Club 7 Cinema

“Mi crimen” / “Mon Crime”, de François Ozon, que és un exitàs de taquilla al mercat francès, s’ha estrenat a casa nostra amb escàs ressò crític. Tanmateix, m’ha engrescat fer aquest apunt llegir el boníssim i molt documentat article que Àngel Quintana li ha dedicat al ‘Full de sala del cinema Truffaut'(que us recomano llegir íntegrament), l’entrevista que Bernat Salvà ha publicat al diari ‘El Punt Avui’ amb el director, François Ozon i les declaracions del director que Xavi Serra va recollir al diari ‘Ara’.

Sinopsi: França, 1935. Un investigador haurà de resoldre l’assassinat d’un banquer parisenc. D’entre una sèrie de pintorescos sospitosos destaca la Madeleine, els desitjos de la qual de fama i fortuna es posaran en el camí de la investigació.

Intèrprets: Nadia Tereszkiewicz, Isabelle Huppert, Fabrice Luchini, Dany Boon.

Article d’Àngel Quintana al ‘Full de sala del Cinema Truffaut”: El misteri de la dona assassina. (..) El tema de les dones assassines havia generat un gran escàndol mediàtic a l’època i tant el teatre de vodevil com la comèdia hollywoodiana l’observaven des d’una perspectiva misògina.(..) François Ozon és un veritable tastaolletes del cinema francès, amb una gran bulímia creativa, que de tant en tant li agrada jugar amb la vella tradició teatral. (..) Aquest cop, però, es proposa donar la volta a la vella comèdia del teatre burgès de l’època per acoblar-la a les formes de pensar actuals. A “Mon Crime” la dona no és una víctima del poder d’uns homes que la condemnen, sinó algú que té les seves raons per matar i converteix el crim en una venjança que li permet el seu propi empoderament i l’ascensió social. (..) Ozon sap jugar amb els elements propis del vodevil de l’època, sap treure tot el partit dels diàlegs divertits de l’obra i de la solvència d’uns vells actors que se n’han fet tips de trepitjar escenaris i platós cinematogràfics -Isabelle Huppert, André Dussolier o Fabrice Luchini-. Hi ha un desig de partir d’allò volgudament ranci per poder-ne fer un seguit de variacions a partir del respecte cap a les velles formes i el rebuig de les velles formes de pensar. El resultat és un gran vodevil de cartó pedra, amb personatges entranyables sortits de mare i una intriga on els cops d’efecte no són gratuïts. Una sàtira post ‘me too’ ambientada als anys trenta.

Bernat Salvà entrevista François Ozon al diari ‘El Punt Avui’: ‘Els actors són mentiders i tramposos però els estimem‘. (..) Això és justament el que m’agrada de la comèdia, el fet que permet tocar temes seriosos, foscos, tenebrosos. (..) i “Mi crimen” té un final completament amoral: un crim fa que tothom sigui molt més feliç, tothom hi surt guanyant. No m’agrada que les comèdies siguin simplement comèdies, m’agrada que tinguin diferents nivells de lectura. Si no, no en faria.(..) Efectivament, l’obra de teatre tenia un component misogin que era un reflex de l’època. El fet que converteixi els protagonistes en un productor i una actriu és per treure-la de context, perquè m’interessava la història de la falsa o el fals culpable. (..) Està clar que les coses des dels anys trenta han canviat molt, a tot arreu. (..) El que m’agrada de la comèdia és que pots tractar tots aquests temes seriosos d’una manera lleugera, i ho posa a l’abast de molta més gent. Mai faig pel·lícules polítiques, el que volia amb “Mi crimen” era fer una pel·lícula per a les dones. (..) La veritat és que soc fan de les pel·lícules de tribunals. De fet, no hi ha judici a l’obra original, però de seguida em vaig adonar que aquest judici podia ser com una obra de teatre. És justament la intervenció en el judici de la protagonista, que la converteix en una bona actriu. (..).

Xavi Serra recull declaracions del director, al diari ‘Ara’: François Ozon: “En el Me Too, com a qualsevol revolució, sempre hi ha excessos”. (..) A “Mi crimen”, que aquest dijous ha inaugurat el BCN Film Fest, el detonant argumental són els abusos d’un productor a una jove actriu. Però en un gest quasi atrevit, la nova pel·lícula del francès no és un drama seriós i conscienciat sobre el ‘Me Too’ sinó una farsa càustica i esbojarrada, una ‘screwball comedy’ que s’emmiralla en les del Hollywood clàssic i s’ambienta en la França del 1935, on una actriu en la ruïna és acusada de l’assassinat del productor que unes hores abans havia intentat fer-li un càsting de sofà a l’estil Weinstein. Tanmateix, el que sembla una història clàssica de fals culpable fa un gir inesperat quan l’actriu reconeix el crim i es pren el judici com una oportunitat per demostrar el seu talent interpretatiu i denunciar l’opressió de les dones a la societat francesa. (..) “De vegades, una comèdia és la manera més eficaç de transmetre un missatge”, assegura Ozon (..) [L’obre de teatre original] “No era una obra feminista, sinó molt misògina, però l’he adaptat a la sensibilitat del món actual, sobretot a la del món posterior al Me Too”, diu el francès. (..) Els diàlegs de “Mi crimen” són despatxats amb la velocitat i l’enginy frenètic de les comèdies de Lubitsch, referent màxim d’Ozon a la pel·lícula. “Jo faig com Billy Wilder, que tenia emmarcada al despatx la frase «què hauria fet Lubitsch?» per quan es quedava sec d’inspiració”, admet. (..) “És una sort que la Isabelle [Huppert] tingui sentit de l’humor –diu Ozon–. Per al públic francès és molt irònic donar-li aquest paper de diva. Ella no ho veia clar i, de fet, en llegir el guió es va queixar perquè el paper era petit i sortia al final, però jo li vaig dir que no patís, que ja veuria com es faria notar” (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!