Club 7 Cinema

En faré el meu comentari tot seguit, en un altre apunt, però ara i aquí em sembla interessant de recollir algunes altres veus que s’han publicat sobre “Mantícora”, de Carlos Vermut.

Sobrietat obscura, crítica d’Imma Merino al diari El Punt Avui: (..) No podria dir-se que Vermut és original pel que fa al tema (el monstre que pot amagar-se en qualsevol) i la mateixa idea de la creació com a alliberament de les pulsions obscures: “La imaginació és lliure, les persones, no”, deia Buñuel. Però importa l’esmentada sobrietat i l’absència d’efectisme amb les quals pot aconseguir intrigar i inquietar.

El fora de camp del monstre, Full de Sala del Cinema Truffaut, escrit per Àngel Quintana: (..) A Carlos Vermut no li agrada fer res explícit i és capaç de donar-nos falses pistes que ens porten per camins equivocats. Una part central del metratge explica una història d’amor (..) Dormen en un mateix apartament, primer separats, després s’acosten, però alguna cosa estranya fa que aquesta història d’amor romàntic que es presenta com a alliberadora en mig de la miseria estigui condemnada a no avançar, a fracassar, a quedar-se perduda. El desig es troba en una altra banda i forma part del fora de camp que la pel·lícula no para d’apuntar, però que està allà fent mal, actuant de forma perversa (..)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!