Club 7 Cinema

Guanyadora de la Petxina d’Or al Festival de Sant Sebastià d’enguany, “O Corno“, de Jaione Camborda, ja ha arribat a les nostres pantalles.

Sinopsi: Illa d’ Arousa, 1971. La Maria és una dona que es guanya la vida mariscant. També és coneguda a l’illa per ajudar altres dones en els seus parts amb especial dedicació i cura. Després d’un fet inesperat, es veu obligada a fugir i comença una perillosa travessia que la farà lluitar per la seva supervivència. Buscant la llibertat, la Maria decideix travessar la frontera per una de les rutes de contraban entre Galícia i Portugal.

Intèrprets: Janet Novás, Diego Anido, Julia Gómez.

Festivals i premis: Festival de Sant Sebastià – Competició, Petxina d’Or.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Sant Sebastià:

Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: (..) segon llargmetratge de la directora donostiarra Jaione Camborda, que, després d’”Arima” (2019), continua explorant en experiències de dones: tot hi passa pels seus cossos, amb els desigs i les pors, els plaers i els dolors. Amb un llarg part en una casa comença la pel·lícula, primerament ambientada a l’illa d’Arousa l’any 1972. Maria, una dona que treballa com a ‘marisquera’, fa d’assistent del part. Més tard, les conseqüències de la pràctica forçosament clandestina d’un avortament farà que la protagonista, encarnada per la debutant Janet Novas, hagi de fugir cap a Portugal. Una travessia d’amagat per mar, boscos i rius fins a creuar la frontera vigilada per la Guàrdia Civil. Una dona en perill a la qual Camborda, fent un cinema físic amb misteri, vol salvar per la dignitat mateixa del personatge i per una resistència davant de les formes de control del cos de les dones i de castigar-les. Astrid Meseguer, a la crònica per ‘La Vanguardia’: (..) drama rural de sororitat davant la persecució de l’avortament a la Galícia del 1971. (..) “La història sorgeix de la necessitat d’explorar com a dona la capacitat de concebre, de crear. Aquesta capacitat animal i natural de l’ésser humà. I part de moltes incerteses que he volgut explorar d’una manera cinematogràfica, sense buscar respostes racionals, transitant d’una manera més instintiva, emocional i artística i de compartir aquests dubtes amb l’espectador”, apunta la realitzadora, que ha trigat quatre anys a gestar “a foc lent” la primera pel·lícula en gallec que competeix pel guardó més important del certamen donostiarra. La realitzadora va voler ubicar la història als anys setanta perquè “volia treballar amb personatges molt aferrats a la terra com hi havia en aquella època, retratar un part menys medicalitzat que tenia lloc a les zones rurals i també perquè és una època fosca de prohibició, de control sobre els cossos de les dones, i veia important que tot això dialogués amb l’actualitat” (..).

Articles publicats ran de la seva estrena:

La pel·lícula que confirma el bon moment del cinema en gallec, crítica d’Eulàlia Iglesias al diari ‘Ara’: Des de fa ja més d’una dècada, l’anomenat Nou Cinema Gallec s’ha consolidat en festivals i circuits alternatius amb una concepció molt clara de la pràctica fílmica, que a partir d’una idiosincràsia cultural pròpia i irrenunciable ha conformat una de les propostes més potents de cinema d’autor a la Península. “O corno”, segon llargmetratge de la directora basca establerta a Galícia Jaione Camborda, parteix de les coordenades del Nou Cinema Gallec per oferir-ne un exemple més narratiu de l’habitual, la història de la María (..). L’expressivitat corporal dels cossos de les dones, palpable més enllà de l’erotisme i en sintonia amb la força de la natura que envolta els personatges, marca una pel·lícula que suposa el debut com a actriu de la ballarina Janet Novás. (..) El títol fa referència a la banya del sègol, el conegut fong amb propietats al·lucinògenes que tradicionalment també s’utilitzava amb fins abortius. Perquè a partir de l’itinerari de la María entre Galícia i Portugal, “O corno” desplega un seguit de formes de suport mutu femení que es conformen en la clandestinitat i sense una mediació política. Alhora que reivindica el dret a decidir el moment idoni per exercir la maternitat de forma lliure i plena.

