Club 7 Cinema

Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català sobre Perduda (Gone Girl | Perdida | L’amore bugiardo), de David Fincher, estrenada ja a la nostra cartellera.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

(..) una de les disseccions més brutals del matrimoni que ha presentat mai el cinema nord-americà, a més de confirmar David Fincher com un mestre de l’enginyeria narrativa (..) Un thriller en què les motivacions per al crim ja no són ni els diners ni el sexe sinó un impuls més propi d’una època tan mediatitzada com la nostra: encaixar en la imatge pública que cadascú es construeix d’ell mateix (..) Som davant de la pel·lícula més perversament hitchcockiana del segle XXI (Eulàlia Iglesias, Perdida, diari Ara, 10.10.2014)

(..) Pot semblar com si Fincher volgués fer efectiva la màxima de Hitchcock, que és necessari agafar materials de segona fila per refer-los i fer bones pel·lícules. La veritat, però, és que el director manté una línia de respecte cap als textos que adapta, sense transformar-los. Només vol explorar els mons suggerits però no evidenciats pels textos (..) “Perdida” és un compendi de les virtuts i els defectes de Fincher (..) El relat amaga un cru retrat de la parella nord-americana i de la manera com aquesta construeix la seva imatge (..) Darrere la reflexió sobre la imatge familiar i la imatge pública, Fincher parla de com es construeixen els grans relats nord-americans, mostra com es maquilla una determinada societat, per fer evident la seva cara fosca (..) Fincher vol ser un director de culte i per fer-ho juga amb les capes temporals del relat i amb els punts de vista dels personatges. La lògica de la sorpresa li permet posar en evidència els seus exercicis malabars i aquest exhibicionisme acaba frenant l’empatia cap a la pel·lícula (Àngel Quintana, Desmuntar la imatge pública, suplement Cultura del diari El Punt Avui, 10.10.2014)

(..) Fincher nega les seves constants d’autor, com si volgués reivindicar la seva condició d’artesà filigraner al servei de Hollywood, però és evident que hi ha molt més darrere del seu perfeccionisme tècnic (..) Per què, en el cinema de David Fincher, la figura del creador està associada amb l’exercici del mal? I per què el mal és, segons ell, sinònim d’inteŀligència suprema? (..) “Perdida” explica la història d’una obsessió per controlar el món, per reescriure’l amb caŀligrafia perversa i tinta sanguinolenta, per construir-lo peça a peça, com un edifici d’escuradents que punxa, que és tan bell com perillós (..)  No és tant una pel·lícula sobre les presons del matrimoni i l’escrutini mediàtic de la intimitat en la societat de la informació, com sobre les relacions de poder que s’estableixen de forma natural entre homes i dones i, per extensió, entre el cineasta i l’espectador (Sergi Sánchez, Perdida, Time Out Barcelona, 10.10.2014)

(..) ¿Importa, dins del joc proposat per Fincher, que sapiguem o no si el personatge de Ben Affleck és culpable de l’assassinat de la seva dona? ¿És tan determinant el tomb que fa el relat passat l’equador de la pel·lícula? Cineasta de la forma, però també del contingut, Fincher equilibra a “Perdida” els plats de la balança. El seu ‘thriller’ es converteix en un retrat de la corrupció moral de tota una comunitat (..) No deixa de ser un film aterridor, però no ho és per les seves sospites ‘hitchcockianes’ o la seva sang: el que aterreix és la singularitat de la ment humana (Quim Casas, Cinisme, violència i contenció, diari El Periódico, 10.10.2014)

(..) sabent que no he vist una obra mestra, descobreixo que no m’he desentès ni un moment del que té lloc en la pantalla durant gairebé dues hores i mitja (Carlos Boyero, Retorçat i brillant Fincher, diari El País, 10.10.2014)

Crèdits fotogràfics: 20th Century Fox.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!