Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: LUXÚRIA, PERILL / Sie, jie / Deseo, peligro / Lust, caution / Lussuria-Seduzione e tradimento
Sinopsi Durant la Segona Guerra Mundial, al Xangai ocupat pels japonesos, membres de la resistència xinesa organitzen l’assassinat de Yee, el cap de policia del govern col·laboracionista. Demanen a Wang Jia Zhi, una companya, que amb el seu atractiu físic i el seu talent per la interpretació, faci caure Yee al parany.
…
Luxúria, perill comença a esdevenir una pel·lícula excepcional a partir del moment en què el joc entre l’actriu i el torturador esdevé un joc sofisticat en el qual la barrera entre el món de la representació i el món real acaba diluint-se, perquè la sexualitat dilueix fronteres i el desig esdevé, com sempre, l’inici de totes les contradiccions de l’ésser humà (Àngel Quintana, El Punt)
Un melodrama criminal "retro", més que no pas un thriller en sentit estricte (..); un film elegant, fins i tot sensual, distant i bonic a parts iguals (Quim Casas, Èxit)
Una història hiperbòlica, excessiva, que privilegia l’espectacle per sobre de la reflexió(Carlos Losilla, Avui)
Àngel Quintana: El llit com a espai escènic (El Punt, 19.12.2007)
Per Quintana, cal tenir molt present que Wang Jia Zhi, el personatge femení protagonista de Luxúria, perill és una actriu. I convé tenir-ho present -diu- per entendre el desenvolupament d’una trama que explica la més brillant història d’infiltrats que ens ha donat el cinema al llarg d’aquest any (tocada de crostó, doncs, a Martin "Freixenet" Scorsese…). Assegura que Luxúria, perill comença a esdevenir una pel·lícula excepcional a partir del moment en què el joc entre l’actriu i el torturador esdevé un joc sofisticat en el qual la barrera entre el món de la representació i el món real acaba diluint-se, perquè la sexualitat dilueix fronteres i el desig esdevé, com sempre, l’inici de totes les contradiccions de l’ésser humà. Així doncs, Quintana passa a focalitzar la crítica en "el llit com a espai escènic": tots els secrets de la pel·lícula -diu- es juguen al llit, transformat en un veritable camp de batalla en què les relacions sexuals acaben desplaçant-se cap a un territori fosc (..), el llit esdevé com un laboratori dels sentiments més viscerals (..); la pràctica de la tortura porta l’home a practicar el sexe amb una forta tensió violenta, mentre que per la dona l’acte d’interpretar queda esborrat quan el sexe amb l’home que odia li serveix per adonar-se dels foscos objectes del seu desig. I enllesteix l’article assenyalant que Ang Lee recorre a un model d’història (..) ja explicat anteriorment (..); per bé que en mostra allò que no s’hi mostrava, en traspassar la porta de l’habitació i convertir el llit en el veritable escenari de la pel·lícula. Fins i tot considera que Luxúria, perill acaba transformant-se (..) en una mena d’acte de revisió de la pulcritud que havia envoltat el treball de posada d’escena de Brokeback Mountain…
Quim Casas enceta l’article amb una frase curta i contundent: Nou canvi de rumb -diu-. I hi afegeix: Ang Lee és amant de les fintes, i del canvi de gèneres i tonalitats (..); per bé que ell és de l’opinió que el cineasta es troba en disposició d’oferir una gran pel·lícula en cada gènere que toca. Qualifica Luxúria, perill de melodrama criminal "retro", més que no pas un thriller en sentit estricte. I, definint Ang Lee com a mestre de la tragèdia, troba que hi aporta un caire dramàtic singular, ben acompanyat pel context històric del film. Assenyala que, com és habitual en ell, aquí també els afectes són continguts, a vegades freds, quirúrgics (..), filma amb calma fins i tot les més grans pulsions amoroses (..) i el resultat és un film elegant, fins i tot sensual, distant i bonic a parts iguals.
Comença bé, en Carlos Losilla… afirmant (amb aquella mena de sentències apriorístiques a què recorre de tant en tant) que Ang Lee no és tant un director de cine com un prestidigitador. Curiosament ho argumenta així: les seves pel·lícules són molt diferents entre si, i a més a més transmeten un desig d’anar sempre més enllà de tot que de vegades cansa i fins i tot irrita. Deu ser cosa de comptar amb poc espai per a poder-se explicar… Com l’Àngel Quintana, Losilla també assenyala el paral·lelisme argumental amb Black Book / El llibre negre, de Paul Verhoeven; per bé que el crític de l’Avui troba que, en el cas de Luxúria, perill, la cosa està portada a l’extrem i que, mentre Verhoeven aconseguia una pel·lícula alhora testimonial i irònica, un manifest sobre la relativitat dels ideals, Lee es limita a cosir una història hiperbòlica, excessiva, que privilegia l’espectacle per sobre de la reflexió.
Començo a pensar de debò que Losilla té un problema seriós amb el cinema d’avui en dia que ve d’Orient. Ara afirma que aquí l’exostisme és igualment impostat, ja que l’estil roman tan planer com superficial. Se’m fa estrany que no hi hagi afegit allò de "fet a la mida dels Occidentals…" que tan sovint esgrimeix. Però, fixem-nos que no s’acaba aquí. De les escenes de sexe, que: no n’hi ha prou per donar entitat a una història massa llarga i perifràstica (..) Ho deixa clar, Carlos Losilla: seguirà avorrint els qui -com aquest crític- encara no han trobat la gràcia al fet que Lee vulgui esdevenir l’Stanley Kubrick dels nostres dies. Ho deixa clar: ell no s’avé gens al cinema d’Ang Lee i, com a conseqüència, comença negant-li la major, negant-li la condició de "director", i acaba penjant-li una etiqueta absolutament interpretativa, gratuïta, segons la qual "Lee vol esdevenir l’ Stanley Kubrick dels nostres dies". I esbiaixa la presumpta anàlisi crítica del film, convertint-la en un reguitzell de retrets que semblen inevitables, que res podria fer la realitat de la pel·lícula per a canviar-los. Molt diferent és el que escriu al final de tot: Entre altres coses, jo diria que li manca allò que abans s’anomenava un món propi. Podríem, això, discutir-ho; però, si més no, entra per camins de racionalitat dialèctica.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fins fa poc tenia una autèntica veneració per Carlos Losilla (deguda principalment a que em va fer descobrir Laurel Canyon i Una rosa de Francia); t’he de felicitar perquè ja fa diverses crítiques que l’has replicat amb arguments que em semblen molt vàlids. Et felicito.