Director i guionista Tony Gilroy. Repartiment George Clooney (Michael Clayton), Tom Wilkinson (Arthur Edens), Tilda Swinton (Karen Crowder), Sydney Pollack (Marty Bach)
És una llàstima que en lloc de centrar-se en la relació entre (..) la figura d’inspiració wellesiana (..) que Tom Wilkinson incorpora amb passió, i el mediocre Clayton -del qual Clooney no sap extreure tots els matisos-, Gilroy hagi preferit construir un calidoscopi narratiu de vegades eficaç, però també confús i massa discursiu (Carlos Losilla, Avui)
Tot és correcte en aquest film -diu- i, tanmateix, sortim del cinema amb la sensació d’haver vist i sentit coses que ja sabíem (Víctor Alexandre, Tot Sant Cugat)
Fem un cop d’ull a aquests crítiques i ressenyes, anant a Vull llegir la resta de l’article.
Així com Michael Clayton ens ha arribat enmig de l’allau de pel·lícules "progressistes" nord-americanes (de bracet amb Lleons per anyells, de Robert Redford, i Redacted, de Brian de Palma), Quim Casas assenyala que aquesta "opera prima" de Tony Gilroy s’avé perfectament a la mena de pel·lícules compromeses amb què George Clooney i Steven Soderbergh van començar l’aventura, ja liquidada, de la productora Section Eight. I fa notar que no és cap casualitat que Sydney Pollack interpreti el director del bufet d’advocats, personatge avesat a flirtejar amb el poder i amb l’ala progressista, com els que tan bé llueixen precisament al cinema de Pollack.
També Carlos Losilla comença la crítica de Michael Clayton parlant de Sidney Pollack i els seus thrillers polítics dels anys setanta, i remarcant igualment que no és gens atzarós que Pollack estigui present en aquest film -del qual n’és també co-productor-. Tanmateix, Losilla troba que el resultat el fa pensar més en Alan J. Pakula, tant per l’atmosfera feixuga dels escenaris com perquè és narrativament eixuta. Considera que és una llàstima que en lloc de centrar-se en la relació entre (..) la figura d’inspiració wellesiana (..) que Tom Wilkinson incorpora amb passió, i el mediocre Clayton -del qual Clooney no sap extreure tots els matisos-, Gilroy hagi preferit construir un calidoscopi narratiu de vegades eficaç, però també confús i massa discursiu. Admet que el to i els ambients transmeten amb convicció l’angoixa d’un univers controlat per les grans corporacions; però li retreu el que titlla d’ingènua correcció política. Finalment, agraeix el comprimís ètic i estètic de Clooney com a productor; però adverteix del temor que aquest tipus de films esdevinguin un gènere estereotipat.
Si Losilla conclou que finalment Michael Clayton deixa una sensació d’indiferència, Víctor Alexandre n’opina es pot dir el mateix: Tot és correcte en aquest film -diu- i, tanmateix, sortim del cinema amb la sensació d’haver vist i sentit coses que ja sabíem. Admetent que ideològicament s’avé a tot de missatges "progressistes" que contínuament va deixant anar la pel·lícula, Alexandre li retreu que l’ànima d’un film no està en el missatge sinó en la narració. No obstant això, remarca que aquí se’ns parla de la corrupció (..) a través d’un personatge, Michael Clayton, (..) que decideix redimir-se desemmascarant els qui són més corruptes que ell i això dóna peu al crític, de projectar el dubte ètic sobre manta professionals de casa nostra que encaixen bé amb el personatge de Tilda Swinton.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!