Club 7 Cinema

L’última pel·lícula que va fer el jove actor Gaspard Ulliel abans de morir (en un accident a la neu), “Más que nunca” / “Plus que jamais”, d’Emily Atef, que avui s’estrena a Catalunya, és com un bumerang del destí, perquè el paper que hi fa és el de company d’una dona (Vicky Krieps) amb una malaltia terminal i que, per tant, va camí de la mort.

Sinopsi: L’Hélène i el Mathieu fa molts anys que són feliços junts. El vincle que els uneix és profund. Davant d’una decisió existencial, l’Hélène se’n va tota sola cap a Noruega per a buscar la pau i experimentar la força del seu amor.

Repartiment: Vicky Krieps (Hélène), Gaspard Ulliel (Mathieu), Bjørn Floberg (Bent), Liv Ullmann, Jesper Christensen.

Es va presentar, en una projecció carregada d’emoció, a la secció Un Certain Regard del Festival de Canes.

Algunes reaccions recollides ran de la sessió ‘cannoise’:

Paco Vilallonga, a Twitter: El film pòstum del malaurat Gaspard Ulliel s’ha vist amb forta emoció a Cannes. Tenyida de tristesa per tots costats, quan ficció i realitat es donen la mà com una premonició tràgica. Gran Vicky Krieps, l’actriu europea de moda. I a la seca crònica per a Diari de Girona, que he penjat a l’apunt d’ahir, afegeix: (..) La sessió de presentació de film ha estat un petit homenatge, ple d’emoció, a la memòria de l’intèrpret. Àngel Quintana, a Caimán, escriu: (..) una pel·lícula sobre la malaltia d’una persona jove i sobre el que implica acomiadar-se de la vida (..) Rodada sense dramatismes i sense caure en cap mena de mística new age, acaba sent una mena de documental sobre el comiat (..) A la ficció, la mort anunciada ha estat la d’Hélène, en canvi a la realitat la mort real va ser la de l’actor Gaspard Ulliel. La ficció es converteix en un testimoni trist d’una realitat, marcada pel dolor davant d’una pèrdua en plena joventut. Screen International, a Twitter en remarca: hauria de captar l’atenció pel seu alt nivell d’artesania a cada costat de la càmera. I, en un altre tuit afegeix: persuadeix, en lloc de forçar, el seu públic a mirar la mort a la cara, i sorprenentment aconsegueix afirmar la vida en el procés. Fabien Lemercier, a Cineuropa: (..) És doncs en ple melodrama totalment assumit que ens submergeix la cineasta franco-iraniana nascuda a Alemanya, més que familiaritzada amb els mons ombrívols (..), però l’última obra de la qual és encara més devastadora pel fet que Mathieu, la parella amorosa que dóna suport a l’heroïna de la pel·lícula, és, per un gir cruel de el destí, interpretat per Gaspard Ulliel en el seu paper final abans de la seva tràgica mort el gener d’aquest any (..) Traslladar la història al paisatge sublim i esquitxat de muntanyes dels fiords de Saeno resulta ser una excel·lent idea per part de la cineasta, que aprofita aquests entorns per suavitzar l’estat d’ànim mortífer que plana sobre la situació, però també per obrir un nou camp de pensament sobre la filosofia d’escollir entre la vida i la mort, tot desenvolupant-se en un context quotidià molt realista i amb els peus a terra. Emily Atef explora hàbilment el procés d’acceptació mitjançant el qual el patiment es converteix en part d’un benestar més ampli, fins i tot quan la veritat és insuportablement dolorosa, i signa el seu nom en una pel·lícula que sens dubte és commovedora però que també diu exactament què cal dir.

Articles publicats ran de l’estrena:

Crítica de Paula Arantzazu Ruiz, al diari ‘Ara’: L’última pel·lícula rodada per l’actor Gaspard Ulliel abans de morir és la història d’un comiat colpidor | Què és un cos malalt? Com observar-la, aproximar-s’hi i entendre les emocions de la persona que pateix una malaltia irreversible? La societat actual encara no ha trobat la manera de mirar de cara la malaltia i la mort, i ni tan sols el cinema, tan procliu a exhibir la violència, ha aconseguit superar aquest tabú amb prou maduresa. No és el cas de “Más que nunca”, on la directora alemanya Emily Atef planteja aquestes qüestions durant els primers compassos de la pel·lícula (..). Atef aconsegueix imprimir una profunditat poètica a la separació d’aquests amants i a un últim alè compartit, delicat i colpidor.

Alfons Gorina ha piulat: Un film bell però esquinçador. Per tractar una temàtica tan dura, de forma directa i sense concessions, i pel fet d’acomiadar a algú tan jove com Gaspard Ulliel. Vicky Krieps és sempre un luxe, com a actriu, i per com de bé escull els projectes. Molt bona.

Article de Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui’: Què pots fer quan t’estàs morint? | (..) aborda el drama d’una malaltia greu sense tòpics ni filosofia d’autoajuda barata. (..)  Lamentablement, per molt que Emily Atef tregui ferro a la mort, “Más que nunca” va ser l’últim treball de Gaspard Ulliel. Una paradoxa, o més bé un cruel exercici de coherència de l’atzar, en un film que parla de dol i de mort: l’actor francès, que havia guanyat dos premis César per “Largo domingo de noviazgo” i “Solo el fin del mundo”, va morir el gener del 2022 en un accident d’esquí als Alps. Tenia només 37 anys. La pel·lícula està dedicada a la seva memòria amb un senzill “pour Gaspard” al final.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!