Amb les sensacions vives, crítica d’Imma Merino al diari ‘El Punt Avui’: (..) pel·lícula que, ambientada a l’illa d’Arousa l’any 1971, passa de manera fonamental pels cossos de les dones, amb els dolors i els plaers, els desigs i les pors. “O corno” (la primera pel·lícula parlada en gallec i a la vegada la primera dirigida per una dona de l’Estat espanyol que ha obtingut el màxim guardó, la Petxina d’Or, del Festival de Sant Sebastià) és així molt física, però també té alguna cosa misteriosa, com ho pot ser una relació ancestral de les dones amb la naturalesa. La seva protagonista (Maria, encarnada per la ballarina Janet Novás, que debuta en el cinema amb gestos fins i mirada expressiva) és la llevadora que, per les conseqüències d’una determinada pràctica, ha de fugir cap a Portugal. Una travessia d’amagat per mar, boscos i rius fins a creuar la frontera vigilada per la Guàrdia Civil. La directora segueix amb estima les peripècies del personatge: una mena de solidaritat anima l’esperit d’aquest film digne.

Donar compte de l’experiència del part, article d’Imma Merino al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut’: L’experiència del part no s’ha fet gaire present en el cinema. Potser perquè parir ho poden fer dones. En el cinema clàssic està en el·lipsi, així com pràcticament hi és tot embaràs. Però tampoc se’n va ocupar el cinema modern, encara fet majorment per homes que volien filmar dones amb un aspecte fascinant. No es tracta tant de mostrar pròpiament com neix una criatura, sinó de donar compte d’una experiència. D’aquí, no és per res que Jaoine Camborda enceti “O’Corno” amb una llarga seqüència en què una actriu (Julia Gómez) interpreta una dona en el moment de parir. De fet, és una mena de declaració. Aprofitant que Julia Gómez feia poc que havia tingut una criatura, amb les sensacions encara vives, i recordant-ne la pròpia experiència, Camborda ho mostra d’una manera realista i, com diu ella mateixa, com un acte animal, però també havent-hi calidesa humana: una altra dona (Maria) assisteix el part amb atenció i calidesa. Hi ha dolor, crits i suor, però també hi ha pauses i una expectació amb alguna cosa exultant. (..) Les conseqüències de la pràctica forçosament clandestina d’un avortament fan que, després d’una nit de revetlla que passa joiosament amb un mag, Maria hagi de fugir de l’illa cap a Portugal. La narració [de la travessia de fugida] transcorre al final del franquisme, però es vol fer palpable que la repressió del règim continuava viva. Maria, doncs, és una dona en perill a la qual Camborda, fent un cinema físic amb misteri, vol salvar per la dignitat mateixa del personatge i per una actitud de resistència davant de les formes de control i càstig del cos de les dones. (..) Camborda continua explorant en experiències de dones després de fer-ho en diversos curts i en el seu primer llargmetratge, “Arima”, una enigmàtica pel·lícula entre el somni i el malson. I ho fa amb una intensitat, a través de plans tan breus com potents, que ha fet que “O Corno” sigui una justa guanyadora de la Petxina d’Or en la recent última edició del festival de Sant Sebastià(..). Una nova mostra de com les dones directores aporten diferents (i enriquidores) visions, sensibilitats i experiències al cinema. Això mentre que també s’ha de tenir present el paper que hi estan jugant les dones productores, com ara les d'”O Corno”: Andrea Vázquez i Maria Zamora, que abans han ajudat a fer possibles, respectivament, “O que arde” i “Alcarràs”.

Sororitat, article de Joan Millaret Valls a ‘cinemacatala.net’: (..) és una estimable i sensitiva obra sobre la solidaritat femenina en temps difícils i obscurs – l’Illa d’Arousa durant el tardofranquisme – en què la idea de la sororitat preval per damunt de tot. Una pel·lícula feta del dolor i del sofriment d’una dona partera, d’una noia que interromp el seu embaràs – amb l’ús de sègol banyut, un fong paràsit de les espigues del cereals, el títol del film – o la protagonista (Janet Novás), una dona embarassada que ha de fugir a Portugal a la recerca de la llibertat, lligada indestriablement a les altres dues dones. Una pel·lícula de gran fisicitat, feta de proximitat i sensibilitat, al voltant dels cossos i els anhels de les dones i d’idees antagòniques com la concepció i la mort.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!