’aquest tipus d’actors que, com més gran, més guanyen”. (..) Tot i l’aposta clara pel thriller, el cinema de Recha manté el tarannà naturalista i el protagonisme del paisatge, aquí una Cerdanya imponent per terra i aire, territori fronterer i mig despoblat amb ressonàncies de western modern. “Una de les raons per fer la pel·lícula és que a la Cerdanya hi viu el meu germà Pau des de fa 35 anys –explica el director–. És un paisatge estimat, visitat i molt conegut, i no com els que tenen una casa en una urbanització i hi van dos dies a esquiar. Les cases d’aquesta gent, opulentes i amb jardins de matolls serrats i torturats, han creat una mena de pobles abandonats i sense botigues que em fascinen. I era el lloc ideal perquè s’hi amaguessin dos serbis de la xarxa criminal dels Pink Panthers”. (..) A “Ruta salvatge” també hi ha humor en el retrat dels criminals serbis, que Recha admet que, en un primer moment, veia com una mena de Pepe Gotera i Otilio, maldestres i sense traça per al crim. “L’humor negre hi és, tot i que potser soterrat, i ens ho vam passar pipa”, reconeix. De fet, Recha considera la pel·lícula “un aperitiu” de la seva pròxima pel·lícula, que ha rodat íntegrament al monestir de Poblet i que es dirà “Centaures de la nit”. “És una pel·lícula molt més personal, de maduresa, radicalment independent i artesanal –avança–. I tots els actors que hi surten, excepte un, són actors no professionals i són cecs”.

Montse Germán: ‘De petita no volia ser actriu, volia fer teatre’, Bernat Salvà l’entrevista, al diari ‘El Punt Avui’: (..) Interpreta una dona que treballa de jardinera amb un passat traumàtic a Sarajevo, que es veu obligada a afrontar arran de l’aparició de dos delinqüents. (..) Pregunta: Ja va rodar un personatge protagonista a la Cerdanya amb ‘Ficció’, de Cesc Gay. Com ha anat el retorn? Resposta:  M’ha encantat. No sé què em passa a la Cerdanya que hi tinc aquesta connexió. Ens anima anar a rodar pel·lícules allà. L’Ona és un personatge molt potent. Pregunta: Com va preparar aquest personatge traumatitzat pel que va viure a Sarajevo durant la guerra? Resposta: Vaig passar-me vídeos i vídeos sobre el que va passar allà, em vaig anar amarant d’imatges i vaig llegir tot el que anava trobant. A poc a poc vaig anar connectant amb el personatge. Els actors tenim la capacitat de consumir informació visual. Em vaig posar al lloc de tota aquella gent, que veus corrent, amagant-se, mentre els franctiradors disparen… Pregunta: Recorda aquells anys? Resposta:  Em va impactar molt. Aquí hi havia els Jocs Olímpics i et preguntaves com era possible. De fet, com el que està passant ara, vivim una realitat relativament tranquil·la, fent la nostra vida, i allà la gent s’està matant d’una manera acarnissada. Dono gràcies per no haver-me de trobar en una situació així, per molt que jo empatitzi terriblement amb el que està passant allà. Pregunta: La feina d’actriu té una part important d’empatia? Resposta:  Absolutament. Només pots reproduir una emoció i fer-te-la teva empatitzant amb l’altre i fent absolutament teu aquell dolor, aquella alegria, l’emoció que has d’interpretar. Aquesta capacitat d’empatitzar és el que fa que puguem conviure, relacionar-nos, ajudar-nos els uns als altres, establir aquestes connexions. Si no empatitzéssim, les relacions humanes serien terribles. Pregunta: Diria que aquesta pel·lícula parla de mentir, o d’amagar una part de la veritat? Resposta: L’Ona amaga aquest passat perquè no vol enfrontar-s’hi. Se’n va anar a la muntanya a viure una vida tranquil·la, lluny del soroll, fent una feina de jardinera. Però aquest dolor està latent allà. No ho ha superat, no ho pot verbalitzar, però es veu forçada a fer-ho. L’aparició d’aquests dos personatges que venen dels Balcans obliguen l’Ona a enfrontar-se amb aquest passat. D’alguna manera ho ha de resoldre per poder tirar endavant i viure una vida en plenitud. Si vius una vida tapant tot això, no comunicant-te amb el teu fill, no explicant-li la veritat, no estàs vivint plenament, estàs sobrevivint. No ha pogut tenir una parella. Pregunta: És una pel·lícula molt connectada amb la natura. No sé si aquest entorn espectacular va ajudar a crear aquest personatge. Resposta: Ella és jardinera, ja fa una feina que és d’estar a l’aire lliure, en contacte amb la natura, amb l’aire, la terra, les plantes. No se n’ha anat a un forat, ha anat a un lloc amb un paisatge amb què, només de veure’l, no necessites res més. Va ser un rodatge dur. Vam passar molt fred, va ploure…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!